Veure no és mirar. Per què no m’ha convençut el nou Museu de les Cultures del Món?

L’Ajuntament de Barcelona amplia l’oferta cultural a la ciutat amb la inauguració del Museu de les Cultures del Món, un ambiciós projecte museístic resultat de la mutilació del Museu Etnològic de Montjuïc.

Captura de pantalla 2015-02-12 a la(s) 11.33.36

El nou espai, situat al carrer Montcada a tocar del Museu Picasso, acull una col·lecció d’objectes diversos entre els quals trobem figures, joies, màscares, ceràmiques, urnes funeràries i creacions fetitxe de l’ Àfrica, Oceania, Àsia i Amèrica, amb l’agosarada pretensió de mostrar les cultures del món a través de 529 peces, el gruix de les quals prové de la Fundació Folch. Tot plegat una ofensa a la diversitat cultural.

He visitat el museu i he sortit envoltada d’un cúmul de sentiments contradictoris barreja d’indignació, sorpresa i fascinació. Certament l’espai, fruit de la rehabilitació de dos edificis històrics – la casa Marquès de Llió i la casa Nadal-, és absolutament meravellós i contribueix a augmentar el patrimoni artístic de la ciutat.

Ara bé, la controvèrsia recau en la presentació del contingut. Les peces, de caràcter marcadament etnològic, són presentades seguint un cànon purament estètic i no pas científic. És a dir, la peça es presenta com una obra d’art digne d’un museu contemporani i la seva significació queda relegada a un segon pla, quan l’entorn biosocial i cultural de la societat a la qual pertany hauria de prevaler. Perquè veure, mirar l’objecte per si mateix, no és el mateix que mirar que implica interpretar i conèixer.

Si considerem la cultura com un conjunt de significats i pràctiques socials compartides no podem despullar l’objecte de la seva contextualització, presentació i interpretació etnogràfica. Per ser més precisa, el museu posa èmfasi en la bellesa artística i oblida que allò no és una peça d’art sinó un objecte amb una altíssima càrrega simbòlica i per tant, la creació d’aquest no es pot comprendre sense la paral·lela construcció d’un discurs crític i compromès que, òbviament, no aplani la seva bellesa. Només així superem la visió etnocentrista del món característic del colonialisme.

I és que el museu, com que no té la consideració d’antropològic o etnològic, representa l’alteritat mitjançant la mirada occidental. Les peces etnològiques no poden ser jutjades des de l’experiència estètica com tampoc es poden descontextualitzar. La màscara pot tenir un valor artístic – és una “bona peça”- però realment el que volem conèixer és la significació dins un context social.

He trobat a faltar una mirada que s’hi aboqui, un discurs compromès i una diferent manera de mirar i conèixer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s