Ciència i tecnologia en la societat contemporània

Rèplica a l’article de Lewis Wolpert “És perillosa la ciència?”

a553b7bff90c38752c24309620bf3117

Actualment, l’aplicació de la ciència i la tecnologia en variats aspectes de la nostra vida té conseqüències tangibles i immediates. Algunes d’aquestes aplicacions contribueixen de forma positiva al desenvolupament econòmic, al desenvolupament de les comunicacions i als avenços mèdics però d’altres tenen un impacte negatiu en el medi ambient. Aquesta ambivalència crea moviments de ciutadans en pro i en contra de la ciència i de les seves diferents aplicacions deixant al descobert que cal comprendre aquesta disciplina per afrontar decisions responsables.

Tradicionalment, les implicacions de la ciència en la societat no han estat considerades ni en el camp de la filosofia, ni en el camp de la història ni en sociologia. La ciència s’ha desenvolupat doncs al marge de la societat, ha esdevingut la gran desconeguda i fruit d’aquest desconeixement s’ha generat la imatge que projecta Lewis Wolpert en les primeres línies del seu article. La imatge tradicional de la tecnologia tampoc difereix gaire de la ciència. S’ha basat en el determinisme tecnològic que concep el desenvolupament de la tecnologia com un procès autònom, al marge de la dinàmica social.

El sorgiment dels estudis de ciència, tecnologia i societat (CTS) ha obert un gran ventall de possibilitats per entendre la investigació científica dins les transformacions socials. Aquests estudis analitzen com sorgeix la ciència i la tecnologia , com es relacionen amb altres agents socials i com transformen la societat actual. Parlem, per exemple, d’Internet, de la biotecnologia i de la globalització. El què posen de manifest els estudis sobre CTS és el gran impacte social de la ciència i la tecnologia i de com aquests conformen la cultura i els valors. Nodreix la ciència d’una imatge més autèntica, fugint dels radicalismes i carregant-la de la necessària dimensió moral i ètica. El què han mostrat els estudis de CTS és que la ciència i la tecnologia són dos fenòmens clau en la societat contemporània i la seva interacció amb aspectes de l’àmbit econòmic, polític i cultural demostren la seva interdisciplinarietat.

La imatge que de la ciència té Lewis Wolpert, com a coneixement sui generis, no difereix gaire de la que tradicionalment ha tingut la sociologia i la sociologia clàssica del coneixement. L’aïllament i opacitat de les activitats científiques ha permès la seva neutralitat, racionalitat i objectivitat i només quan ha estat sotmesa al control social i polític ha esdevingut quelcom perillós. En aquest sentit, el què és ciència és coneixement pur buit de judicis de valor ètics o morals i per tant, demanar-li al científic responsabilitat social sobre els seus descobriments és, si més no, contradictori. Les futures aplicacions d’aquests descobriments queden al marge del seu control i per tant, caldria implicar les institucions que gestionen els diners, les indústries farmacèutiques i els governs en aquesta tasca.

d4387241ea66d9b767a0d1133f02d579

Sobre la responsabilitat social del científic, de la que Lewis Wolpert defuig en considerar que és en l’aplicació dels descobriments on recau el compromís, Robert K. Merton, sociòleg funcionalista nord-americà, va descriure, en els anys quaranta, l’ethos científic com aquell conjunt de normes que haurien de regir la conducta professional de tot científic. Dels quatre imperatius mertonians, Wolpert identifica el caràcter universal, públic i desinteressat de les troballes científiques i l’escepticisme organitzat que permet revisar i avaluar la fiabilitat de les troballes. Tot i els esforços de Merton per demostrar que la ciència era una disciplina intractable sociològicament, el programa Fort de la Universitat d’Edimburg va mostrar, en els anys seixanta, que el vincle entre ciència i societat era molt estret. Recuperaré aquest tema més endavant en parlar de Wolpert i els interessos entorn la recerca científica.

 Tornem ara però a aquesta consideració sui generis de la ciència com a forma de coneixement que no pateix variacions socioculturals pròpies de la religió, la política, l’art o el dret. Aquest coneixement, no subjecte a influencies socials o culturals, és el que defensa i anhela Wolpert i és el que defensava Durkeim i Mannheim. Wolpert defensa aquesta visió de la ciència com a coneixement immune a l’influx del context social i com a moralment i socialment neutrals. Malauradament per Wolpert, la realitat és ben diferent i les creences religioses i culturals si determinen l’apliació de les troballes científiques en la societat. És més, és quan factors socials o morals incorren en la metodologia científica que es creen errors, malentesos, distorsions i dalatabaixos.

 Per Wolpert, la incursió dels moralistes i dels bioeticistes en qüestions d’innovació científica com la clonació humana i la clonació terapèutica de les cèl·lules mare, juntament amb interessos econòmics i ideologies polítiques i religioses han desviat el veritable debat social sobre com educar els fills. Alguns avenços en el camp de la genètica s’han titllat de moralment inacceptables, falsos o distorsionats per part de l’església i sectors polítics conservadors els quals han posta el crit en el cel davant els avenços en genètica, recolzats amb l’altaveu omnipresent de la premsa i l’opinió pública. Una de les conseqüències teòriques del Programa Fort va ser precisament el constructivisme social que recolze la idea de Wolpert sobre com el coneixement científic es produeix en un context social poblat per interessos polítics, econòmics i religiosos.

Sembla gairebé impossible no defensar l’autonomia de la tecnologia com ho fan Jacques Ellul, John Kenneth o Alvin Toffler. No creure que la tecnologia evoluciona al marge de la intervenció humana o social sembla, si més no, innocent si observem l’evolució vertiginosa, recent i imparable de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i tot el que ha suposat l’adveniment de la web 2.0 i la digitalització. Tot aquest seguit d’innovacions tecnològiques en el camp de la comunicació causen, sens dubte, un impacte en la societat que evoluciona com a conseqüència d’aquestes innovacions. Si ens basem en un dels trets més importants de la teoria de l’actor-xarxa, la dicotomia ciència/tecnologia, podrem rebatre la idea de Wolpert sobre la independència entre ciència i tecnologia. L’SCC ha dissol per complet la distinció entre ambdues i l’objecte d’estudi actual rep el nom de tecnociència.

Potser el desconeixement social i la desconfiança vers els científics requereix d’un més alt grau de participació ciutadana en les decisions que involucren la ciència i la tecnologia. Però tal com apunta Wolpert, la relació entre ciència, tecnologia, societat i política s’escurça perquè sovint els interessos van més enllà dels econòmics i segons quin aspecte de la evolució genètica i biològica sembla ser més adient mantenir-la adormida.

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s