La representació de l’alteritat

De com l’alteritat és una construcció social

images

Les representacions fotogràfiques constitueixen, a més a més d’un excel·lent instrument de producció d’informació, un llenguatge diferent   i complementari per descriure i comprendre el sentit dels altres en les societats contemporànies. Mirem per uns moments la imatge de la esquerre (fotografia google creativecommons). La fotografia, aparentment innocent, mostra uns turistes anglosaxons fotografiant uns nens negrets amb molt d’interès, tanmateix com si es tractessin de petits éssers d’un altre planeta. Potser els hi crida l’atenció el color de la seva pell o el fet d’anar despolladets. Sigui com sigui, l’interès recau en el fet de què allò que estan fotografiant és quelcom diferent, exòtic, desconegut, fins i tot sospitós; simplement no encaixa en el seu esquema mental. Però, per què aquests petits els hi semblen tan peculiars com per fotografiar-los?. En aquest treball intentaré donar resposta a aquesta qüestió concloent que la construcció de l’alteritat és una construcció social i intencionada producte de la nostra necessitat d’ordenar la realitat que ens envolta.

 El verb “mirar” és un dels preferits pels sociòlegs per parlar de la qüestió de l’alteritat. El fet de mirar implica consciència i interacció entre qui ho fa i la persona o realitat que és observada. Per tant, en l’acte de mirar és on rau tota la força d’una persona en relació a la comprensió del seu entorn. La mirada, és per tant, intencionada. La construcció de la identitat humana, del “jo”, no pot fer-se tota sola, necessita dels altres, per saber qui sóc jo. Sovint les persones es defineixen pel què no són, per tot allò en què no es reconeixen. L’alteritat és una condició que em permet tenir consciència de qui sóc, del meu nom; en paraules de Jacques Derriba: “la condició de possibilitat d’identitat” (Guarné Cabello,2013,pàg 24). La construcció de la diferència entre jo i l’altre és un exercici arbitrari que respon a una voluntat determinada, i per tant, és una activitat interessada (Guarné Cabello,2013,pàg.27). Aquesta activitat neix de la necessitat d’ordenar la nostra realitat, la nostra cosmologia, y de classificar, per la nostra tranquil·litat, allò què és conegut i desconegut, segur o dubtós. La necessitat d’ordenar el nostre món respon a una mena d’instint de supervivència davant una natura incontrolable. L’ordenem per a sobreviure, per conèixer i predir la realitat. Possiblement sense aquesta ordenació la vida en societat no seria possible. Aquesta classificació de la realitat que porten a terme diferents sistemes socials genera categories destinades a garantir un cert ordre social, la cohesió entre els habitants d’una determinada societat, l’interès col·lectiu davant el particular.

Mary Douglas, antropòloga britànica, va definir aquestes classificacions usant el terme quadrícula. Aquesta quadrícula equivaldria a la dimensió social en què es troba un individu i ordenaria el món mitjançant els límits de l’ordre i el desordre (Guarné Cabello,2013,pàg.10). Establint aquests límits el què fem és ordenar la nostra experiència. La nostra ment funcionaria com una quadrícula que classifica i nomina i on s’encaixa ordenadament la nostra realitat. Allò que queda fóra és el caos. Aquest pensament, característic de la ment moderna segons Zigmun Bauman, no ens permet veure més enllà d’aquests límits que hem assumit com a propis (Guarné Cabello,2013,pàg.9).

Han estat els sociòlegs Peter L. Berger i Thomas Luckmann els qui millor han estudiat la realitat com a construcció social.Plantegen que la realitat que coneixem és producte d’una construcció social , que ens fa creure en una definició de coneixement induïda per la certesa que els fenòmens són reals i posseeixen unes característiques precises (Guarné Cabello,2013,pàg29).La realitat es construeix mitjançant un discurs intencionat, és a dir, un discurs que no és ni neutre ni transparent i sovint amaga la violència que s’exerceix sobre les coses, les situacions i les persones.Gairebé de forma involuntària, aquests discursos regeixen la nostra vida, és a dir, ens proporcionen un marc de referencia per actuar i per prendre decisions. El problema esdevé quan identifiquem aquests discursos amb la veritat i construïm la nostra realitat a través d’ells.

 Aquest binomi poder-saber, estudiat amb profunditat per Michel Foucault, és el que funda la noció de veritat. La veritat, segons Foucault, és el saber proper al poder (Guarné Cabello,2013,pàg.32). El problema esdevé quan aquest saber es fa servir com una eina de poder què, a poc a poc i gairebé sense adonant-se, va impregnant la nostra realitat i es converteix en una eïna de control social. Els discursos al voltant de l’alteritat han esdevingut sovint eines de poder. Són els que etiqueten subjectes –el delinqüent, l’homosexual, i en el cas de la fotografia el nen negret- i creen estereotips que són instruments de violència simbòlica que es construeixen a cop de repetir una narrativa que mai podrà ser provada. Els estereotips ajuden a consolidar l’ordre que l’ésser humà tant anhela construint les barreres imaginàries entre el meu món segur i el dels altres insegur. El problema és quant l’altre esdevé “un altre que jo”, és a dir, un diferent, un foraster, l’adversari, l’obstacle de la meva acció. Aquesta concepció sovint a esdevingut una de les eines fonamentals de la violència epistemològica sobre la qual s’ha bastit l’imperialisme i el colonialisme. Ha estat, per tant, còmplice en la producció d’un coneixement basat en la desigualtat racial: la que té el poder de definir i etiquetar.

Gairebé tota la política colonialista duta a terme pels grans imperis europeus a partir del segle XVIII es va basar en aquesta concepció per dominar, reestructurar i tenir autoritat sobre els territoris conquerits. En aquest cas  la representació de l’altre mitjançant estereotips (el negre, l’indígena, el natiu) va servir per reafirmar la identitat del colonitzador i salvaguardar la seva integritat, que creia perillava sota l’objectiu d’instaurà cert grau de jerarquia a partir de criteris ideològics, morals, ètics i polítics. Les aportacions de Homi K. Bhabha han estat molt interessants, sobretot arrel la introducció del concepte ambivalència per descriure el discurs colonial. Aquest discurs seria ambivalent perquè recull en un mateix missatge trets cerimoniosos alhora que grotescos, innocència i maldat, fàstic i desig (Guarné Cabello,2013,pàg. 53).

Però tornem ara al tema de les classificacions, important per entendre l’ordenació del món segons Claude Lévi-Strauss. Els binomis en el llenguatge (blanc-negre, clar-obscur, conegut-desconegut)  i les oposicions dicotòmiques estan molt arrelades a la ment humana perquè hi ha una necessitat, gairebé vital, de dividir i subdividir , en definitiva, d’ordenar el món, ja present en les societats més primitives a través dels sistemes totèmics que ordenen la natura de forma coherent. Entendre la natura o el món a través d’oposicions binàries pot resultar certament reduccionista i simple. Per Jacques Derrida, a més a més, aquesta classificació a través de dicotomies tipus bo/dolent o blanc/negre no és neutre, produeixen desequilibris i estableix una relació de domini d’un sobre l’altre (Guarné Cabello,2013,pàg.23).

Voldría, per concloue, fer ara esment a l’experiment audiovisual de Sol Worth i John Adair desenvolupat entre els indis navahos als Estats Units. Els hi van proposar captar imatges del seu entorn i les fotografíes resultans van ser  barrejades amb d’altres no preses pels indis. Sorprenenment, la resta de la població  va saber distingir entre les unes i les altres, concloent que la càmera mai és independent del càmera i que l’acte de cap mirar no és neutre, el mirar genera una mirada intencionada.

En la cosmologia africana hi ha una expresió que particularment sempre m’ha agradat i que és força inspiradora.  Ubuntu vol dir humanitat en llengua bantú i fa referència a una idea molt especial: les persones són el que són en relació a les altres. Si una persona és deshumanitzada, torturada, menyspreada per un altre això li resta en humanitat. Potser seria aquesta una bona filosofia per intentar superar la distinció entre el jo i l’altre i començar a considerar la Humanitat com quelcom col·lectiu.

BIBLIOGRAFIA: Guarné Cabello, Blai. (2013). Mirades intencionades. Representació i alteritat. Barcelona: Material docent UOC.
 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s