La Renaixença apolítica de Teodor Llorente

Aquest text analitza la situació de la llengua catalana al País Valencià en un període històric força agitat que s’inicia amb la instauració del liberalisme centralista i conclou amb les primeres reivindicacions políticoculturals i linguístiques de caràcter identitari dins el moviment de la Renaixença. Però sobretot, pretén aprofundir en la figura del poeta Teodor Llorente, líder indiscutible de la Renaixença valenciana i figura clau en la recuperació de la llengua i la cultura al País Valencià a mitjans del segle XIX.

Unknown-1

La construcció de l’estat modern va comportar tot un seguit de canvis profunds en l’estructura social valenciana. La migració del camp a la ciutat, la desamortització, el comerç colonial i els inicis de la burocratització van dibuixar un nou model social caracteritzat per la castellanització de la burgesia i la devaluació dels gremis familiars. Ascendir d’escala social, convertir-se en «un nou ric» comportava assumir el castellà com a llengua única. Així el nou estat liberal se concep de forma monolingue i la coacció contra el català, iniciada amb els Decrets de Nova Planta al segle XVIII, esdevé molt més efectiva a mitjans del segle XIX en l’àmbit de l’ensenyament, la justícia, l’administració. L’expressió literària culta no mostra senyals de recuperació fins als inicis de la Renaixença i amb l’adveniment del moviment romàntic en l’àmbit europeu.

Al País Valencià la castellanització es produeix en sentit vertical, afecta tots els grups socials i tota la vida social; l’escriptura el pateix amb escreix. En aquest context i a la dècade dels anys trenta del segle XIX, sorgeix la Renaixença com a moviment ideològic, cultural i literari de reivindicació de la identitat catalana. La seva actitud, continguts i difusió però no va ser homogènia en tots els territoris del domini linguístic català. Al Principat la Renaixença es va convertir en un moviment ampli i ferm. Mitjançant la llengua, però també amb l’ús d’altres símbols catalanistes es pretenia enfortir la consciència col·lectiva de pertinència a una identitat catalana recordant el passat gloriós de la llengua abastament estesa en l’administració, la ciència i la literatura. Per tant, el català, es va considerar la primera raó de ser de la identitat catalana i l’eina principal de reivindicació cultural i s’havia de recuperar per al cultiu literari. La Renaixença va beure de les fonts del romanticisme i de les seves idees d’inquietud, imaginació i dinamisme alhora que es prenia consciència del passat històric i el sentiment d’afirmació cultural i linguística. Dins el context europeu, la Renaixença es podria comparar amb el Risorgimento italià, el Rexurdimento gallec o el renaixement gaèlic.

Unknown

Ara ja gairebé ningú posa en dubte el paper tan decisiu i determinant que el poeta Teodor Llorente va tenir en l’esclat de la Renaixença al País Valencià. Però en la dècada dels anys 60 i 70 tot un seguit d’autors valencians com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster entre d’altres, van fer-lo responsable de promoure una Renaixença plena de tòpics, apolítica, caduca, insuficient i fins i tot folklòrica, acusant-lo del seu fracàs amb l’elaboració d’una contundent i injusta crítica al voltant dela seva gestió i obra.

Sí és cert que la Renaixença al País Valencià va ser un moviment merament literari i diferia molt del moviment polític tan ampli que es va estendre al Principat però cal entendre les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials de l’època i preguntar-se perquè durant dècades l’estudi de la Renaixença valenciana ha patit de fatiga i desinterès.

Teodor LLorente (València, 1836-1911) va ser poeta, periodista, traductor, historiador i polític, tot un humanista. Es va llicenciar en dret, filosofia i lletres (1858) i va dirigir el diari La Opinión i Las Provincias. L’any 1878 va fundar la societat Lo Rat Penat al si de la qual fundà el Centre d’Excursions Cientificoliteràries del Rat Penat (1880) per ajudar a descobrir els vestigis històrics i artístics valencians. Llorente va destacar sobretot en el camp de les traduccions castellanes.

Els estudis que sobre la Renaixença valenciana es van produir en les dècades abans esmentades dibuixen una Renaixença dual configurada en dos blocs antagònics i amb dos protagonistes també antagònics: Llorente i Llombart. Un dels autors més crítics amb aquesta visió promoguda en part per Manuel Sanchis Guarner ha estat Rafael Roca Ricard. A Noves perspectives de la Renaixença valenciana, Roca Ricard revisa la bibliografia de l’intel·lectual valencià autor a la dècade dels anys 60 i 70 de dues de les publicacions més llegides i difoses en el cos docent valencià, i que en paraules del mateix Roca mostren que «la Renaixença valenciana havia sigut un fracàs; Llorente, el seu màxim responsable; i Llombart, una víctima del que pogué ser i no fou». La reflexió de Roca al voltant de l’obra de Manuel Sanchis Guarner se centra en tres punts: l’elogi a Constantí Llombart, la justificació vers la figura de novel·lista castellà Vicent Blasco Ibáñez i la ferotge condemna a Teodor LLorente. Aquests tres punts encerclen la bibliografia que sobre la Renaixença valenciana es va escriure en aquelles dècades i que per Roca Ricard es formulen i es difonen per motivacions i interessos de caràcter polític. Llombart i Blasco eren d’esquerres i Llorente de dretes. Els primers eren progressistes, el segon conservador. Els primers eren republicans, populistes i humils, el segon era poeta de guant blanc, culte i ric. Llombart se sentia valencià, Llorente espanyol. L’estudi sobre la Renaixença valenciana es va centrar en aquest binomi LLombart-Llorente; en mitificar el primer i condemnar el segon, en recuperar el primer a costa del bandejament i la condemna llorentina. A Llorente se’l va acusar de promoure una poesia per les elits i de portar a terme un procés de castellanització progressiu i voluntari.

Al capdavant de la Renaixença i segons Sanchis, Llorente va promoure tot un seguit de manifestacions folklòriques apolítiques que estaven lluny de qualsevol aspiració nacionalista i reivindicació cultural. I amb aquestes «veritats» es va construir, segons Roca Ricard, una visió esbiaixada de la Renaixença valenciana que va perdurar fins al 1983, any en què un oncle del mateix Manuel Sanchis Guarner, Lluís Guarner, publica una reedició del poemari de Teodor Llorente, 47 anys després de la primera edició, i trenca la línia monotemàtica estesa durant les dècades anteriors. Lluís Guarner aporta una mica de llum i lucidesa en introduir novetats que van marcar un punt d’inflexió en l’estudi del moviment. Calia rellegir, contextualitzar i analitzar de nou tota l’obra llorentina i extreure’n certes conclusions de per què LLorente va triar fer una Renaixença apolítica. I conclou Guarner que enfocar la Renaixença valenciana com a reivindicació literària i lingüística amb caràcter polític en una societat on ni l’Església, ni la universitat, ni la classe política ni la classe benestant estaven per la feina era una opció destinada al fracàs i, per tant, l’única manera de gaudir del moviment era revestir-lo d’un caràcter purament literari.

Per altra banda, i així ho recull Ferran Archilés a La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional, la Renaixença en cap cas va ser un antecedent d’un nacionalisme valencià o la gènesi d’una identitat nacional alternativa a l’espanyola. Archilés formula una crítica a Joan Fuster al voltant d’una possible construcció per part de Constantí Llombart d’un nacionalisme valencià similar al del Principat. LLombart no va tenir mai cap plantejament d’una identitat nacional valenciana perquè Espanya era un horitzó insuperable i perquè tots els renaixentistes valencians eren espanyols i espanyolistes. I tant ho era LLorente com Llombart. El que va fer la Renaixença va ser aportar el material necessari per a la construcció d’una identitat pròpia, una identitat provincial, regional que havia de ser estímul per a la recuperació d’Espanya, i no contra ella. Llombart era federalista, espanyol, liberal progressista i republicà i les seves idees, no netament nacionalistes, xocaven amb les pressions i les influències conservadores. A més a més, el seu federalisme no significava un trencament amb la identitat espanyola, LLombart imaginava una identitat valenciana com a fonament de la nació espanyola. Sí que és cert que la llengua es va col·locar, per primera vegada, en el centre de la definició identitària dels valencians.

Si al País Valencià hi han un grapat d’escriptors de primer nivell escrivint en valencià possiblement és gràcies a la tasca que tan curosament va dur a terme Teodor LLorente per a recuperar la llengua, retornar-la a l’àmbit de l’escriptura i dignificar-la. Se’l va menystenir injustament acusant-lo de promoure una Renaixença elitista i apolítica i per menysprear les creacions populars. Però la idiosincràsia de la societat valenciana de l’època diferia considerablement de les del Principat, i per tant, pretendre una Renaixença a semblança de la catalana, és a dir, de caràcter marcadament identitari, era incomprensible senzillament perquè no existia tal desig reivindicatiu. Tots els escriptors de l’època eren espanyolistes i el nacionalisme a València era regional dins una Espanya unida.

Al País Valencià una altra Renaixença no hauria estat possible, i d’això n’era ven conscient LLorente. La recuperació de la llengua valenciana no era cap prioritat. Per tant, mantenir-la allunyada del terreny polític va ser clau per a la seva supervivència. I tampoc va fracassar perquè no va néixer amb la intenció que alguns autors li atribuiran en la dècada dels anys 60 i 70. L’apoliticisme era volgut i premeditat i el va beneficiar lluny de perjudicar-lo.

Sigui com sigui, durant dècades no hi ha hagut massa interès en l’estudi de la Renaixença valenciana. L’hermetisme promogut per l’associació Lo Rat Penat, la dificultat per accedir a arxius i biblioteques i les poques simpaties que despertava la figura de LLorente no han facilitat la transparència necessària per repensar-la. Afortunadament això va canviar a la dècade dels noranta amb nous treballs que trencaren la visió monolítica imposada fins aleshores.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s