Un final inesperat

 

Captura de pantalla 2017-04-23 a les 10.22.51

De matinada, a mig creuar l’Atlàntic i com a conseqüència d’unes turbulències inesperades, la bala de cobertura de coure que inexplicablement havia burlat tots els controls de seguretat va saltar de la butxaca del texà de l’Osvaldo i va rodolar tres fileres enrere fins a aturar-se sota el seient d’un xaval que gaudia esbalaït de la pel·lícula. Mentre el pare del nano, que fins aleshores dormia plàcidament, alertava la tripulació de la troballa fortuïta, als seients contigus es començava a teixir una conxorxa de dimensions immesurables. Bocabadat, el cap de cabina es va afanyar a informar el comandant, el qual després de consultar el manual d’operacions va activar sense vacil·lacions el protocol de seguretat. Mentrestant, i aliè a tot, l’Osvaldo dormia com un tronc aferrat a una motxilla de cuir marró. Era la mateixa motxilla que li havia regalat el pare el dia que va marxar per sempre de Guatavita, un barri perifèric als afores de Bogotà.

De jovenet l’Osvaldo Ferrerira era un baliga-balaga. El seu pare, un home humil que regentava una paradeta de ajiacos i tamales al mercat de Lucecita, no el veia com a venedor de menjar típic colombià i, amb el pretext de què deixés de fer el fatxenda, el va enviar a Barcelona, concretament a ca la tia Juani al barri de la Guineueta. En aquell pis atapeït del carrer de la Gacela s’hi va estar els primers sis mesos fins que el sou de cuiner al bar de menjars de la cantonada li va permetre llogar-se una habitació al barri del Raval. Amb el temps, l’Osvaldo es va desentendre de la tieta i dels cosins i es va fer amb una colla de compatriotes que, lluny de portar-lo pel bon camí, el van fer descarrilar definitivament.

Al cap de cinc anys l’Osvaldo ja era un sicari experimentat. Treballava a sou pel càrtel de Medellín executant tot tipus d’encàrrecs: tràfic de drogues, extorsions, xantatges, segrestos. S’amagava sota múltiples identitats, fet que li permetia fugir dels mossos cada vegada que delinquia. Fins que un matí d’hivern de 1997 va decidir que ja en tenia prou d’aquella vida de gos. Va desempolsar la vella motxilla de cuir marró que li havia regalat el pare i va reservar plaça en el primer vol cap a Bogotà. Es va desempallegar de l’arma i va guardar-se una bala de cobertura de coure a tall de record de la vida que decididament deixava enrere.

Quan l’avió va començar l’aproximació a l’aeroport de El Dorado, el comandant va alertar els passatgers de la situació. L’Osvaldo, blanc com la cera, es va palpar la revolvera i de sobte el cor se li va encongir. L’ensorrament va ser lent. Primer va venir una tremolor incontrolable de cames, i tot seguit, va caure la llosa que li va aixafar el cor. Va mirar aleshores pel finestral i en algún moment la mirada es li va perdre entre un núvol de records. Tot i tenir els ulls aigualits va poder distingir el curs del riu Tunjuelo i el riu Fucha, i al fons, sobre l’altiplà de la serralada dels Andes, la ciutat grisa de Bogotà. També va albirar els turons de Guadalupe i Montserrate i el vell funicular blau que s’enfila lent fins a la basílica de Nostre Senyor dels Màrtirs on tants diumenges hi havia pujat de la ma del seu pare a pregar per la família.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s