El català al segle XXI: present i futur

llengua-2381

Podríem començar fent una breu referència al context sociopolític actual per entendre la involució que està patint el català als diferents territoris on es parla, sobretot fora del Principat. Però per entendre el present cal recular als inicis de la transició i recordar que amb l’Estatut de Catalunya de 1978 la Generalitat es fa amb les màximes competències en matèria educativa i impulsa la primera iniciativa de protecció del català, la Llei de normalització lingüística de Catalunya aprovada el 1983. Del 1981al 2003, la Direcció General de Política Lingüística impulsa tot un seguit de campanyes per promoure l’ús del català. El 1998 s’aprova la Llei de política lingüística de Catalunya que prescriu 133 normes d’ús públic, oral i escrit, del català. 124 estan dirigides a les administracions i a les empreses públiques i només 9 al sector privat. Al llarg del mandat de Convergència i Unió i del tripartit d’esquerres es van fer avenços importants per consolidar aquesta normalització i per combatre les inèrcies diglòssiques, però l’ambigüitat amb la qual l’estat espanyol tracta les llengües cooficials fa que el català romangui, des de la signatura de la Constitució de 1978, en una situació de clara desigualtat vers la llengua oficial de l’Estat espanyol. La constitució espanyola del 1978 jerarquitza la diversitat lingüística de l’Estat; només el castellà és esmentat i la resta de llengües se silencien en una mena d’indefinició calculada. Avui, l’Estat segueix incapaç d’assumir amb totes les seves conseqüències la seva naturalesa plurilingüe. Amb les majories absolutes del Partit Popular s’inicien els entrebancs en l’exercici dels drets lingüístics. Els atacs al sistema lingüístic català a les escoles ha estat reiteradament motiu de controvèrsia entre el govern central la Generalitat i hem estat espectadors d’un retrocés sense precedents en el reconeixement, protecció i normalització del català. Aquesta involució, que de forma descarada es dóna a la Franja aragonesa, al País Valencià i a les Illes Balears, és conseqüència d’una política lingüística que resulta lesiva pel català.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.50.00

A Catalunya s’ensenya en català. Això vol dir que des de 1983 la llengua vehicular a les escoles és el català. Això no impedeix el domini del castellà una vegada els nens acaben l’escolarització obligatòria. Ans al contrari, els nens mostren tenir més competències en llengua castellana tant en expressió oral com escrita. A Andorra, el català és llengua oficial amb sobirania plena tot i que conviu amb el castellà, el portuguès i el francès. L’entén gairebé un 100% de la població per bé que és llengua habitual en un 58%. És llengua vehicular en alguns centres i en d’altres comparteix aquesta condició amb el francès o el castellà. A l’Aragó i amb l’aprovació de la Llei de llengües de l’Aragó del 2013 per part del govern del Partit Popular i del Partit Aragonès Regionalista, el català canvia de denominació pel circumloqui eufemístic “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma”, més coneguda amb la sigla de LAPAO. És curiós perquè tot i que el català gaudeix de certa vitalitat a la franja, el govern no té la voluntat de legislar-lo ni reconeix de forma explícita els drets lingüístics dels qui el parlen, ans el contrari, des d’un punt de vista legislatiu està completament desprotegit, funciona com una llengua B i a les escoles és assignatura optativa fora de l’horari escolar. A l’esmentada Llei de llengües, no hi ha una sola referència explícita a la llengua catalana. A les Illes Balears s’aprova el Decret 15/2013 que regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris. El trilingüisme (català, castellà i anglès) no rep el suport dels sindicats educatius perquè redueix significativament l’ús del català en l’etapa educativa. L’expresident Jaume Matas va dur a terme certes mesures regressives com el tancament de l’emissora pública en català Somràdio, la conversió dels premis literaris de Ciutat de Mallorca en un certamen bilingüe, la desvinculació de l’Institut Ramon Llull. Les Illes tendeixen, i degut majoritàriament a la pressió del turisme, un procés de diglòssia que sembla irreversible. Al País Valencià la situació és alarmant perquè el català viu un procés de glotofàgia irreversible. La manca d’una política lingüística per part del govern del PP ha fet recular l’ús social de la llengua. El 2010, només un 48,5% de la població el sabia parlar i només un 68,8% l’entenia. Segons Plataforma per la Llengua, aquestes xifres encara decauen més a la regió d’Alacant i Castelló on el coneixement del valencià ha descendit, en 5 anys, en gairebé un 20%. Pel que fa als mitjans de comunicació, el País Valencià vulnera l’article 11.1 de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (ratificada per Espanya) que garanteix que una televisió pública emeti en la llengua pròpia del territori. Al País Valencià es poden sintonitzar 36 canals en castellà i cap en valencià. En el camp de l’ensenyament, el govern del Partit Popular mostra un desinterès total i un menyspreu generalitzat per la llengua pròpia. Dilueix línies docents en valencià, introdueix el xinés i el bilingüisme obligatori (anglès/castellà). Tot plegat un despropòsit que denuncia constantment l’associació Escola Valenciana. La Catalunya Nord i l’Alguer són territoris amb molt baix índex de competència i ús lingüístic. El català és, majoritàriament, d’ús familiar i està marcat per un context diglòssic molt acusat. La seva presència a les escoles és voluntària. Tot i els petits esforços d’organismes com la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes i de partits catalanistes com ERC i Unitat Catalana, en la Catalunya Nord el francès s’imposa en tots els nivells. Només un 6% té el català com a llengua d’inici i només un 3% declara que el fa servir de forma habitual. A l’Alguer la situació és similar. Només un 15% té el català com a llengua inicial i per bé que no existeix cap legislació, el 1999 es va aplicar la Llei de protecció de les dotze llengües o dialectes minoritaris d’Itàlia que permet redactar en català la documentació oficial del municipi i l’ensenyament en certs nivells educatius.

images

Tot i que el darrer informe de Plataforma per la Llengua 2014 mostra unes dades que conviden a l’optimisme, l’ús social del català recula i cal un ampli consens social i polític per superar el procés de diglòssia. En parlar de l’ús social del català ens referim al català que es parla en la vida social i en aquest sentit, el castellà continua sent la llengua predominant, tret del sistema educatiu. Tampoc podem fer ulls cecs a la preponderància de l’anglès en els mitjans de comunicació, xarxes socials, Internet, comerç, ciència, indústria turística, cultura musical i esport d’alta competició. Tot plegat situa el català en un estat de clara inferioritat. Tot i els esforços i els avenços en el camp de la publicitat, retolació, etiquetatge i documentació a escala empresarial, encara queda molta feina per fer. Empresarialment, 3 de cada 4 PIMES exigeixen el coneixement del català per accedir a una feina on un 70% de treballadors diuen parlar català amb els companys i directius. Malgrat això, la meitat de les empreses de les 40 persones més riques dels Països Catalans no tenen web en català, 4 grans cadenes d’alimentació (Mercadona, Lidl, Auchan i Carrefour) no incorporen el català en l’etiquetatge dels seus productes i un 94% de les joguines que es venen a Catalunya no presenten les instruccions en català. De fet, i segons l’InformeCat 2014, Catalunya és la regió europea que més productes distribueix amb l’etiquetatge fora de la llei i el més greu de tot és que no es preveu cap mena de sancions per aquelles empreses que hi hagi ho promoguin.

Durant la darrera campanya electoral per les municipals de 2015, el ministre espanyol d’educació Ignacio Wert, ha reobert el debat sobre la situació del castellà a Catalunya. I com que per revifar el foc cal llençar una espurna, ha afirmat que la situació actual del castellà a Catalunya és similar a la que va patir el català en època franquista, és a dir, una llengua perseguida i que la Generalitat, en una mena d’obsessió recurrent, intenta anorrear. Aquestes declaracions coincideixen en el temps amb la implantació del 25% de classes en castellà a dues escoles del Principat, l’Escola Pia Santa Anna de Mataró i El Pinar de Sant Cugat del Vallès, després que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictés a favor de 6 famílies que havien demanat que els seus fills fossin escolaritzats en castellà. I a això caldria afegir la darrera sentència del TSCJ, refermada pel Tribunal Suprem, que determina que el català deixa de ser d’ús preferent en les administracions de Lleida i Girona. Això són només uns quants exemples que mostren la situació de no-normalitat que pateix el català al nostre país i que desvincular llengua de qualsevol ideologia política és gaire impossible.

Per debatre les diferents declaracions del ministre Wert us proposo donar un cop d’ull a les següents dues diapositives que mostren en percentatges la quantitat de població que té el català i el castellà com llengua d’ús habitual, d’identificació i inicial i on es veu clarament que el castellà segueix sent la llengua dominant.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.36.24

Per tant, tot i l’optimista xifra de 10 milions de catalanoparlants, el català està en perill. Tot i ser la 14a llengua més parlada a Europa (per sobre del suec, el búlgar, el danès o l’eslovac), l’ús social del català recula. I és important parlar d’ús social perquè les llengües que no es parlen moren, i per tant, saber una llengua i no usar-la no és un bon presagi. El català es coneix i s’entén però el castellà continua sent, en percentatge, la llengua que més població considera com a inicial, d’identificació i d’ús habitual. El castellà continua omnipresent al nostre país en tots els nivells de la vida. A Catalunya es pot viure sense saber una paraula de català i dins la norma social, aquella que fa referència al comportament verbal espontani, el castellà s’imposa. Per tant, el català viu un procés de diglòssia que si no s’atura, pot ser irreversible.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.36.36

Tot i els avenços i els esforços de la ciutadania i de les institucions, el català no supera la situació de diglòssia. Les campanyes per a la normalització i la protecció de la llengua han fet la seva bona feina però sembla clar que cal anar un pas més enllà i seguir reclamant la seva unitat i la seva oficialitat en l’àmbit europeu. El català no pot seguir sent una llengua regional, autonòmica, minoritzada, sense estat ni reconeixement exterior. Són una amenaça per a ella la creixent immigració, la globalització i el bilingüisme i per descomptat, la manca de complicitat per part del govern espanyol que mai ha fet un pas per afavorir la seva supervivència. És el PP i el PSOE qui, sistemàticament, es mostra desfavorable a demanar l’oficialitat del català a Europa. EL català no és llengua oficial a Espanya i en molts territoris no es garanteixen els drets lingüístics dels catalanoparlants. Però a més a més, la salut filològica del català també empitjora perquè aquells que n’haurien de fer un bon ús de la llengua, és a dir, els mitjans de comunicació, utilitzen la llengua localista barcelonina, i en el pitjor dels casos, espanyolitzada. La llengua només se salvarà allà on hi hagi una ferma voluntat política per protegir-la, allà on hi hagi un grau de sobirania important per legislar-la i allà on la ciutadania mostri un alt nivell de consciència per parlar-la. El català només sobreviurà si el fem necessari per viure, si ens veiem obligats a parlar-lo. És per això que crec que, en aquest sentit, el bilingüisme mata el català, com bé diu Pau Vidal en el seu darrer llibre.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.49.13

Les llengües només viuen si són parlades i tot i que la xifra de 10 milions és esperançadora, si el català s’esfondra al carrer, s’acaba tot. Josep Maria de Sagarra deia que la llengua era com un cavall amb dues regnes: l’acadèmia i el carrer, i que si només n’estiraves una el cavall dóna voltes sobre si mateix. I si en canvi es tira de les dues es pot anar avançant. En aquest sentit potser hauríem de permetre una llengua més flexible, més desacomplexada i menys academicista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s