Presentació PAC1

El paper actual de la televisió

En els darrers anys, els sociòlegs han considerat els mitjans de comunicació institucions socials en tan que els seus continguts determinen la construcció de la nostra realitat de la mateixa manera que ho fan els pares en el sí de la família  o l’escola en els primers estadis de socialització. La televisió, en particular, ha esdevingut un poderós agent de socialització. Aquest fet ha estat possible en les anomenades societats de la informació, societats on els seus ciutadans obtenen i comparteixen qualsevol tipus d’informació de manera immediata, des de qualsevol lloc i des de diferents plataformes. La televisió és la gran protagonista d’aquesta societat de la informació amb una triple funció: formar, informar i entretenir. Ara bé, la televisió no sempre mou la societat positivament. A través d’aquest assaig veurem com en els darrers anys la televisió s’ha economitzat de tal manera que el benefici econòmic obtingut està per damunt de la qualitat dels seus continguts. Així, si el producte obté uns index d’audiència elevats,  la continuïtat està assegurada. Per contra, si el programa no té el recolzament del públic, és fulminantment retirat de la graella. 

Amb els mitjans de comunicació de masses, la informació, la formació i l’oci arriben a un públic nombrós. La informació es mou quasi amb absoluta llibertat i això afavoreix la explotació cultural. Sabem el què passa més enllà del nostre entorn amb una immediatesa sorprenent. Tenim però la sensació, que darrera tanta informació que ens proporciona la televisió hi ha una manipulació ideològica per part dels grups de poder  que van configurant la nostra opinió pública i afiancen determinats valors i ideals. Si bé és cert que el dret a estar informat és el dret de tots els ciutadans a participar en la transformació de la societat, cada vegada més  els mitjans de comunicació de masses funcionen amb una lògica financera i política, més que no pas formativa, perquè s’integren en grups industrials que creuen tenir el patrimoni de la informació i la cultura, i on sovint prima el benefici econòmic a través de arribar a uns índex d’audiència elevadíssims. És el que Jürgen Habermas ja va criticar dins la seva concepció de l’esfera pública que, dominada per un estat fort, deixa de ser independent i passa a representar certs interessos econòmics[1]. Per Habermas aquests mitjans de comunicació de masses es converteixen en manipuladors de l’opinió pública, convertit l’espectador en un agent passiu i fàcilment modificable. Com que els mitjans de comunicació de masses estan sotmesos als criteris comercials no ofereixen un marc transparent per la discussió, i això és mot poc democràtic.Matterlart va fer una dura crítica a la degradació de la cultura. La aparició de reds de producció com la televisió converteix la cultura en mercaderia, en un mer producte que s’ha de vendre i generar grans guanys. Els productes culturals, en voler arribar a un públic majoritari, redueixen la seva qualitat i adopten mitjans mecànics com la ràdio i la televisió. Aquest és un dels problemes actuals de la televisió. Les empreses venen els seus productes a través dels programes que més audiència tenen, assegurant-se així uns beneficis molt elevats. En buscar el benefici econòmic, les grans cadenes s’asseguren uns nivells d’audiència alts mitjançant programes d’entreteniment de dubtós gust i moralitat,  que promouen valors no massa positius però que sorprenentment funcionen, i funcionen molt bé.  Aquest tipus d’entreteniment televisiu fa de l’espectador un mer agent passiu, un agent sense criteri ni opinió, un mer consumidor. El programa no busca canviar el gust de l’espectador, simplement ofereix un producte que acostuma a ser vulgar fet que ens porta a pensar que no és que la televisió s’hagi vulgaritzat sinó que potser ha estat la societat la que ha patit aquesta transformació. 

La televisió és, ara per ara, la font principal d’informació, però els informatius tampoc responen a les necessitats informatives dels ciutadans. Els seus continguts no enforteixen la consciència humana perquè no  fomenten la reflexió. Expliquen el què passa però rarament perquè passa. Hi ha una primacia dels fets sobre les causes. Sovint predomina l’opinió per damunt de la informació  i la manca de temps i la curta durada no permeten  fer un periodisme de qualitat i  èticament responsable. D’això les grans productores, les grans cadenes, en són conscients i han proliferat espais i canals, com els canals temàtics, que aprofundeixen en la notícia (canal 3/24, CNN, AlJazeera etc ). Amb tanta informació però,  l’assimilació dels continguts és fa difícil i el què avui és notícia demà és història. Els debats televisius són un format habitual per difondre informació també. Però els personatges que informen sovint no estan qualificats per aprofundir sobre el tema a tractar i es limiten a opinar convertint l’espai en una mena de tertúlia on es confirmen les seves creences La comunicòloga Elisabeth Noelle-Neumann a considerat que la televisió no transmet l’opinió pública, sinó que la crea[2]. En aquest sentit, els mitjans de comunicació són actius conformadors de l’opinió pública. Crean un clima d’opinió  el qual els ciutadans es senten mig obligats a compartir i a seguir per no sentir-se marginats. La televisió actual accelera aquesta espiral, les opinions de les minories no hi tenen cabuda i en no aparèixer es cau en l’error de creure que no existeixen. Aquest fet és molt poc democràtic, en el cas per exemple dels debats pre-electorals,  perquè aleshores l’opinió pública es debat entre les dos opcions més majoritàries.

Per concloure i sense voler caure en la radicalitat de Popper quan afirma que la televisió és un instrument antidemocràtic, el què és clar és que la televisió no és una eina neutral, sinó que desprèn ideologia i en aquest sentit hauria d’estar controlada. Si l’educació és l’habilitat per tenir crítica i l’arma per eradicar la violència no la posem en qüestió davant la degradant prepotència televisiva. Si exigim professionalitat a d’altres institucions socials, fem el mateix amb la televisió. No sabem fins a quin punt la televisió és un mitjà en decadència. L’aparició de noves tecnologies  de la comunicació ha aportat quelcom de nou a la societat: la possibilitat d’interactuar amb la notícia, la possibilitat de deixar de ser espectadors passius. Tinguem criteri en seleccionar allò que ens interessa, en cercar la pluralitat i l’objectivitat i en exigir una televisió de qualitat sense oblidar que, si en l’intent desistim, sempre podrem recorrer al bon llibre tot prement el botó de desconexió.

 


 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s