La guerra dels mons

La guerra dels mons i el poder persuassiu de la radio

La radio es va convertir en la dècada dels anys trenta, i coincidint amb la primera etapa de la recerca comunicativa (que estudia el paper social dels mitjans de comunicació de masses), en un mitjà de difusió basat principalment en la persuasió. Això implica un procés que consisteix en fer creure alguna cosa al receptor perquè actuï d’acord a la voluntat de qui emet el missatge. L’any 1938 la ràdio als Estats Units difonia espais comercials i propagandístics. Les reunions familiars entorn a l’aparell per escoltar música o notícies eren freqüents perquè la radio esdevenia un instrument d’influència directa i molt eficaç. Aquesta capacitat va quedar definitivament confirmada amb la retransmissió de La Guerra dels mons que Orson Welles va narrar la nit de Halloween d’aquell any. L’impacte social, tot i que després s’ha minimitzat molt, no només va servir per fer les primeres reflexions sobra la condició humana sinó que va demostrar el poder mediàtic de la radio. Sobre això es basara aquest assaig que analitza el paper social dels mitjans de comunicació de masses arrel  l’obra de Welles.

 La nit de Halloween de 1938 es va convertir, per milions de nord-americans, en un mal son. Aquella nit, un jove Orson Welles va adaptar i dirigir per la cadena de ràdio CBS  la novela de H.G. Wells La Guerra dels mons on, amb un realisme molt dramàtic, narrava la invasió de la Terra per part d’uns marcians hostils. Tot i els advertiments de què allò que s’anava a interpretar era pura ficció, aquells oients que s’incorporaren més tard van creure realment que el món s’acabava i la histèria col·lectiva es va apoderar dels carrers de New York i New Jersey. L’amenaça es va sentir en primera persona; alguns es van amagar en refugis, altres s’armaren i d’altres inclús s’embolicaren el cap amb tovalloles  per evitar el gas mortal dels marcians. Fos com fos, el que va quedar clar va ser el poderós control persuasiu de la ràdio.

 En els seus inicis la recerca comunicativa es basava en el concepte de persuasió, és a dir, en estudiar els efectes persuasius dels mitjans de comunicació de masses en la societat. En aquest sentit el model imperant en la dècada dels anys trenta era el model hipodèrmic (model de l’agulla hipodèrmica) que defineix els mitjans de comunicació com instruments d’influència directa, poderosa i eficaç amb efectes clarament persuasius.

 Per entendre una mica més aquest model caldria situar l’acció en el moment històric. L’ambient bèl·lic  i la incertesa vers el que havia de passar mermava l’ànim d’una població, la de l’època d’entreguerres, presa de la por  i altament influenciable. La radio va esdevenir un instrument de difusió propagandística. El missatge calava directament en el subconscient del oient, atacava el receptor talment com una agulla penetra en la superfície de la pell. En aquest sentit i segons la teoria hipodèrmica, la narració de Orson Welles pretenia, des de bon principi, espantar la població. L’efecte ja es pressuposava i la intencionalitat va ser precisa i clara.

 Si anem més enllà dels efectes i ens preguntem sobre les funcions dels mitjans de comunicació de masses ens endinsem en la teoria funcionalista de Luhmann, Merton i Lazarsfeld que analitza com aquests mitjans poden promoure la integració social o pel contrari poden facilitar la seva desintegració. Per aconseguir un sistema social en equilibri, ordenat i coherent cal que totes les parts que integren la societat funcionin perfectament. Si apliquem aquesta teoria al món de la comunicació hauríem de veure si els mitjans de masses fomenten i reforcen aquest equilibri social desitjat o pel contrari el desestabilitzen ( Wolf, 1994  ). En aquest sentit la funcionalitat que regeix les relacions socials ajuda en els casos de conflicte social assegurant la conservació del model desitjat, ajuda en l’adaptació a l’ambient, facilita la persecució de la finalitat i fomenta la integració (Wolf, 1994 ). També Merton va vestir els mitjans de masses amb una capacitat per la integració i per la resposta en cas de contingències. Luhmann va anar una mica més enllà i amb el seu funcionalisme sistèmic va definir els mitjans com a instruments que garanteixen la confiança.

 El poder social del grans mitjans de comunicació de masses, tot i l’impacte de la narració de Welles s’ha sobre-valoritzat (Lazarsfeld i Merton, 1992) perquè les xifres sovint fan referència al consum comercial però rarament registren els efectes, és a dir, no proven l’impacte social ni psicològic.

Lazarsfeld i Merton han fet a Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada (1992) una dura crítica al paper dels mitjans de comunicació de masses als Estats Units, en part per la seva condició d’un mitjà sobrevalorat. La preocupació es basa en el control social i en l’explotació psicològica que porten a terme els mitjans de comunicació de masses i que actuen com a mitjans de propaganda, sense una clara coerció, però si amb una latent finalitat persuasiva a través de la publicitat institucionalitzada. A més a més, un altre efecte negatiu d’aquests mitjans és l’empobriment en el gust, en  l’estètica de la població que es vulgaritza considerablement (Lazarsfeld y Merton, 1992).

 D’acord a la idea de sobre-valorització del mitjans, Lazarsfeld i Melton introdueixen el concepte de status com aquella característica que atorguen els mitjans de comunicació i que revesteixen de cert prestigi a tothom que hi apareix. En poques paraules, si hom apareix en la petita pantalla és que deu ser personatge important (però no és garantia de ser-ho).

Per altra banda, sembla que els mitjans de masses transmeten, a través de la publicitat,  unes normes socials i de comportament úniques i força pre-establertes. En aquest sentit els consumidors dels mitjans de masses esdevenen un públic apàtic, amb un coneixement passiu de la realitat perquè lluny de promoure la reflexió crítica els mitjans actuen com una dosi narcotitzant (Lazarsfeld i Merton, 1994). Aquesta funció narcotitzant dels mitjans fa que les opinions crítiques es dirigeixen sempre cap a la mateixa vessant i que s’estableixin estereòtips als qui tothom s’adapta.

 L’ obra de Lazarsfeld i Merton conclou emfatitzant els tres condicionants necessaris que farien possible la realització d’uns objectius socials per part dels mitjans de comunicació de masses. Amb aquests tres condicionants la propaganda esdevé més efectiva. En aquest sentit, els mitjans de masses podrien implicar-se més en la promoció de relacions socials no discriminatòries, en reformes escolars etc…sempre i quant es donés una situació de monopolització, és a dir, on no hi hagués una contrapropaganda. La propaganda també hauría de ser canalitzadora de tot un seguit d’esquemes, actituds i comportaments ja establerts i en cap cas amb finalitat modificadora, i per últim, s’hauria de donar la condició del cara a cara (transmisió directa de la propaganda lluny del mitjà de comunicació).

*************

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s