Què hi ha darrera El cuirassat Potemkin?

El triomf bolxevic de 1905

P263 001

El cinema forma part d’una llarga tradició de reflexió teòrica sobre les arts en general. Pel què fa a la seva estètica, és indiscutible l’ infinitat de possibilitats que mostra el llenguatge cinematogràfic, la seva varietat de recursos i el fet de ser un espai on es poden articular tots els gèneres possibles. D’això en van ser molt conscients els teòrics del cinema soviètic posterior a la Revolució de 1917. Influenciats pel nou llenguatge que proporcionaven les diferents avantguardes i segurs també de què el cinema era una nova expressió d’art, van intentar cercar un equilibri entre  la seva creativitat i la construcció d’un discurs polític socialista compromès socialment amb les grans masses. Aquests cineastes russos van participar en un moviment polític que creia en la possibilitat d’alliberar l’art de les condicions d’incomunicació i aïllament imposades per la burgesia per convertir-lo en un element propulsiu de la construcció de la societat. En aquest post analitzaré l’evolució d’aquest cinema i la figura d’un dels seus cineastes més selectes, Sergej Mikhailovic Eisenstein qui amb “El Cuirassat Potemkin” va saber magnificar la figura de les masses i les causes col·lectives.

Segons Mariniello, l’evolució del cinema soviètic es desenvolupa de forma paral·lela al desenvolupament econòmic. Els desastres econòmics de la Revolució Russa de 1917 van impedir el creixement de la indústria cinematogràfica perquè el govern bolxevic en prou feines tenia per alimentar i vestir una població amb gana. Només hi va haver una petita financiació cap a la SIT (Socorro Internacional de los Trabajadores) que produïa documentals sobre les víctimes de la fam  per promoure els donatius .

El panorama canvia el  27 d’agost de 1919, quan Lenin  nacionalitza el cinema per a difondre les noves idees en un territori immens poblat per una ciutadania en molts casos analfabeta. Aquesta nacionalització del cinema s’ha d’entendre com la utilització del cinema per mitjans polítics. Aquest va servir per projectar l’ideal revolucionari i per tant, va tenir un paper marcadament polític i no tan estètic  El partit comunista preferia unificar els seus esforços en pro d’un cinema amb una forta efiçàcia propagandística i deixar enrrera la investigació formal. Una de les conseqüències del decret de nacionalització del cinema soviètic va ser que aquest va començar  a dependre de la Comisaría del Pueblo para la Cultura situant Anatoli Lunacharski al capdavant. Les primeres accions van consistir a requisar empreses i productes cinematogràfics, regular el comerç i l’ indústria, crear oficines específiques per l’elaboració de guions, controlar el repertori i crear una escola estatal de cine.

L’ Escola de Cinematografia de l’ Estat (GIK) dirigida per Vladimir Gardin, tenia un marcat caràcter avantguardista a més d’unes extenses possibilitats expressives i propagandístiques i en molts moments va rebre l’admiració dels medis progressistes occidentals. Aquest primer cinema soviètic va rebre molta influència d’unes avantguardes europees ja consolidades com el futurisme, el constructivisme, l’expressionisme. En aquest sentit van copiar el llenguatge narratiu dels grans mestres nord-americans però adaptant-lo a les característiques sociopolítiques dels pobles eslaus.

La implantació de la NEP (Nova Política Econòmica) cap al 1921 va transformar el panorama estimulant el mercat lliure i permetent les companyies privades establir-se a Moscou. La població es converteix en una massa que demanda literatura i es comencen a traduir als grans autors americans. Lenin   ordena  també la importació de pel·lícules estrangeres per ser reproduïdes en els teatres comercials i produir després beneficis per reinvertir en el cinema propi. Es pot dir que s’inicia a la Unió Soviètica la massificació de l’art. La ràpida industrialització i la constitució d’un estat fort propicien les primeres reflexions entorn del paper del cinema. Els teòrics soviètics analitzen el cinema nord-americà des d’un punt de vista social, de com atrau l’espectador i de com es pot utilitzar en la dinàmica social.

70288f47eb7337f9adaa8e0060589c78

Amb aquest panorama  arriba a Rússia la pel·lícula Intolerance, del nord-americà Griffith. Tot i que el seu discurs no encaixava amb l’ideal marxista de violència revolucionaria, les autoritats van permetre la seva difusió afegint un pròleg que exaltava la força alliberadora de la revolució. Comença aleshores una relació d’amor-odi vers la producció nord-americana. Per una banda s’enveja la seva eficàcia productiva, per altra es critica la seva ideologia motivadora. Diferents teòrics, d’entre ells el propi Eisestein, viatgen a Amèrica i escriuen sobre aquest doble sentiment. Es pot crear una societat amb la dinàmica americana però sense la corrupció capitalista. El cinema esdevé el pont entre les avantguardes i les masses. Els aspectes més vius i innovadors de l’ avantguarda russa van ser frenats per l’aparell polític que preferia el dogma a la lliure experimentació de les avantguardes.

Eisenstein, el més influent dels teòrics soviètics, va construir un discurs teòric basat en l’especulació filosòfica, en l’assaig literari i en el manifest polític. Veia el cinema com un mitjà per estimular el pensament i el qüestionament ideològic mitjançant tècniques constructivistes. Va apostar pel cinema de vanguardia popular i experimental , intangible per les masses del poble. El cinema havia de ser un mitjà per la transformació, un mitjà per promoure l’acció social enlloc de la contemplació estètica, un mitjà per prendre consciència de la situació actual.Va harmonitzar elements cultes de l’expressionisme  i del  futurisme, del Renaixement italià i del naturalisme.Segons Palacio, Eisenstein va imposar el cinema interpretat, basat en l’escenificació. Les seves produccions van influir amb profunditat en les ments de l’espectador. Les seves teories van ser aplicades amb posterioritat en pel·lícules com El cuirassat Potemkin (1925).

35e054429e2f054da39d202e5b948591

El cuirassat Potemkin (1925) va néixer per encarreg del govern bolxevic per commemorar la revolta de 1905 contra el tsarisme. És la història d’un dels tants episodis tràgics de la revolució popular vers l’autoritat dels tsars, la rebelió dels mariners del cuirassat davant el port d’ Odessa. Estructurat en cinc actes (igual que les tragèdies gregues), el film conté pocs moviments de càmera i abundants plans fixes. El seu muntatge és una barreja plena de complexitat. Utilitzava el muntatge mètric, rítmic, tonal, harmònic i intel·lectual; tot plegat per generar efectes específics en l’espectador.  La famosa seqüència de les escales d’ Odessa està construïda amb la mateixa precisió que la dels quadres renaixentistes  i ha estat reproduida en diverses produccions contemporànies. Per Eisenstein el cinema era un vehicle ideològic amb el qual un s’havia de comprometre. El cinema era un mitjà de transformació, l’ideal del qual era promoure l’acció social en lloc de la contemplació estètica . La pel·lícula muda esdevé una autèntica epopeia social plena de consignes revolucionàries, una estreta relació entre el muntatge de Einsenstein i el materialisme dialèctic que configura el pensament marxista així ho demostren.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s