Youtube, producte cultural ?

La cultura de la participació

imagesGoogle CC

Caldria, per començar, definir el què els estudis culturals (cultural studies) consideren cultura. Cultura és un conjunt de pràctiques, representacions, significats i costums d’una determinada societat (Fecé Gómez,2013,pàg.16). Una pràctica que caracteritza els nous usos populars de les noves tecnologies digitals és la de producció i intercanvi de continguts a la xarxa. Aquesta pràctica social esdevé doncs, revolucionaria en el camp de la producció cultural, no només perquè altera el circuit de la cultura, sinó també perquè la democratitza. En aquest treball es parlarà de la xarxa Youtube com a canal creatiu de comunicació que permet l’usuari entrar en el circuit de la  cultura en crear i compartir continguts audiovisuals.

Ampliant la definició anteriorment exposada, la cultura és experiència viscuda: són pràctiques que amaguen significats que tenen un paper important en la vida de la gent. Aquests significats han de ser explorats dins el context de les seves condicions de producció perquè la cultura no es pot deslligar de les condicions de vida material (Fecé Gómez,2013,pàg.11). I com què la cultura estudia les pràctiques socials, els investigadors socials avui en dia anomenen cultura popular a la gran quantitat de textos de la nostra quotidianitat.

Els primers estudis culturals (cultural studies) sorgits a la Gran Bretanya als anys seixanta basaven els seus treballs en l’anàlisi textual. El debat de pensadors com Louis Althusser, Antonio Gramsci, Ronald Barthes i Umberto Eco se centrava a examinar les relacions entre cultura i poder i en la certa autonomia dels mitjans de comunicació respecte al poder econòmic. És en els anys noranta quan els estudis culturals es nodreixen d’altres disciplines de les ciències socials i es caracteritzen per la seva interdisciplinarietat. Així, ja no només analitzen la relació entre cultura i poder, sinó que també s’interessen per les institucions per mitjà de les quals circulen significats, valors i creences, per les relacions entre cultura, raça, classe i gènere i per la relació de la cultura amb els moviments socials. En aquest sentit, cal tenir present que, allà on sorgeixen els primers estudis culturals (l’Anglaterra després de la Segona Guerra Mundial) l’interès general dels científics socials era el d’apropar la cultura comuna, entesa com a costum d’un poble, a les classes més desfavorides i a les comunitats obreres i per altra banda, i amb menys intensitat, fer front a l’americanització progressiva de la cultura popular.

El corrent culturalista (Hoggart, Williams, Thompson) abogava per la defensa de la cultura del poble, enfront l’alta cultura, que es construeix sobre els fonaments de la identitat. Presenten una visió antropològica de la cultura en tant que els interessava el procés de construcció de la cultura a través de la quotidianitat, del dia a dia dels pobles. Així, una excursió al camp en diumenge o el cant de cançons populars al voltant de la taula, constituïen elements culturals identitaris del poble britànic.

Aquesta cultural popular, autèntica i viscuda, esdevé per Thompson una experiència que va configurant la identitat en la consciència del poble. La cultura popular esdevé el significat i el valor que el poble atorga als fets quotidians. Williams dirà que la cultura ha de ser interpretada per mitjà de les representacions i també de pràctiques de la vida quotidiana en el context de les seves condicions materials de producció (Fecé Gómez,2013,pàg.11). A diferència del culturalisme, l’estructuralisme d’ Stuart Hall, analitza la cultura sense interpretar-la perquè en considerar que és una expressió de les estructures profundes del llenguatge, per tant un coneixement objectiu.

Ja en els nostres dies, la cultura popular sovint es relaciona amb la cultura de masses i se li atorga un caràcter d’inferioritat. La majoria de la població s’apropia dels productes que fabriquen les indústries culturals i els tradicionals mitjans de comunicació i els consumeix de forma passiva. Productors i consumidors de mercaderia cultural queden ben definits per uns circuits tancats que sovint relacionen poder i cultura. Aquesta és la visió de la indústria cultural de Theodor Adorno i Max Horkheimer de l’Escola de Frankfurt.

Superar la visió de la cultura de masses com una cultura degradant requereix considerar el seu consum com una pràctica social. En aquest sentit, el circuit de la cultura, formulat per Du Gay, va més enllà de l’anàlisi textual i analitza com els significats dels productes culturals es concreten en pràctiques socials. El que proposa Du Gay, així com Stuart Hall, és pensar els productes culturals com objectes de consum i pensar l’audiència com a consumidors actius. Pensen en el consumidor com un agent actiu i el consum com a treball productiu però la posició entre productor i consumidor es manté diferenciada.

El que ha suposat l’edveniment dels New Media, que ha desmontat per complert el circuit de la cultura de Hall i Du Gay, ha estat la reivindicació del paper actiu del públic com a productors culturals de ple dret i ha suposat una revolució en la producció de cultura popular entesa com a construcció de significats a partir de la creativitat de la gent.

Aquest és el cas de Youtube, una xarxa social que permet compartir continguts audiovisuals i què ha estat una revolució en la producció cultural.La xarxa social Youtube va veure la llum per la necessitat que tenien els seus artífexs de compartir produccions audiovisuals casolanes, gravades amb càmeres digitals, amb amics i familiars. Avui, milions d’usuaris d’internet pengen vídeos en aquest canal i uns altres milions més els comparteixen. Aquesta pràctica, diguem-ne social, ha esdevingut cultura popular perquè s’ha instal·lat en la quotidianitat de la gent i en el seu dia a dia. El canal Youtube és una eina participativa creada per una empresa (producció).

La tecnologia digital, la popularització d’Internet i la força comunicativa de les xarxes socials ha convertit l’usuari de la xarxa en un productor, alhora que consumidor, de continguts culturals. Els New Media han superat la linealitat del discurs tradicional en premsa, radio i televisió, considerats mitjans de comunicació tradicionals, per incorporar la interactivitat com a eina participativa. Els New Media, com a nou mitjà de comunicació,  ha animat la gent a produir les seves pròpies creacions (textos, vídeos, fotografies) i compartir-les en la xarxa al mateix temps que, de forma massiva, la gent s’ha apropiat de productes culturals que són reutilitzats i remesclats de forma molt creativa donant lloc a noves produccions. Dins les diferents xarxes socials, Youtube ha esdevingut una eficaç eina per produir i compartir  produccions audiovisual.

Per concloure, afegir que la digitalització hi ha produït noves pràctiques culturals a tenir en compte i un augment de les produccions audiovisuals, que, si bé és cert que alguns coloquen en un moment de saturació mediàtica, ens han fet ser protagonistes d’una revolució en la producció cultural.

 

BIBLIOGRAFIA

Ardévol, Elisenda. (2010). Pràctiques creatives i participació en els nous mèdia. Quaderns del CAC 34, vol.XIII (1) pp.27-36.

Fecé Gómez, Josep Lluís. (2013). El circuit de la cultura. Barcelona:material docent UOC.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s