Estudiar la història. D’ Heròdot a Fukuyama.

La Història, abans de convertir-se en ciència, hi ha hagut de recórrer un llarg camí. Força ha plogut d’ençà dels grecs Heròdot (484 aC-420 aC) o Tucídides (465 aC-395 aC), que elaboraren les primeres narratives històriques allunyant-se del relat mític que caracteritzava la tradició oral. L’any 1989, després del fracàs ideològic del model socialista al món,  F. Fukuyama formula la idea de la fi de la història. Per aquest historiador, el darrer estadi del procés històric ha estat la constitució de les democràcies capitalistes liberals que ha posat punt i final a l’ evolució ideològica de la humanitat, la forma final de la història. Entre aquell primer moment i el darrer de caràcter gairebé apocalíptic,  la disciplina històrica ha evolucionat al mateix temps que  l’anàlisi sobre la seva metodologia s’ha intensificat. L’ objectivitat o subjectivitat de la narrativa, la complexitat per determinar què és el temps històric, i més recentment la saturació informativa resultant de les noves tecnologies que afecta directament a les fonts històriques, han estat tres constants en el debat entorn la historiografia a l’hora que tres grans reptes que tot historiador ha d’ encarar. Aquest treball reflexiu gira entorn d’aquestes tres constants. 

El què sembla clar és que és difícil separar el què és la història com a objecte d’estudi i la Història com a ciència que estudia els fets protagonitzats per l’home en el passat. La història sembla ser la ciència més complexe. Primer perquè les diferents altres ciències socials (dret, sociologia, antropologia, lingüística, geografia, politicologia) necessiten d’ella per explicar la seva evolució en el temps i perquè la història no es pot explicar sense tenir en compte les diverses ciències socials. Aquesta complexitat ha caracteritzat la historiografia al llarg del temps i ha servit de catalitzador a l’hora d’abordar el fet històric. Podem dir que la història, com a ciència que estudia els fets passats utilitzant el mètode científic de les diferents ciències socials, no és una ciència exacte sinó que cerca una explicació el més objectiva i lògica possible a partir de dades conegudes sobre el passat. Aquestes tècniques i mètodes configuren la historiografia. Durant el segle XIX, i dins el marc de les primeres universitats, la història va rebre el nom de ciència històrica, fet que suposava la separació definitiva entre el què es considerava merament literari (que caracteritzava la història abans del segle XIX amb el relat moralitzador dels grans aconteixements protagonitzats per reis i governants èpics), i el discurs científic. S’intensifiquen aleshores  els esforços per dotar la història d’eines i instruments més acurats per poder considerar-la una ciència total.

Amb l’adveniment de les diferents ciències socials i de pensadors com Weber, Durkheim o Compte dins el camp de la sociologia, s’obren nous camps per abordar la historiografia.  Aquesta nova visió deixava enrere la visió política de la història i passava a analitzar-la des de diferents prismes socials: la religió, la cultura, l’antropologia, la geografia i la lingüística. L’explicació objectiva dels fets històrics o determinar quin grau de subjectivitat conté la narració és encara, avui en dia, debat constant. El dubte epistemològic que afronta tot historiador a l’hora d’iniciar tot treball històric parteix dels interessos i paradigmes que afecten i per tant condicionen el seu present. En la narració del fet històric trobem, per tant, aquest interès i paradigme que configuren la part subjectiva del text. La finalitat de la ciència històrica seria doncs objectivar el contingut subjectiu dels fets històrics en la narració primària feta pels protagonistes del moment i en la interpretació secundària que fan els diferents historiadors. George Dudy a Diálogo sobre la Història: conversaciones con Guy Lardreau[1]  aborda de nou un dels grans reptes de tot historiador: la subjectivitat del discurs. En aquest sentit, Duby es posicionaria dins l’escola nominalista, propera també al pensament de Lebreve, que considera la història com un discurs que és el del nostre present basat en el passat, que sovint s’inventa en funció dels mateixos interessos. Portat al límit, els nominalistes dirien que el passat no existeix i que tota la història és contemporània. Per altra banda, els realistes consideren el passat una realitat que s’ha de restaurar. A partir d’un punt es pot crear una realitat del passat, construir un fet històric; és possible construir un saber positiu de la història. Va ser August Compte, dins el corrent positivista, un dels primers a abordar aquest conflicte.Pretenia una investigació científica lliure d’especulacions filosòfiques on els fets històrics s’expliquessin de forma objectiva. Per això utilitzava la recopilació de dades i no oferia cap explicació de les mateixes, els fets eren els fets i així ho deien els documents.Altres intents de dotar la història d’un renovat instrument científic van venir de la mà del cientisme. Aquesta corrent, que emfatitzava les estructures socials davant l’individualisme, col·locava la societat en el vell mig de l’experiència humana, en un intent d’objectivar la Història  i analitzar-la des d’ una perspectiva sociològica.Paral·lelament, als Estats Units, s’elabora la teoria de la modernització  que intenta també racionalitzar i objectivar la història. Del què es tractava era d’analitzar els fets històrics  partir de dades  quantitatives per superar les limitacions de la narrativa històrica. La teoria explicava la història a través de la idea del progrés econòmic lineal. A Anglaterra, l’aparició d’un gran grup d’historiadors marxistes dins el Partit Comunista Britànic l’any 1946 va tenir un gran impacte en la historiografia europea. El materialisme històric de Marx, mostrava un nou determinisme que condicionava l’evolució de la humanitat a formes de propietat i explotació: l’esclavisme,  feudalisme i capitalisme. El resultat d’aquest procés seria el socialisme o comunisme. La revista francesa Annales es converteix, durant els anys 20 i 30 del segle XX,  en el motor de la reconstrucció de la història com a ciència guiada per la resta de ciències socials. L’escola dels Annales, amb Febvre, Bloch i Braudel al capdavant,  tenia un caràcter renovador i progressista, cercava una Història viva, total i integradora i per elaborar una teoria explicativa completa recorria a les ciències socials.  Amb la disciplina geogràfica, la ciència demogràfica, l’economia i les estructures mentals col·lectives, s’intenten explicar els fets històrics objectivament. Els grans personatges, la cronologia i la política queden en segon lloc. En poques paraules, Annales defenia la història de les masses i no dels aconteixements.Però qui realment marca un punt d’inflexió dins la revista Annales és Fernand Braudel al 1956 amb l’obra sobre la Mediterrània en l’època de Felip II. L’ innovació que presenta la narració es basa en primer lloc en fer desaparèixer la figura del protagonista per considerar la història quelcom total. En segon lloc trenca amb el temps lineal que dominava fins aleshores la narració històrica i distingeix tres nivells temporals: el nivell geogràfic, l’estructural i el polític. En tercer lloc dissol la idea de progrés històric on el subjecte principal té una missió teleològica. Braudel, en l’article La larga duración[2] aborda el temps històric, un altre de les grans constants en el debat entorn l’historiografia,  d’una manera brillant. Bàsicament distingeix entre l’aconteixement i  la història de llarga durada. El primer  com aquell moment de curta durada, explosiu, fruit de la causa-efecte, accidents de la vida ordinària que plegats configuren el passat. La història seria doncs un conjunt de fets petits què, tot i ser decisius, no constitueixen tota la realitat. El que Braudel considera ha estat la història en els darrers 100 anys ha estat una narració dels aconteixements en temps curt que ha usat el document com a font única i posseïdora de la veritat. Només quan s’ha superat aquesta concepció de temps curt considerant d’altres disciplines com l’arqueologia o l’estudi de  les religions, que en definitiva requereixen de grans espais cronològics, l’historiador s’ha enriquit i ha salvat la professió. Per Braudel doncs, les estructures que configuren la llarga duració, com les realitats biològiques, els marcs geogràfics, certs límits del sistema productiu, determinades coaccions espirituals, enquadraments mentals són categories històriques essencials difícils de superar i per tant, un obstacle pel canvi social. 

Per acabar abordaré ara un tema potser més actual: la saturació de fonts històriques fent referència a la lectura de Hobsbawm. Ens trobem tot just en els inicis del segle XXI caracteritzats pel fenòmen de la globalització  i la digitalització del coneixement. L’impacte social que produeixen aquests dos canvis socials, el grau del qual encara està per determinar, marquen un nou temps històric però també assenyalen nous reptes que cal considerar: un d’ell no deixa de ser un clàssic, la lluita constant entre considerar la Història una ciència objectiva o subjectiva, i un altre més novador i fruit de la societat del coneixement,  la saturació informativa. Les noves tecnologies han afavorit la superació de les barreres geogràfiques i la burocratització de l’accés a les fonts primàries historiogràfiques. Ara ja tothom, amb poca destresa informàtica, pot accedir a arxius sobre la Guerra Freda o als 400 poemes víkings que el Museu d’Història de Finlàndia a digitalitzat i posat al servei del ciutadà interessat. Potser és veritat que mai abans havíem tingut tanta informació però alhora tan poc coneixement. L’extraordinari excés de fonts primàries, moltes d’elles ja digitalitzades, han acostat el coneixement a l’investigador o a l’interessat autodidacte. Però davant la saturació d’informació, el repte plantejat ara seria el de com destriar tanta banalitat o deixalla i poder trobar allò que realment és útil per l’historiador a l’hora d’elaborar la seva narrativa.

 

*******************

 

 

Bibliografia

Fuster Sobrepere, Joan. (2013). La història després de la història. Barcelona: material docent UOC.

Textos que són material docent UOC

  1. 1.      “El nominalismo moderado” de George Duby. Capítol 1 del llibre Diálogo sobre la Historia. Conversaciones con Guy Lardreau, Alianza, 1988 (pp. 37-53).
  2. 2.      “La larga duración” de Fernard Braudel. Article extret del llibre La Historia y las ciencias sociales, Alianza, 1986 (pp. 63-82).
  3. 3.      “La lógica de la història” d’E. P. Thompson. Capítol VII del llibre Miseria de la Teoría, Crítica, 1981.
  4. 4.      “Exámen de conciencia de una historia y de un historiador” de Lucien Febvre, recollit al llibre Combates por la Historia, Planeta –Agostini, 1986.
  5. 5.      “El presente como historia” d’Eric Hobsbawm, del llibre del mateix autor: Sobre la Historia, Crítica, 1998.

[1] Madrid: Alianza, 1988 (pp. 37-53)

[2] La larga duración. Article extret de: Braudel, la Història y las ciencias sociales, Madrid:Alianza, 1968, pp. 63-82.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s