Analitzem tres productes culturals

images

Caldria definir en primer lloc el que es considera un producte cultural i és quelcom (tangible i intangible) creat per la industria cultural i destinat a un mercat concret (públic objectiu). En parlar de producte i mercat situem la cultura en el terreny de l’oferta i la demanda, la vinculem amb aspectes mercantils i amb la producció en sèrie. Aquesta postura, altament criticada per l’Escola de Frankfurt, fa prevaler l’interès econòmic. És, per tant, economicista i sovint utilitza fórmules de màrqueting i publicitat per promoure les diferents activitats culturals. Per altra banda, si ens allunyem d’aquestes tècniques i ens endinsem en la promoció com a estratègia de difusió cultural estarem considerant el producte cultural no com un producte en sèrie sinó com un producte únic amb plena essència.

images

En els països desenvolupats, la indústria del sector cultural s’ha desenvolupat de forma paral·lela a altres indústries i ha estat determinant en l’augment del PIB, en part perquè la societat, dins del sistema capitalista, disposa de recursos per gaudir del temps lliure. Els productes culturals tenen un doble valor: simbòlic i econòmic. El primer és el valor per se de la cultura, és expressió de l’ésser humà, és allò que transmet, que expressa, que ens fa sentir, que és tradició, que produeix efectes i que genera prestigi social. El segon és el valor de produïr-lo i la rendibilitat que produeix dins la societat, sobretot la capitalista, on el ciutadà disposa de temps lliure, demanda cultura i està disposat a pagar per poder gaudir-ne. El valor simbòlic és intangible mentre que l’econòmic és comptable. Ambdós valors conviuen i cal trobar maneres i vies pel bon enteniment.

YouTube és un lloc web creat por tres antics treballadors de PayPal l’any 2005 i on els usuaris poden pujar i compartir vídeos. La xarxa social va néixer per cobrir la necessitat que tenien els seus artífexs de compartir produccions audiovisuals casolanes, gravades amb càmeres digitals, entre amics i familiars. Avui, milions d’usuaris d’internet pengen vídeos en aquest canal i uns altres milions més els comparteixen. Aquesta pràctica, diguem-ne social, ha esdevingut cultura popular perquè s’ha instal·lat en la quotidianitat de la gent i en el seu dia a dia. La producció i consum de vídeos és una pràctica social generalitzada i el públic de Youtube és molt actiu, gairebé és productor de cultura popular entesa com a construcció de significats a partir de la creativitat de la gent. La tecnologia digital, la popularització d’Internet i la força comunicativa de les xarxes socials ha convertit l’usuari de la xarxa en un productor, alhora que consumidor, de continguts culturals. Els New Media han superat la linealitat del discurs tradicional en premsa, radio i televisió, considerats mitjans de comunicació tradicionals, per incorporar la interactivitat com a eina participativa. Els New Media, com a nou mitjà de comunicació, ha animat la gent a produir les seves pròpies creacions (textos, vídeos, fotografies) i compartir-les en la xarxa al mateix temps que, de forma massiva, la gent s’ha apropiat de productes culturals que són reutilitzats i remesclats de forma molt creativa donant lloc a noves produccions. Dins les diferents xarxes socials, Youtube ha esdevingut una eficaç eina per produir i compartir produccions audiovisual. La digitalització hi ha produït noves pràctiques culturals a tenir en compte i un augment de les produccions audiovisuals, que, si bé és cert que alguns col·loquen en un moment de saturació mediàtica, ens han fet ser protagonistes d’una revolució en la producció cultural.

Com a eina nova i innovadora però alhora força desconeguda encara, la realitat augmentada té defensors i detractors. Els primers defensen les seves possibilitats educatives i comunicatives i els contraris qüestionen l’alt cost de la seva aplicació, la saturació d’informació i les limitacions generacionals. Sigui com sigui, tots sabem que els canvis comporten un període d’adaptació lent però progressiu i les noves tecnologies han arribat per quedar-s’hi. Simplement no les podem ignorar i hem de fer un esforç per no quedar enrere. Així ho han entès els grans museus al món que progressivament van adaptant la realitat augmentada i d’altres noves tecnologies a la seva gestió diària. Es pretén acostar l’art i la cultura a una societat que demanda noves experiències i noves formes d’adquisició del coneixement. La cultura en general no podia quedar al marge d’aquesta revolució digital. A grans trets, la tecnologia de la realitat augmentada consisteix a afegir informació virtual a la informació que de per si ja ofereix un objecte físic. Mitjançant uns codis QR (que presenten una forma semblant a un codi de barres) i un dispositiu tipus telèfon intel·ligent o tableta, l’aplicació permet, enfocant el codi QR, visualitzar imatges en moviment, fotografies i narrativa que complementen allò que estem mirant. Traslladant-lo al camp de la museologia, aquesta tecnologia permet que, per exemple, mentre observem l’esquelet d’un dinosaure exposat al Museu de Ciències Natural del Smithsonian Institution a Washington DC, puguem visualitzar a través de la tableta com era aquell dinosaure en moviment, quin era el seu habitat i quan es va extingir. La visita a un museu pot resultar, en definitiva, una nova experiència i pot ser un bon reclam per cridar l’atenció del més joves, sovint poc interessat en la cultura i l’art. De què es tracta és de deixar de mirar l’objecte de forma estàtica per començar a interactuar amb ell. La realitat augmentada esdevé una nova forma de mirar i d’observar que, a més a més, fomenta la interacció, la participació, l’experimentació i el fet de compartir coneixement amb altres usuaris.

cropped-8468788107_255777d512_b.jpg

Aquesta tecnologia, així com d’altres, ha estat possible gràcies a l’adveniment de la Web 2.0, evolució natural de la Web 1.0, que ha revolucionat el camp del coneixement. Sens dubte l’aplicació del Social Mitjança (parlem de webs, blogs, xarxes socials, wikis, canals de vídeo, comunitats virtuals, fòrums) al camp de la museografia ha facilitat l’interès de la gent pels aspectes culturals. La tecnologia de la realitat augmentada, que en el camp del màrqueting i la publicitat és ja freqüent tot i l’elevat cost que suposa, és interessant en el sentit que aporta una nova experiència i per tant valor afegit a l’objecte. De què es tracta és de crear una experiència que enganxi, que impacti, que cridi l’atenció. Si això suposa que la ciutadania s’apropi a la cultura, doncs endavant. El que suposa l’aplicació de les eines 2.0 al camp de la museografia no és només el fet d’obrir nous canals de comunicació entre la institució i el visitant, sinó obrir noves maneres de comunicar-se. La comunicació ja no és unidireccional (emissor-missatge-receptor) sinó interactiva i en tots sentits.

Si els museus han trobat necessari incorporar Social Mitjança a les seves estratègies comunicatives ha estat per la voluntat d’ apropar la cultura i el patrimoni a un públic més ampli i de convertir la visita a un museu en una experiència nova i fàcil de compartir.Tenir accés i coneixement de les eines 2.0 és relativament senzill per la generació del nadius digitalitzats (aquelles joves que sembla que hagin nascut ja amb un smartphone sota el braç) però, què passa amb la generació dels nostres pares o dels nostres avis que, per motius econòmics, d’interès o educatius no han tingut accés a les noves tecnologies? Les escletxes generacionals, juntament amb la saturació informativa, són dos dels grans reptes que ha d’afrontar la museologia i en general, totes aquelles institucions culturals que adapten la realitat augmentada. S’ha de cercar una balança equilibrada perquè el públic no familiaritzat amb les TIC no se senti desplaçat en la seva visita al museu.Possiblement mai abans havíem gaudit de tants mecanismes de cerca d’ informació però alhora tan poc coneixement. I és que la gran quantitat d’informació a la xarxa no assegura en cap cas un bona assimilació del coneixement, ans al contrari, la saturació d’informació pot esdevenir perjudicial. Cal un esforç col·lectiu per crear continguts de qualitat a la xarxa on la professionalitat i l’ètica regeixin la metodologia. I també cal fomentar una cultura del sentit comú per desterrar tanta banalitat i cercar allò que ens interessa basant-nos en criteris objectius i de rigor científic.

images-1

Els castells són un producte cultural amb una altíssima càrrega simbòlica. La seva representació és visualment impactant i la seva pràctica abraça un conjunt de significats compartits dins la comunitat on es realitzen. Dins els Estudis Culturals, aquest, diguem-ne “ritual”, esdevé una pràctica social que va més enllà del que materialment suposa la seva pràctica, està lligada a processos de significació. Així, la representació castellera va lligada a la pertinència a una nació, a l’esforç, a la germanor, a “la unió fa la força”, a la superació etc. És un producte cultural col·lectiu i compartit, no és individual, està viu, es transforma i canvia per difondre’s i sobreviure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s