Obediència a l’autoritat: reflexions sobre la societat lliure

 

 

images

Obediència i conformitat són dues formes d’influència social però amb una marcada diferència: l’obediència implica una font d’influència que exerceix pressió i controla el compliment d’una sèrie de normes i ordres. En cas de no obeir es presenten càstigs que el subjecte pren com penalitzacions i què en el fons intimiden l’individu per acatar les ordres. Aquesta obediència prové d’un ampli rang de variades figures, des dels pares en l’ambient familiar a la bata blanca del personal sanitari. Tot això suposa, en la seva descripció, que els membres d’un grup social han de cedir cert nivell de drets personals perquè prevalguin uns altres de naturalesa grupal. En això es manifesta la tradicional controvèrsia dicotòmica de l’individu versus grup social, perquè els beneficis de la majoria han d’anar sobreimpostos als personals.

Tots dos conceptes, obediència i conformitat social, suggereixen un nivell intrínsec de conflicte inevitable entre l’individu i societat, encara en el seu grau més mínim, doncs estableixen que ser membre de qualsevol grup social humà comporta cert nivell explícit de subordinació i compliment de normes establertes que poden, o no, ser voluntàriament escollides. Presumeix, a més, que els beneficis del col·lectiu satisfan en igual mesura a tots els membres del grup, la qual cosa no necessàriament és cert. Moltes vegades l’obediència es manifesta com a conducta i actitud de conformisme, altres vegades ocorre com a reacció a mecanismes més complexos de l’estructura social com són la marginació, l’estratificació en classes i la pressió social.

L’autoritat és vista com un factor de control social i l’obediència és un motiu de conducta humana. Aquesta conducta humana, estudiada en profunditat dins l’Escola del Neoconductisme, és observada mitjançant l’ús del raonament hipotetico-deductiu. Amb l’elaboració de lleis i teoremes el Neoconductisme pot predir i controlar la conducta humana utilitzant el factor estímul-resposta. Aquest Neoconductisme ha estat l’intent més important d’elaborar una teoria sobre la conducta humana.

Unknown

Els estudis sobre l’obediència d’Stanley Milgram ocupen un lloc molt rellevant en l’àmbit de la psicologia social experimental. Aquest psicòleg de l’Universitat de Yale va dur a terme una sèrie d’experiments descrits en un article publicat l’any 1963 en la revista Journal of Abnormal and Social Psychology sota el títol ‘Behavioral Study of Obedience’ i resumit l’any 1974 en el seu llibre ‘Obedience to authority, an experimental view’. Els experiments de Stanley Milgram sobre l’obediència a l’autoritat començaren l’any 1961, poc temps després de l’inici del judici al criminal de la Segona Guerra Mundial, Adolph Eichmann, jutjat i finalment condemnat a mort per l’assassinat de milions de jueus. En la seva defensa, Eichmann només va afirmar què seguia instruccions del seu superior. Aquest fet va portar Milgram a formular-se les següents qüestions: “Podria ser què Eichmann estigués seguint ordres?”, i en aquest cas, podríem dir què era còmplice? Sorgides d’aquestes reflexions, Milgram presenta una formulació amb cert grau d’originalitat, ja que el sistema d’autoritat és vist com un mode de transformació de l’individu què deixa de ser subjecte per convertir-se en agent sotmès a la voluntat d’un superior. Milgram era ven conscient de la importància de la pressió social sobre els individus i per això es preguntà perquè tanta gent va prendre part en la perpetració de crims contra els jueus en la Segona Guerra Mundial.

L’ any 1962 va començar a cercar voluntaris d’entre 20 i 50 anys mitjançant un anunci en el diari local New Haven de Conneticut. Oferia 4 dòlars i dietes a canvi de participar en un experiment què ell anunciava com “estudi de la memòria i l’aprenentatge”, però què en realitat amagava un intent d’estudiar la conducta humana sota els paràmetres de l’obediència a una autoritat. Pretenia estudiar sota quines condicions un individu és capaç de fer mal un altre en nom d’un tercer. El fet que un individu faci mal un altre per ordre d’un tercer ha estat recurrent al llarg de la història, des d’Abraham qui mata el seu fill en nom de Déu, fins a les atrocitats contra la humanitat ocorregudes en qualsevol guerra. La situació-estímul concebuda com un test d’obediència, consistia a generar un conflicte emocional entre dos imperatius molt presents en la condició humana i en totes les cultures. Per una part l’obediència a l’autoritat (sigui al pare o la mare en l’àmbit familiar) i l’amor al pròxim present en totes les religions.

L’ experiment consistia en el següent: quina quantitat de descàrregues elèctriques és capaç un individu d’administrar un altre per ordre d’un tercer. L’administració de descàrregues s’englobava falsament en el context de l’aprenentatge i de com el càstig influeix en la memòria. Això volia dir que el voluntari de l’experiment desconeixia les veritables raons d’aquest. Dels tres participants en l’experiment, dos, l’investigador de la universitat i l’estudiant eren complisses en l’experiment i el tercer, el voluntari, era l’encarregat de fer un seguit de preguntes a l’alumne i davant les errades subministrar descàrregues tal com el professor l’hi ordenava. Aquestes descàrregues augmentaven d’intensitat cada vegada que l’alumne errava. Aquest es trobava en una habitació adjacent, lligat en una cadira elèctrica. Per descomptat què els gemecs de dolor eren programats i què en cap cas l’estudiant experimentava cap descàrrega elèctrica.

La conclusió de l’experiment van ser molt sorprenent i Milgram quedà força decebut, ja no tant pèls resultats sinó perquè la condició humana es va rebel·lar com molt influenciable davant l’autoritat. Les previsions eren que cap nord-americà seria capaç d’obeir voluntàriament a l’investigador fins al final, és a dir, fins a arribar a subministrar una descàrrega de 450 volts. Una insignificant minoria catalogada de patològica s’acostaria als 300 volts mentre que la majoria només s’acostaria als 150 volts. En general, en arribar als 75 volts molts dels voluntaris tenien voluntat d’ aturar l’experiment però no ho feien davant l’autoritat de l’investigador. En arribar als 135 volts molts dels voluntaris es mostraven escèptics davant l’experiment i davant el dolor de l’alumne no se’n feien responsables de les conseqüències. Davant aquestes reaccions l’investigador incitava el mestre a continuar d’una manera rotunda i severa amb expressions i ordres del tipus: “Continuï si us plau”, “ l’experiment requereix que continuï”, “és absolutament necessari que continuï”. L’experiment s’aturava si davant aquestes ordres el voluntari no volia continuar. Si no, s’arribava als 450 volts moment que finalitzava l’experiment. Sorprenentment, el 65% dels participants van arribar als 450 volts tot i sentir-se molt incòmodes.

Per Milgram això significava el següent. L’amenaça d’agressió pot venir no només de variants extremes i radicals, de malalts o perversos anònims, sinó també de gent normal, ciutadans educats en un règim establert. De l’experiment sobre l’obediència de Milgram se’m poden treure tot un seguit de conclusions:

. Proximitat física de la víctima: si la víctima es coneguda o familiar o existeix cert lligam afectiu disminueix l’obediència a les ordres.
. Poder de l’autoritat: si l’autoritat està present l’obediència està més garantida. Al contrari quan dues fonts d’autoritat és contradiuen rarament existeix obediència.
. Efectes del grup: si en un grup algun membre se rebel·la segurament cap membre obeirà.

Milgram es va preguntar amb els resultats del seu experiment sobre la taula com és la naturalesa d’una societat com la nord-americana i va arribar a la conclusió què una societat on l’existència d’una figura, líder o autoritat política a la qual la ciutadania segueix i obeeix, no pot ser considerada en cap cas una societat lliure. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser punit justament per l’opinió, però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altre, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supòsit que totes les persones afectades són majors d’edat i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s