Antiglobalitzadors, què volen aquesta gent?

Globalització, un debat de sords

imagesFlickr cc

En un article publicat al diari El País l’ 1 d’octubre de 2011, l’aleshores primer ministre belga i president de torn del Consell de l’ Unió Europea Guy Verhofstadt, analitzava que hi havia al darrere del moviment social antiglobalització que es va fer sentir de manera aclaparadora en la cimera del G8 a Gènova (Itàlia). En aquest article, Verhofstadt fa entreveure la necessitat d’un enfocament ètic de la globalització centrat en aspectes mediambientals, en legislacions laborals i en polítiques monetàries. No es tracte doncs de mostrar-se en contra de la globalització com a fenomen opressiu sinó de minimitzar els impactes negatius que té en el món i potenciar els positius. Aquesta síntesi no tracta d’explicar el fenomen de la globalització sinó d’analitzar l’impacte i les conseqüències de les seves accions i quins són els arguments que s’extreuen d’un debat que sembla no tenir fí entre partidaris de la mundialització i detractors del sistema econòmic neoliberal.

La globalització és conseqüència de la intensitat de l’intercanvi comercial mundial provocat alhora per la revolució en les comunicacions i en el transport. La possibilitat d’establir intercanvis comercials a escala planetària, d’externalitzar part de la producció en països en vies de desenvolupament on la mà d’obra és més barata i la possibilitat de gaudir de descomptes fiscals, ha produït el fenomen conegut com a deslocalització de les empreses, que permet a multinacionals nord-americanes com Nike, establir les seves fàbriques a l’estranger i des d’allà exportar els seus productes arreu del món. La deslocalització té importants conseqüències negatives sobre l’estat del benestar tant en els països d’origen de les empreses com en els països receptors de les activitats productives2. Els països en vies de desenvolupament, normalment receptors d’aquesta deslocalització, arrosseguen un gran deute extern i veuen en la inversió estrangera una forma de fer-hi front. Es genera aleshores una ferotge competència deslleial (dúmping social) per veure qui ofereix una mà d’obra més barata, qui ofereix menys obligacions fiscals o menys regulacions mediambientals. Aquesta pràctica és difícil de perseguir en l’àmbit internacional i possiblement d’això se’n beneficien multinacionals com Nike al Vietnam. L’intercanvi comercial fa augmentar considerablement els fluxos de capital financer, les divises es mouen d’un país a l’altre però no són necessàriament conseqüència de la compra i venda de béns materials. Desapareixen les fronteres i apareixen els paradisos fiscals, uns es fan més rics i d’altres més pobres; augmenten les desigualtats socials i el capitalisme es torna ferotge.

L’any 1989, després del fracàs ideològic del model socialista al món, l’historiador nordamericà F. Fukuyama formula la idea de la fi de la història. El darrer estadi del procés històric ha estat la constitució de les democràcies capitalistes liberals que ha posat punt final a l’ evolució ideològica de la humanitat, la forma final de la història. El model capitalista i la liberalització dels mercats ha fet necessària la creació de tres institucions que esdevenen les tres grans protagonistes d’aquesta globalització, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, que reforcen aquestes estructures neoliberals permetent l’acumulació de riquesa en poques mans. El sistema neoliberal que representen reforça les desigualtats alhora que defensen que el comerç és l’única eina per sortir de la pobresa.

Els partidaris del neoliberalisme entenen la globalització com una medicina que cura tots els mals. Només cal que aquells països que encara no se l’han pres ho facin al més aviat possible; els hi proporcionarà creixement econòmic i reduiran els seus nivells de pobresa. La fórmula matemàtica que proposen és ben simple: liberalització=creixement econòmic=menys pobresa. Obliden que no tothom es beneficia de la mateixa manera de les conseqüències positives de la globalització, que no tothom aprova les bondats del sistema neoliberal.

EdinburghProtests5Flickr cc

El Moviment de Resistència Global o el mal anomenat “moviment antiglobalització” sorgeix com a rebuig al sistema capitalista i al model econòmic neoliberal. Les regles econòmiques que promou el neoliberalisme són injustes, no beneficien per igual i fan augmentar les desigualtats socials. Aquests grups antimundidalització s’organitzen ens’organitzen en campanyes planetàries i exigeixen una societat més justa, el control del poder il·limitat de les multinacionals, la democratització de les institucions econòmiques mundials, una redistribució més equitativa de la riquesa i la condonació del deute extern dels països en vies de desenvolupament. Per aquest extens grup, que inclou ciutadans anònims però també experts de renom en totes les matèries, la globalització no fa res més que 3 incrementar les desigualtats. Crea estructures injustes de relació entre països que porten a l’explotació dels uns pels altres3. Els aspectes positius de la globalització solament afecten els països del primer món que reben els ingressos provinents de l’especulació que probé d’una  trama mundial que permet sense cap ètica que països com els E.U.A s’aprofitin de la política i l’economia de països pobres o amb governants corruptes, per estendre la seva teoria capitalista taxativament.

Aquests són els arguments al voltant del debat entorn la globalització. No es tracta tant d’anar-hi a favor o en contra sinó de minimitzar l’impacte negatiu de les seves accions, no només sobre l’economia sinó també sobre la societat i la política. Sembla clar que cal redefinir les regles del joc, que cal un diàleg més consistent i compromès en el si de les grans institucions i que cal que els països del G7 s’impliquin de forma més justa donant més veu als països en vies de desenvolupament. Un bon començament seria la condonació del deute extern, l’eliminació de les barreres proteccionistes per part de països europeus que impedeixen l’arribada de productes i el compromís de cedir el 0,7% del PIB al desenvolupament per part de tots els països i no només de cinc4. També cal democratitzar institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional i reforçar el paper d’altres com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització Internacional del Treball (OIT). Amb això es podria lluitar contra el monopoli farmacèutic o contra la precarietat laboral en fàbriques tèxtils que produeixen roba per a grans marques occidentals en països com Bangladesh. Tampoc semblen ni clars ni efectius els preceptes que recull el Consens de Washington i el Tractat de Maastricht pel que fa a la seva implantació. Països com l’ Índia i la Xina no s’hi ha adscrit i els hi va força bé. Tal com deia Gandhi potser cal que comencem a aprendre a viure senzillament perquè d’altres puguin, senzillament, viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s