Reggaeton. La música sospitosa.

Captura de pantalla 2018-11-26 a les 11.00.13.png

Teniu davant la pantalla un intent de teixir un estudi sociològic sobre la música reggaeton. Consegüentment, aquest fet suposa analitzar aquest gènere musical a partir de les funcions socials que se li atorguen. A parer meu, la funció principal del reggaeton és la de convertir-se en un producte comercial. I de fet, ja ho és. El reggaeton no és música, és una mera mercaderia que es distribueix a través dels mitjans de comunicació de masses.

Tot i que Simon Frith diu que l’anàlisi de la música popular sempre parteix de la idea que la música es fa per a ser venuda, molts sociòlegs, antropòlegs i etnòlegs han explicat el valor de la música popular a partir de les forces socials que la condicionen. En aquest sentit, el capitalisme, i consegüentment la globalització, ha permès que gairebé totes les societats estiguin exposades a les mateixes manifestacions culturals. La música, que per Theodor W. Adorno és clau en la formació de la consciència humana, hi juga un paper sobresortint: pot ser redemptora o alienadora, pot fer-te millor persona o pot minvar la capacitat crítica.

La música reggaeton és una mercaderia cent per cent manufacturada per la indústria musical, i per tant, cent per cent destinada a generar el màxim benefici econòmic possible. Els responsables d’aquest negoci, que mou xifres de vertigen, són productors i promotors musicals, interessats, exclusivament, a què les seves creacions es descarreguin nit i dia a les principals plataformes de streaming –Spotify, Amazon, Pandora, MyStrands, Snaptune.

El reggaeton és, sense cap mena de dubte, l’exemple més clar de degeneració de la música popular urbana. D’una banda, no té cap origen popular. De l’altre, no és l’altaveu popular de cap moviment social que vulgui reivindicar res. Però, a més a més, al reggaeton li manca valor estètic perquè està condicionada per unes forces socials que l’han convertida en la banda sonora d’un model de vida que cosifica i denigra la dona i eleva l’home a la categoria de mascle dominador.

Simon Frith diu que utilitzem la música popular per a donar resposta a certes qüestions identitàries, per autodefinir-nos dins la societat. El reggaeton, com a música popular urbana, conté certs mecanismes que possibiliten la creació de significats socials col·lectius. Però a diferència del reggae, el folk i del rap, aquesta música emet un missatge buit de demanda social. És per això que l’he qualificada de música sospitosa.

El capitalisme ha engreixat la bretxa que existeix entre música “seriosa” i “música popular”. Així expressa la distinció entre una i l’altra Theodor W. Adorno: “tenemos la contradicción entre la música verdaderamente autónoma, y la música para las masas. La primera se resiste al consumo fácil. Representa la rebelión, la protesta, el distanciamiento de lo establecido, el compromiso con la innovación. La segunda es un producto de consumo fácil cuya calidad resulta objetable”. A la primera se li atribueix un valor artístic i estètic irrefutable; a la segona se li qüestiona. Segons Simon Frith, la diferència entre una i l’altra racau en l’autonomia artística i en la utilitat social. I hi afegeix: “La música popular es capaz de proporcionar experiencias emocionales particularmente intensas: de hecho, las canciones y los ídolos del pop nos implican emocionalmente mucho más que cualquier otro tipo de evento”.

El concepte d’estètica va ser encunyat per primera vegada pel filòsof alemany A.G. Baumgarten l’any 1735. Prové de la paraula grega “aistheta” (percepció) i designa precisament, la ciència de la percepció. Va ser anys després que es va relacionar amb la bellesa i el bon gust en el món de l’art. La percepció és relativa segons el grup social i l’escala de valors. Per tant, el valor estètic que li atribuïm a qualsevol manifestació cultural depèn de factors cognitius i efectius. En altres paraules, de l’intel·lecte i de les emocions.

Una lectura sociològica de la música popular suposa estudiar-la a partir de les seves funcions socials: La funció identitària de la música permet situar la gent en diferents grups socials. Per exemple, la música folk serveix per delimitar les fronteres ètniques, el pop defineix la identitat masculina i femenina i les cançons tradicionals enforteixen els nacionalismes. La segona funció proporciona una via per administrar la relació entre vida emocional pública i privada. Per entendre aquesta funció només cal donar un cop d’ull al sobresortint nombre de cançons que parlen d’amor i de relacions interpersonals. La música diu, de forma més bonica, allò que sentim quan estem enamorats. La música també ordena el temps. Hi ha cançons que són banda sonora d’una trajectòria vital. Hi ha una cançó per a cada moment i un moment per a cada cançó. I per últim, la música popular és quelcom que es posseeïx. No com a bé material sinó com a sentiment. Totes aquestes funcions determinen si una música és millor que una altra.

Patricio Goialde afirma que “los factores identitarios pueden tener una influencia en la construcción de las prácticas sociales y culturales, entre ellas la música popular. Ahora bien, ante esta evidencia caben dos posiciones: la defensa de una posición apriorística y esencialista, que establezca una conexión necesaria entre una identidad y una expresión musical, o una propuesta más abierta que considere que las identidades culturales no están fijadas de una manera esencial, sino que se crean a través de los procesos de comunicación y de las prácticas sociales”.

Els factors identitaris, influeixen en la creació d’un tipus de música concreta? Goialde afirma que una de les qüestions que més interessa als experts en música popular és saber amb profunditat la relació que existeix entre música i identitat i com aquesta combinació genera certs fenòmens musicals. Però, qui influeix què o què influeix qui?

Durant les grans migracions del segle XX, la música era un senyal inequívoc d’identitat generacional. Així, les expressions musicals locals –folklore- es converteixen en elements d’identitat per a tot aquell gruix de població desplaçada lluny del seu lloc natal. Per a molta d’aquesta gent, la música acompanya certes pràctiques socials que són inherents a la seva condició d’emigrant i que contribueixen a la solidesa de la seva identitat arreu. És, per tant, una influència recíproca la que hi ha entre música i identitat. Però sobretot, el que hi ha és un vincle simbòlic entre l’experiència musical i l’individu.

Bona part de la indústria cultural es basa en el negoci de l’entreteniment. Theodor W. Adorno deia que la cultura de la distracció és l’origen de la cultura de la barbàrie, la llavor que fa créixer la depravació de la cultura. Els gustos col·lectius sobre un tipus concret de música reflecteixen l’origen, la classe i el grup ètnic dels consumidors, i sobre els gustos, poc podem discutir. Però, què cal fer quan, a través de les lletres de les cançons, les quals són punyents, reprovables, malvades, repulsives i danyoses, s’està emetent un missatge inequivocament perjudicial per l’statu quo del gènere femení? Perquè aquest gènere d’una banda ajuda a mantenir l’statu quo del mascle com a prototip d’home d’èxit i de l’altra, normalitza la misogínia i la rebaixa el sexe femení a un mer objecte sexual. Per primera vegada, la música es fa servir per a degradar la dona. La violència verbal i l’apologia del crim no es perceben com a delicte. El missatge que hi amaga aprova una manera d’estar al món, un mode de vida que s’anhela.

Tanmateix cal recordar que la música és commoció, desig, frustració, sentiment i por, i que sovint les emocions contradiuen el sentit comú. Simon Firth diu que la música popular no és revolucionari ni reaccionaria, que és una font poderosa d’emocions codificades que poden contradir el més comú dels sentits, el sentit comú. S’hauria de prohibir el què és exacrable o hauriem d’educar l’espectador de l’art -en totes les seves manifestacions- perquè sigui capaç de contemplar el mal sense que s’ho prengui com un model de conducta?

El reggaeton és una inversió de la indústria de l’espectacle. Es tracta d’un gènere estèril, buit de contingut social i identitari. Les lletres masclistes i misògines de les cançons, que acostumen a ser romàntic-estúpides i violentes, no contenen cap missatge constructiu, no conviden a sacsejar les consciències, no acompanyen cap lluita social ni política ni responen a cap moviment de masses. La música reggaeton és, bàsicament, una estratègia per a distreure les masses, una via d’escapament a la rutina, als problemes i a les frustracions diàries. Problablement aquesta sigui la seva única funció social, la d’abstreure la població i allunyar-la de la realitat. Aquest fet, però, no la converteix en música nociva.

La música reggae –Do the reggae, dels Toots&The Maytals, es considera la primera cançó reggae de la història- es va convertir en l’expressió artística anticolonial per excel·lència després de la independència britànica de l’illa de Jamaica. Les seves lletres contenen missatges amb una forta càrrega política i social. Les cançons, que apel·len directament a la comunitat negra i a la defensa de la consciència nacional, són autèntiques proclames contra el racisme, la discriminació i la colonització imperialista. Els anys setanta consoliden Bob Marley com a màxim exponent del reggae i amb ell s’internacionalitza l’estètica rastafari que s’associa amb el cànnabis i les rastes.

En aquest context, l’any 1989, el cantant jamaicà Shabba Rank popularitza Dem Bown, una cançó antiimperialista amb un alt component homòfob i xenòfob (aleshores l’imperialisme es relacionava amb l’homosexualitat). Aquest ritme dembow (amb una base instrumental molt senzilla basada en bits i quatre notes) s’exporta a Panamà i és el cantant El General qui la tradueix al castellà. El reggae en castellà fa un salt a l’illa de Puerto Rico -autèntic laboratori musical imperialista de parla hispana- a principis dels anys noranta i comença a sonar Dembow de Nando Boom, Pantalon caliente de Pocho Pan, Dulce de Gringo Man, i Muevelo i Son bow d’El General. Són els inicis del reggaeton tal com el coneixem ara.

L’any 1994, el reggaeton ho peta a la discoteca porto-riquenya The Noise. La distribució es fa de forma clandestina perquè les lletres de les seves cançons, que parlen de sexe explícit, drogues i violència als carrers, horroritza les autoritats nord-americanes que el titllen d’obscè i immoral. A partir d’aquí, el reggaeton s’associa amb marginalitat i delinqüència. Tanmateix, la prohibició no fa res més que rellançar-lo.

El reggaeton ha desbancat, en pocs anys, a tots els altres gèneres musicals. Sense anar més lluny, el tema Despacito de Luis Fonsi i Daddy Yankee, escrit en col·laboració amb la compositora panamenya Erika Ender i produït per Andrés Torres i Mauricio Rengifo, ha superat recentment els cinc mil milions de visualitzacions al canal de YouTube. Despacito va ser la cançó de l’estiu 2017 als Estats Units i a Spotify va arribar als set-cents milions de descàrregues durant l’estiu. Ha estat setze setmanes número u en la llista Hot 100 del Billboard nord-americà; la primera cançó en espanyol a ser-ho. Ha estat la cançó més descarregada a les plataformes de streaming i el vídeo amb més likes a YouTube. I segueixo. Ha estat la primera cançó en espanyol nominada a millor cançó i millor gravació de l’any als Grammy. I per concloure aquest repàs, Despacito ha estat la paraula més buscada al cercador Google durant l’any passat.

El reggaeton -entés com un producte comercial- ha segrestat, en cert sentit, la música comercial tradicional. Els seus beats han assaltat totes les plataformes de streamingMyStrands, Pandora, Snaptune, Amazon, Spotify– que són, ara per ara, els canals preferits pels joves millenials per a consumir música. Sense anar més lluny, Spotify ja té cinquanta milions d’usuaris de pagament i cinquanta, més d’usuaris gratuïts. De fet, Spotify atribueix gran part del seu creixement al reggaeton: entre 2014 i 2017, el nombre d’escoltes que va rebre aquest gènere va créixer un 119%, arribant als 140 milions de subscriptors actuals. La seva llista de reproducció Baila Reggaeton és la tercera més popular en l’àmbit mundial i compta amb més de cinc milions de subscriptors.

Per concloure, si el ritme del reggaeton hagués estat acompanyat de lletres que sacsegèssin consciències, tenint en compte el públic al qual va dirigit, s’hauria pogut crear una autèntica rebel·lió des de la base social. Tant de bo s’hagués utilitzat com a eina per difondre coneixement i empoderar-nos, com ja va fer altres músiques en el seu temps. Malauradament, no ha estat així.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s