Un final inesperat

 

Captura de pantalla 2017-04-23 a les 10.22.51

De matinada, a mig creuar l’Atlàntic i com a conseqüència d’unes turbulències inesperades, la bala de cobertura de coure que inexplicablement havia burlat tots els controls de seguretat va saltar de la butxaca del texà de l’Osvaldo i va rodolar tres fileres enrere fins a aturar-se sota el seient d’un xaval que gaudia esbalaït de la pel·lícula. Mentre el pare del nano, que fins aleshores dormia plàcidament, alertava la tripulació de la troballa fortuïta, als seients contigus es començava a teixir una conxorxa de dimensions immesurables. Bocabadat, el cap de cabina es va afanyar a informar el comandant, el qual després de consultar el manual d’operacions va activar sense vacil·lacions el protocol de seguretat. Mentrestant, i aliè a tot, l’Osvaldo dormia com un tronc aferrat a una motxilla de cuir marró. Era la mateixa motxilla que li havia regalat el pare el dia que va marxar per sempre de Guatavita, un barri perifèric als afores de Bogotà.

De jovenet l’Osvaldo Ferrerira era un baliga-balaga. El seu pare, un home humil que regentava una paradeta de ajiacos i tamales al mercat de Lucecita, no el veia com a venedor de menjar típic colombià i, amb el pretext de què deixés de fer el fatxenda, el va enviar a Barcelona, concretament a ca la tia Juani al barri de la Guineueta. En aquell pis atapeït del carrer de la Gacela s’hi va estar els primers sis mesos fins que el sou de cuiner al bar de menjars de la cantonada li va permetre llogar-se una habitació al barri del Raval. Amb el temps, l’Osvaldo es va desentendre de la tieta i dels cosins i es va fer amb una colla de compatriotes que, lluny de portar-lo pel bon camí, el van fer descarrilar definitivament.

Al cap de cinc anys l’Osvaldo ja era un sicari experimentat. Treballava a sou pel càrtel de Medellín executant tot tipus d’encàrrecs: tràfic de drogues, extorsions, xantatges, segrestos. S’amagava sota múltiples identitats, fet que li permetia fugir dels mossos cada vegada que delinquia. Fins que un matí d’hivern de 1997 va decidir que ja en tenia prou d’aquella vida de gos. Va desempolsar la vella motxilla de cuir marró que li havia regalat el pare i va reservar plaça en el primer vol cap a Bogotà. Es va desempallegar de l’arma i va guardar-se una bala de cobertura de coure a tall de record de la vida que decididament deixava enrere.

Quan l’avió va començar l’aproximació a l’aeroport de El Dorado, el comandant va alertar els passatgers de la situació. L’Osvaldo, blanc com la cera, es va palpar la revolvera i de sobte el cor se li va encongir. L’ensorrament va ser lent. Primer va venir una tremolor incontrolable de cames, i tot seguit, va caure la llosa que li va aixafar el cor. Va mirar aleshores pel finestral i en algún moment la mirada es li va perdre entre un núvol de records. Tot i tenir els ulls aigualits va poder distingir el curs del riu Tunjuelo i el riu Fucha, i al fons, sobre l’altiplà de la serralada dels Andes, la ciutat grisa de Bogotà. També va albirar els turons de Guadalupe i Montserrate i el vell funicular blau que s’enfila lent fins a la basílica de Nostre Senyor dels Màrtirs on tants diumenges hi havia pujat de la ma del seu pare a pregar per la família.

 

Soledat

captura-de-pantalla-2017-03-06-a-les-12-55-23

-Carme, què posarem avui?

-Amb cent grams de llenties ja faig.

Després, la Carme carrega la cistella de vímet amb una dotzena d’ous, tres taronges, una barra de pa i un bric de llet. S’asseu a prendre un tallat fora, a la terrassa del bar del mercat del Clot. Amb ulls aigualits contempla uns nens que juguen a empaitar un munt de coloms. Tant de bo els néts vinguessin a dinar algun dia, pensa.

A mig matí ja torna a casa. Tres pics i repicó i la Júlia, la veïna, li obre la pesada porta del carrer. Hi ha dies en què un bon dia o una bona nit són les úniques paraules que verbalitza. La resta de les hores són silenci. A casa, els records s’amunteguen polsegosos en els prestatges del menjador, damunt la taula del rebador, dins els armaris de la cuina. Tot està igual, però res és el mateix. De sobte, es troba parant taula per dos. D’ençà que és mort que li passa sovint. És com un moviment reflex que no aconsegueix refrenar. El veu quan apaga el llum de la tauleta de nit. L’ imagina quan acluca els ulls. El sent malgrat no tenir-lo al costat dret del llit. El busca en somnis però només el troba en els records. La seva absència és una llosa feixuga que carrega a l’esquena tal vegada com una motxilla invisible atapeïda de pedres.

Ara jeu davant el vell tocador de l’habitació i s’arregla els cabells amb desànim. Abans, quan en Jaume vivia, inclús es maquillava suaument les galtes i es perfumava amb colònia de pètals de rosa. Ara amb prou feines s’endiumenja. Ja ningú li xiuxiueja paraules d’amor. Tot és silenci al voltant. Un munt de pensaments sense poder compartir. Voldria dormir el que em queda de vida, pensa.

Les llengües minoritàries a Europa

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.49.13

El passat 27 d’octubre el Senat francès va rebutjar ratificar la Carta de les llengües regionals i minoritàries, document del Consell d’Europa que garanteix la protecció i la promoció de les llengües minoritàries històricament reconegudes a Europa. Això afecta directament a la normalització del català en la Catalunya Nord i a les llengües no oficials de l’Estat francès: l’occità, el basc, el bretó, el flamenc i l’alsacià.

França va signar la Carta de les llengües regionals i minoritàries l’any 1999 però sense una ratificació periòdica posterior, la signatura no compromet a res. Tot i que el socialista Lionel Jospin va prometre la ratificació de la Carta en plena campanya electoral, finalment l’executiu de París s’hi va negar de nou. El 2002 el Conseil d’État va decretar la supressió del sistema educatiu d’immersió lingüística per a totes les llengües que no fossin el francès. L’estatus de les llengües minoritàries no va millorar durant la presidència de Nicolas Sarkozy i el 2008 l’Assemblea francesa va rebutjar el reconeixement legal dels drets de les minories lingüístiques.

Ara per ara, les llengües regionals són considerades només patrimoni cultural de la República. Així França segueix sense reconèixer la pluralitat lingüística dels seus ciutadans. A França la llengua de la República és el francès. Així ho recull l’article 2 de la reforma constitucional de 1992.

Marga Payola profunditza sobre la qüestió en un post al blog El català suma de la Plataforma de la Llengua. Payola recorda que aquell edicte de l’any 1700 signat per Lluís XIV pel qual el català quedava prohibit a la Catalunya Nord no ha estat mai revocat i continua vigent en el país de la fraternité. La Plataforma per la Llengua vol sol·licitar una reunió amb el cònsol francès a Barcelona i Neus Mestres, la seva directora lamenta que “l’Estat francès no hagi assolit un consens a favor de la pluralitat lingüística del país, amb una llei com la proposada -i no aprovada-, que milloraria la situació del català a la Catalunya del Nord”. Així es recull en la seva web.

Aquest fet coincideix amb l’estirada d’orelles que el Consell d’Europa ha fet a l’Estat espanyol davant l’incorrecte compliment dels preceptes de la Carta que Espanya va ratificar el febrer de 2002. En concret, el Consell mostra certa preocupació davant la dificultat de fer servir el català en l’administració judicial i insta Espanya a crear un marc legal que faciliti l’ús de les llengües minoritàries en l’àmbit de la sanitat i la’dministració pública. També engresca l’Estat a implementar mesures que facilitin que els treballadors d’aquest sector es comuniquin en català davant d’aquella ciutadania que així ho demani. Per altra banda encoratja l’Estat a no posar en perill les llengües minoritàries davant l’ensenyament trilingüe a les Illes Balears i al País Valencià i esperona l’estat a estendre el reconeixement de les llengües cooficials a altres comunitats autònomes.

 

On són les dones?

IMG_5537

Ni una sola veu femenina al ’30 minuts’ d’ahir a TV3 per parlar de la viabilitat del procés sobiranista. Què passa, que a Madrid no hi ha dones amb veu i criteri per debatre sobre la independència?

No es va tractar d’una infrarepresentació de la dona ni d’una distribució no equitativa dels sexes. Va ser directament un ofec escandalós que va exhibir, novament, una visió androcentrista dels mitjans de comunicació al nostre país. I la veu dels 14 homes protagonistes i experts va quedar reforçada per un tuit promocional que incloïa una imatge si més no pertorbadora, que produïa certa esgarrifança per no dir mal d’ull. Malauradament, no ha estat el primer cas i la pràctica es repeteix en altres formats com tertúlies, taules rodones i debats. La pluralitat d’opinió ha d’anar acompanyada de la pluralitat de gènere i això implica incloure a les dones als diferents mitjans. D’altra manera, es perd cert grau de qualitat periodística, s’emfatitza una societat encara marcadament patriarcal i s’evidencien les desigualtats entre homes i dones.

L’estudi del gènere en qualsevol camp és difícil perquè està folrat d’un significat simbòlic molt important segons les cultures i les diferents societats i això produeix variables infinites. Però ser home o ser dona no és una realitat natural ni biològica sinó un fet social i és des d’aquesta perspectiva que s’ha d’analitzar.

Una visió històrica com a sexe dèbil o segon sexe, l’opressió que ha patit en moltes societats i l’ escassa presència en camps com la literatura i la ciència, ha convertit la dona en una gran desconeguda. És per això que, tradicionalment, i sobretot dins els moviments feministes, l’estudi del gènere s’ha centrat en el paper de la dona en l’economia, la política i les relaciones socials i ha permès sortir d’aquesta obscuritat imposada. És a partir dels anys vuitanta, que aquesta visió d’un sol model d’home, universal, basada sobretot en el model patriarcal, trontolla amb els primers estudis sobre masculinitat i diversitat sexual. Aquests estudis conclouen que existeixen múltiples masculinitats que depenen de les pràctiques socials i que varien segons el temps i l’entorn.

Des d’un enfocament constructivista el gènere és una construcció social que s’aprèn en l’entorn familiar, escolar i de treball i no és una categoria estable però sí analítica. Tots els individus naixem dins un grup social que, depenent de les seves característiques, justifica el nostre desenvolupament i identitat. Aquest procés de formació de les nostres identitats també és decisiu en les diferents oportunitats i limitacions que tindrem segons el nostre gènere. És a dir, el fet de pertànyer sigui a la identitat femenina o a la identitat masculina delimita, justifica i condiciona comportaments socials diferents que vénen establerts d’aquesta manera des del moment de néixer. Ser home i fer d’home o ser dona i fer de dona no és el mateix en diferents societats. A la Índia, per exemple, ser dona constitueix un aprenentatge social que es gesta des de la infància i a la nena se l’educa en bona part de manera diferent per acomplir correctament les tasques que li tenen assignades.

Aquestes diferències entre gènere s’articulen segons unes relacions de poder, hegemonia i submissió, altres diferències legitimen la divisió del treball en dues esferes. L’esfera de producció, del treball assalariat i del reconeixement professional que es reserva a l’home i l’esfera de la reproducció, la dedicació als nens i la cura dels ancians que es reserva a la dona. Aquest enfocament crític que al·lega que el sexe és l’origen de les diferències socials entre homes i dones sovint serveix d’excusa per legitimar l’autoritat masculina i que col·loca la dona en una posició d’inferioritat. L’estudi de la categoria gènere ha servit per donar més visibilitat a les dones, per adoptar polítiques d’igualtat i per lluitar contra la discriminació. Durant molts anys la biologia ha condicionat el nostre destí, però afortunadament, aquesta visió força misògina ha estat relativament superada i la dona és ja una peça clau dins el món laboral. Queda, però, molta feina a fer.

El català al segle XXI: present i futur

llengua-2381

Podríem començar fent una breu referència al context sociopolític actual per entendre la involució que està patint el català als diferents territoris on es parla, sobretot fora del Principat. Però per entendre el present cal recular als inicis de la transició i recordar que amb l’Estatut de Catalunya de 1978 la Generalitat es fa amb les màximes competències en matèria educativa i impulsa la primera iniciativa de protecció del català, la Llei de normalització lingüística de Catalunya aprovada el 1983. Del 1981al 2003, la Direcció General de Política Lingüística impulsa tot un seguit de campanyes per promoure l’ús del català. El 1998 s’aprova la Llei de política lingüística de Catalunya que prescriu 133 normes d’ús públic, oral i escrit, del català. 124 estan dirigides a les administracions i a les empreses públiques i només 9 al sector privat. Al llarg del mandat de Convergència i Unió i del tripartit d’esquerres es van fer avenços importants per consolidar aquesta normalització i per combatre les inèrcies diglòssiques, però l’ambigüitat amb la qual l’estat espanyol tracta les llengües cooficials fa que el català romangui, des de la signatura de la Constitució de 1978, en una situació de clara desigualtat vers la llengua oficial de l’Estat espanyol. La constitució espanyola del 1978 jerarquitza la diversitat lingüística de l’Estat; només el castellà és esmentat i la resta de llengües se silencien en una mena d’indefinició calculada. Avui, l’Estat segueix incapaç d’assumir amb totes les seves conseqüències la seva naturalesa plurilingüe. Amb les majories absolutes del Partit Popular s’inicien els entrebancs en l’exercici dels drets lingüístics. Els atacs al sistema lingüístic català a les escoles ha estat reiteradament motiu de controvèrsia entre el govern central la Generalitat i hem estat espectadors d’un retrocés sense precedents en el reconeixement, protecció i normalització del català. Aquesta involució, que de forma descarada es dóna a la Franja aragonesa, al País Valencià i a les Illes Balears, és conseqüència d’una política lingüística que resulta lesiva pel català.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.50.00

A Catalunya s’ensenya en català. Això vol dir que des de 1983 la llengua vehicular a les escoles és el català. Això no impedeix el domini del castellà una vegada els nens acaben l’escolarització obligatòria. Ans al contrari, els nens mostren tenir més competències en llengua castellana tant en expressió oral com escrita. A Andorra, el català és llengua oficial amb sobirania plena tot i que conviu amb el castellà, el portuguès i el francès. L’entén gairebé un 100% de la població per bé que és llengua habitual en un 58%. És llengua vehicular en alguns centres i en d’altres comparteix aquesta condició amb el francès o el castellà. A l’Aragó i amb l’aprovació de la Llei de llengües de l’Aragó del 2013 per part del govern del Partit Popular i del Partit Aragonès Regionalista, el català canvia de denominació pel circumloqui eufemístic “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma”, més coneguda amb la sigla de LAPAO. És curiós perquè tot i que el català gaudeix de certa vitalitat a la franja, el govern no té la voluntat de legislar-lo ni reconeix de forma explícita els drets lingüístics dels qui el parlen, ans el contrari, des d’un punt de vista legislatiu està completament desprotegit, funciona com una llengua B i a les escoles és assignatura optativa fora de l’horari escolar. A l’esmentada Llei de llengües, no hi ha una sola referència explícita a la llengua catalana. A les Illes Balears s’aprova el Decret 15/2013 que regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris. El trilingüisme (català, castellà i anglès) no rep el suport dels sindicats educatius perquè redueix significativament l’ús del català en l’etapa educativa. L’expresident Jaume Matas va dur a terme certes mesures regressives com el tancament de l’emissora pública en català Somràdio, la conversió dels premis literaris de Ciutat de Mallorca en un certamen bilingüe, la desvinculació de l’Institut Ramon Llull. Les Illes tendeixen, i degut majoritàriament a la pressió del turisme, un procés de diglòssia que sembla irreversible. Al País Valencià la situació és alarmant perquè el català viu un procés de glotofàgia irreversible. La manca d’una política lingüística per part del govern del PP ha fet recular l’ús social de la llengua. El 2010, només un 48,5% de la població el sabia parlar i només un 68,8% l’entenia. Segons Plataforma per la Llengua, aquestes xifres encara decauen més a la regió d’Alacant i Castelló on el coneixement del valencià ha descendit, en 5 anys, en gairebé un 20%. Pel que fa als mitjans de comunicació, el País Valencià vulnera l’article 11.1 de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (ratificada per Espanya) que garanteix que una televisió pública emeti en la llengua pròpia del territori. Al País Valencià es poden sintonitzar 36 canals en castellà i cap en valencià. En el camp de l’ensenyament, el govern del Partit Popular mostra un desinterès total i un menyspreu generalitzat per la llengua pròpia. Dilueix línies docents en valencià, introdueix el xinés i el bilingüisme obligatori (anglès/castellà). Tot plegat un despropòsit que denuncia constantment l’associació Escola Valenciana. La Catalunya Nord i l’Alguer són territoris amb molt baix índex de competència i ús lingüístic. El català és, majoritàriament, d’ús familiar i està marcat per un context diglòssic molt acusat. La seva presència a les escoles és voluntària. Tot i els petits esforços d’organismes com la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes i de partits catalanistes com ERC i Unitat Catalana, en la Catalunya Nord el francès s’imposa en tots els nivells. Només un 6% té el català com a llengua d’inici i només un 3% declara que el fa servir de forma habitual. A l’Alguer la situació és similar. Només un 15% té el català com a llengua inicial i per bé que no existeix cap legislació, el 1999 es va aplicar la Llei de protecció de les dotze llengües o dialectes minoritaris d’Itàlia que permet redactar en català la documentació oficial del municipi i l’ensenyament en certs nivells educatius.

images

Tot i que el darrer informe de Plataforma per la Llengua 2014 mostra unes dades que conviden a l’optimisme, l’ús social del català recula i cal un ampli consens social i polític per superar el procés de diglòssia. En parlar de l’ús social del català ens referim al català que es parla en la vida social i en aquest sentit, el castellà continua sent la llengua predominant, tret del sistema educatiu. Tampoc podem fer ulls cecs a la preponderància de l’anglès en els mitjans de comunicació, xarxes socials, Internet, comerç, ciència, indústria turística, cultura musical i esport d’alta competició. Tot plegat situa el català en un estat de clara inferioritat. Tot i els esforços i els avenços en el camp de la publicitat, retolació, etiquetatge i documentació a escala empresarial, encara queda molta feina per fer. Empresarialment, 3 de cada 4 PIMES exigeixen el coneixement del català per accedir a una feina on un 70% de treballadors diuen parlar català amb els companys i directius. Malgrat això, la meitat de les empreses de les 40 persones més riques dels Països Catalans no tenen web en català, 4 grans cadenes d’alimentació (Mercadona, Lidl, Auchan i Carrefour) no incorporen el català en l’etiquetatge dels seus productes i un 94% de les joguines que es venen a Catalunya no presenten les instruccions en català. De fet, i segons l’InformeCat 2014, Catalunya és la regió europea que més productes distribueix amb l’etiquetatge fora de la llei i el més greu de tot és que no es preveu cap mena de sancions per aquelles empreses que hi hagi ho promoguin.

Durant la darrera campanya electoral per les municipals de 2015, el ministre espanyol d’educació Ignacio Wert, ha reobert el debat sobre la situació del castellà a Catalunya. I com que per revifar el foc cal llençar una espurna, ha afirmat que la situació actual del castellà a Catalunya és similar a la que va patir el català en època franquista, és a dir, una llengua perseguida i que la Generalitat, en una mena d’obsessió recurrent, intenta anorrear. Aquestes declaracions coincideixen en el temps amb la implantació del 25% de classes en castellà a dues escoles del Principat, l’Escola Pia Santa Anna de Mataró i El Pinar de Sant Cugat del Vallès, després que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictés a favor de 6 famílies que havien demanat que els seus fills fossin escolaritzats en castellà. I a això caldria afegir la darrera sentència del TSCJ, refermada pel Tribunal Suprem, que determina que el català deixa de ser d’ús preferent en les administracions de Lleida i Girona. Això són només uns quants exemples que mostren la situació de no-normalitat que pateix el català al nostre país i que desvincular llengua de qualsevol ideologia política és gaire impossible.

Per debatre les diferents declaracions del ministre Wert us proposo donar un cop d’ull a les següents dues diapositives que mostren en percentatges la quantitat de població que té el català i el castellà com llengua d’ús habitual, d’identificació i inicial i on es veu clarament que el castellà segueix sent la llengua dominant.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.36.24

Per tant, tot i l’optimista xifra de 10 milions de catalanoparlants, el català està en perill. Tot i ser la 14a llengua més parlada a Europa (per sobre del suec, el búlgar, el danès o l’eslovac), l’ús social del català recula. I és important parlar d’ús social perquè les llengües que no es parlen moren, i per tant, saber una llengua i no usar-la no és un bon presagi. El català es coneix i s’entén però el castellà continua sent, en percentatge, la llengua que més població considera com a inicial, d’identificació i d’ús habitual. El castellà continua omnipresent al nostre país en tots els nivells de la vida. A Catalunya es pot viure sense saber una paraula de català i dins la norma social, aquella que fa referència al comportament verbal espontani, el castellà s’imposa. Per tant, el català viu un procés de diglòssia que si no s’atura, pot ser irreversible.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.36.36

Tot i els avenços i els esforços de la ciutadania i de les institucions, el català no supera la situació de diglòssia. Les campanyes per a la normalització i la protecció de la llengua han fet la seva bona feina però sembla clar que cal anar un pas més enllà i seguir reclamant la seva unitat i la seva oficialitat en l’àmbit europeu. El català no pot seguir sent una llengua regional, autonòmica, minoritzada, sense estat ni reconeixement exterior. Són una amenaça per a ella la creixent immigració, la globalització i el bilingüisme i per descomptat, la manca de complicitat per part del govern espanyol que mai ha fet un pas per afavorir la seva supervivència. És el PP i el PSOE qui, sistemàticament, es mostra desfavorable a demanar l’oficialitat del català a Europa. EL català no és llengua oficial a Espanya i en molts territoris no es garanteixen els drets lingüístics dels catalanoparlants. Però a més a més, la salut filològica del català també empitjora perquè aquells que n’haurien de fer un bon ús de la llengua, és a dir, els mitjans de comunicació, utilitzen la llengua localista barcelonina, i en el pitjor dels casos, espanyolitzada. La llengua només se salvarà allà on hi hagi una ferma voluntat política per protegir-la, allà on hi hagi un grau de sobirania important per legislar-la i allà on la ciutadania mostri un alt nivell de consciència per parlar-la. El català només sobreviurà si el fem necessari per viure, si ens veiem obligats a parlar-lo. És per això que crec que, en aquest sentit, el bilingüisme mata el català, com bé diu Pau Vidal en el seu darrer llibre.

Captura de pantalla 2015-06-05 a la(s) 09.49.13

Les llengües només viuen si són parlades i tot i que la xifra de 10 milions és esperançadora, si el català s’esfondra al carrer, s’acaba tot. Josep Maria de Sagarra deia que la llengua era com un cavall amb dues regnes: l’acadèmia i el carrer, i que si només n’estiraves una el cavall dóna voltes sobre si mateix. I si en canvi es tira de les dues es pot anar avançant. En aquest sentit potser hauríem de permetre una llengua més flexible, més desacomplexada i menys academicista.

L’experiència radiofònica d’Orson Welles

La Guerra dels mons images

La radio es va convertir en la dècada dels anys trenta del segle XX en un mitjà de comunicació de masses amb un altíssim poder de persuasió. Dit d’una altra manera, la radio tenia una funció social i era un instrument d’influència directa extremadament eficaç. Als Estats Units, les reunions familiars al voltant de la ràdio per escoltar música, notícies i propaganda política eren una estampa ben característica i Orson Welles va saber utilitzar-la molt encertadament per a dur a terme un assaig radiofònic que va fer tremolar Amèrica la nit de Halloween de 1938. L’impacte social de l’assaig, tot i que després s’ha minimitzat molt, no només va servir per esbotzar les primeres reflexions al voltant de la condició humana sinó que va reafirmar el poder persuasiu del mitjà.

La nit de Halloween de 1938 es va convertir, per milions de nord-americans, en el pitjor dels mal sons. A la emissora de ràdio CBS, un jove Orson Welles retransmetia, amb un dramatisme exacerbat, la invasió marciana de la Terra. Tot i els advertiments de què allò que es narrava era ficció, una adaptació radiofònica de la novel·la de H.G. Wells La Guerra dels mons, els oients que s’incorporaven més tard a la retransmissió van creure realment que allò que escoltaven era cert i que el món s’estava acabant. En poques hores la histèria col·lectiva es va apoderar dels carrers de New York i New Jersey. L’amenaça marciana es va sentir en primera persona; alguns ciutadans es van amagar en refugis, altres es van armar fins a les dents i d’altres inclús s’embolicaren el cap amb tovalloles per evitar el gas mortal dels marcians.

Fos com fos, aquella reeixida temptativa va servir per avançar en l’estudi de la recerca comunicativa i aprofundir en el poder persuasiu dels mitjans de comunicació de masses. En aquest sentit, el model imperant en la dècada dels anys trenta era el model de l’agulla hipodèrmica que defineix els mitjans de comunicació de masses com a instruments d’influència directa, poderosa i eficaç amb efectes clarament persuasius. Per entendre una mica més aquest model caldria contextualitzar l’assaig d’Orson Welles. L’ambient bèl·lic i la incertesa vers el que havia de passar en època d’entreguerres minvava l’ànim i les il·lusions d’una ciutadania presa de la por i la incertesa. La radio va esdevenir un instrument de difusió propagandística. El missatge calava directament en el subconscient de l’oient, atacava el receptor talment com una agulla penetra en la superfície de la pell. En aquest sentit i segons aquesta teoria hipodèrmica, la narració de Welles pretenia, des de bon principi, espantar la població. L’efecte ja es pressuposava i la intencionalitat va ser precisa i clara.

La Renaixença apolítica de Teodor Llorente

Aquest text analitza la situació de la llengua catalana al País Valencià en un període històric força agitat que s’inicia amb la instauració del liberalisme centralista i conclou amb les primeres reivindicacions políticoculturals i linguístiques de caràcter identitari dins el moviment de la Renaixença. Però sobretot, pretén aprofundir en la figura del poeta Teodor Llorente, líder indiscutible de la Renaixença valenciana i figura clau en la recuperació de la llengua i la cultura al País Valencià a mitjans del segle XIX.

Unknown-1

La construcció de l’estat modern va comportar tot un seguit de canvis profunds en l’estructura social valenciana. La migració del camp a la ciutat, la desamortització, el comerç colonial i els inicis de la burocratització van dibuixar un nou model social caracteritzat per la castellanització de la burgesia i la devaluació dels gremis familiars. Ascendir d’escala social, convertir-se en «un nou ric» comportava assumir el castellà com a llengua única. Així el nou estat liberal se concep de forma monolingue i la coacció contra el català, iniciada amb els Decrets de Nova Planta al segle XVIII, esdevé molt més efectiva a mitjans del segle XIX en l’àmbit de l’ensenyament, la justícia, l’administració. L’expressió literària culta no mostra senyals de recuperació fins als inicis de la Renaixença i amb l’adveniment del moviment romàntic en l’àmbit europeu.

Al País Valencià la castellanització es produeix en sentit vertical, afecta tots els grups socials i tota la vida social; l’escriptura el pateix amb escreix. En aquest context i a la dècade dels anys trenta del segle XIX, sorgeix la Renaixença com a moviment ideològic, cultural i literari de reivindicació de la identitat catalana. La seva actitud, continguts i difusió però no va ser homogènia en tots els territoris del domini linguístic català. Al Principat la Renaixença es va convertir en un moviment ampli i ferm. Mitjançant la llengua, però també amb l’ús d’altres símbols catalanistes es pretenia enfortir la consciència col·lectiva de pertinència a una identitat catalana recordant el passat gloriós de la llengua abastament estesa en l’administració, la ciència i la literatura. Per tant, el català, es va considerar la primera raó de ser de la identitat catalana i l’eina principal de reivindicació cultural i s’havia de recuperar per al cultiu literari. La Renaixença va beure de les fonts del romanticisme i de les seves idees d’inquietud, imaginació i dinamisme alhora que es prenia consciència del passat històric i el sentiment d’afirmació cultural i linguística. Dins el context europeu, la Renaixença es podria comparar amb el Risorgimento italià, el Rexurdimento gallec o el renaixement gaèlic.

Unknown

Ara ja gairebé ningú posa en dubte el paper tan decisiu i determinant que el poeta Teodor Llorente va tenir en l’esclat de la Renaixença al País Valencià. Però en la dècada dels anys 60 i 70 tot un seguit d’autors valencians com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster entre d’altres, van fer-lo responsable de promoure una Renaixença plena de tòpics, apolítica, caduca, insuficient i fins i tot folklòrica, acusant-lo del seu fracàs amb l’elaboració d’una contundent i injusta crítica al voltant dela seva gestió i obra.

Sí és cert que la Renaixença al País Valencià va ser un moviment merament literari i diferia molt del moviment polític tan ampli que es va estendre al Principat però cal entendre les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials de l’època i preguntar-se perquè durant dècades l’estudi de la Renaixença valenciana ha patit de fatiga i desinterès.

Teodor LLorente (València, 1836-1911) va ser poeta, periodista, traductor, historiador i polític, tot un humanista. Es va llicenciar en dret, filosofia i lletres (1858) i va dirigir el diari La Opinión i Las Provincias. L’any 1878 va fundar la societat Lo Rat Penat al si de la qual fundà el Centre d’Excursions Cientificoliteràries del Rat Penat (1880) per ajudar a descobrir els vestigis històrics i artístics valencians. Llorente va destacar sobretot en el camp de les traduccions castellanes.

Els estudis que sobre la Renaixença valenciana es van produir en les dècades abans esmentades dibuixen una Renaixença dual configurada en dos blocs antagònics i amb dos protagonistes també antagònics: Llorente i Llombart. Un dels autors més crítics amb aquesta visió promoguda en part per Manuel Sanchis Guarner ha estat Rafael Roca Ricard. A Noves perspectives de la Renaixença valenciana, Roca Ricard revisa la bibliografia de l’intel·lectual valencià autor a la dècade dels anys 60 i 70 de dues de les publicacions més llegides i difoses en el cos docent valencià, i que en paraules del mateix Roca mostren que «la Renaixença valenciana havia sigut un fracàs; Llorente, el seu màxim responsable; i Llombart, una víctima del que pogué ser i no fou». La reflexió de Roca al voltant de l’obra de Manuel Sanchis Guarner se centra en tres punts: l’elogi a Constantí Llombart, la justificació vers la figura de novel·lista castellà Vicent Blasco Ibáñez i la ferotge condemna a Teodor LLorente. Aquests tres punts encerclen la bibliografia que sobre la Renaixença valenciana es va escriure en aquelles dècades i que per Roca Ricard es formulen i es difonen per motivacions i interessos de caràcter polític. Llombart i Blasco eren d’esquerres i Llorente de dretes. Els primers eren progressistes, el segon conservador. Els primers eren republicans, populistes i humils, el segon era poeta de guant blanc, culte i ric. Llombart se sentia valencià, Llorente espanyol. L’estudi sobre la Renaixença valenciana es va centrar en aquest binomi LLombart-Llorente; en mitificar el primer i condemnar el segon, en recuperar el primer a costa del bandejament i la condemna llorentina. A Llorente se’l va acusar de promoure una poesia per les elits i de portar a terme un procés de castellanització progressiu i voluntari.

Al capdavant de la Renaixença i segons Sanchis, Llorente va promoure tot un seguit de manifestacions folklòriques apolítiques que estaven lluny de qualsevol aspiració nacionalista i reivindicació cultural. I amb aquestes «veritats» es va construir, segons Roca Ricard, una visió esbiaixada de la Renaixença valenciana que va perdurar fins al 1983, any en què un oncle del mateix Manuel Sanchis Guarner, Lluís Guarner, publica una reedició del poemari de Teodor Llorente, 47 anys després de la primera edició, i trenca la línia monotemàtica estesa durant les dècades anteriors. Lluís Guarner aporta una mica de llum i lucidesa en introduir novetats que van marcar un punt d’inflexió en l’estudi del moviment. Calia rellegir, contextualitzar i analitzar de nou tota l’obra llorentina i extreure’n certes conclusions de per què LLorente va triar fer una Renaixença apolítica. I conclou Guarner que enfocar la Renaixença valenciana com a reivindicació literària i lingüística amb caràcter polític en una societat on ni l’Església, ni la universitat, ni la classe política ni la classe benestant estaven per la feina era una opció destinada al fracàs i, per tant, l’única manera de gaudir del moviment era revestir-lo d’un caràcter purament literari.

Per altra banda, i així ho recull Ferran Archilés a La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional, la Renaixença en cap cas va ser un antecedent d’un nacionalisme valencià o la gènesi d’una identitat nacional alternativa a l’espanyola. Archilés formula una crítica a Joan Fuster al voltant d’una possible construcció per part de Constantí Llombart d’un nacionalisme valencià similar al del Principat. LLombart no va tenir mai cap plantejament d’una identitat nacional valenciana perquè Espanya era un horitzó insuperable i perquè tots els renaixentistes valencians eren espanyols i espanyolistes. I tant ho era LLorente com Llombart. El que va fer la Renaixença va ser aportar el material necessari per a la construcció d’una identitat pròpia, una identitat provincial, regional que havia de ser estímul per a la recuperació d’Espanya, i no contra ella. Llombart era federalista, espanyol, liberal progressista i republicà i les seves idees, no netament nacionalistes, xocaven amb les pressions i les influències conservadores. A més a més, el seu federalisme no significava un trencament amb la identitat espanyola, LLombart imaginava una identitat valenciana com a fonament de la nació espanyola. Sí que és cert que la llengua es va col·locar, per primera vegada, en el centre de la definició identitària dels valencians.

Si al País Valencià hi han un grapat d’escriptors de primer nivell escrivint en valencià possiblement és gràcies a la tasca que tan curosament va dur a terme Teodor LLorente per a recuperar la llengua, retornar-la a l’àmbit de l’escriptura i dignificar-la. Se’l va menystenir injustament acusant-lo de promoure una Renaixença elitista i apolítica i per menysprear les creacions populars. Però la idiosincràsia de la societat valenciana de l’època diferia considerablement de les del Principat, i per tant, pretendre una Renaixença a semblança de la catalana, és a dir, de caràcter marcadament identitari, era incomprensible senzillament perquè no existia tal desig reivindicatiu. Tots els escriptors de l’època eren espanyolistes i el nacionalisme a València era regional dins una Espanya unida.

Al País Valencià una altra Renaixença no hauria estat possible, i d’això n’era ven conscient LLorente. La recuperació de la llengua valenciana no era cap prioritat. Per tant, mantenir-la allunyada del terreny polític va ser clau per a la seva supervivència. I tampoc va fracassar perquè no va néixer amb la intenció que alguns autors li atribuiran en la dècada dels anys 60 i 70. L’apoliticisme era volgut i premeditat i el va beneficiar lluny de perjudicar-lo.

Sigui com sigui, durant dècades no hi ha hagut massa interès en l’estudi de la Renaixença valenciana. L’hermetisme promogut per l’associació Lo Rat Penat, la dificultat per accedir a arxius i biblioteques i les poques simpaties que despertava la figura de LLorente no han facilitat la transparència necessària per repensar-la. Afortunadament això va canviar a la dècade dels noranta amb nous treballs que trencaren la visió monolítica imposada fins aleshores.

Obediència a l’autoritat: reflexions sobre la societat lliure

 

 

images

Obediència i conformitat són dues formes d’influència social però amb una marcada diferència: l’obediència implica una font d’influència que exerceix pressió i controla el compliment d’una sèrie de normes i ordres. En cas de no obeir es presenten càstigs que el subjecte pren com penalitzacions i què en el fons intimiden l’individu per acatar les ordres. Aquesta obediència prové d’un ampli rang de variades figures, des dels pares en l’ambient familiar a la bata blanca del personal sanitari. Tot això suposa, en la seva descripció, que els membres d’un grup social han de cedir cert nivell de drets personals perquè prevalguin uns altres de naturalesa grupal. En això es manifesta la tradicional controvèrsia dicotòmica de l’individu versus grup social, perquè els beneficis de la majoria han d’anar sobreimpostos als personals.

Tots dos conceptes, obediència i conformitat social, suggereixen un nivell intrínsec de conflicte inevitable entre l’individu i societat, encara en el seu grau més mínim, doncs estableixen que ser membre de qualsevol grup social humà comporta cert nivell explícit de subordinació i compliment de normes establertes que poden, o no, ser voluntàriament escollides. Presumeix, a més, que els beneficis del col·lectiu satisfan en igual mesura a tots els membres del grup, la qual cosa no necessàriament és cert. Moltes vegades l’obediència es manifesta com a conducta i actitud de conformisme, altres vegades ocorre com a reacció a mecanismes més complexos de l’estructura social com són la marginació, l’estratificació en classes i la pressió social.

L’autoritat és vista com un factor de control social i l’obediència és un motiu de conducta humana. Aquesta conducta humana, estudiada en profunditat dins l’Escola del Neoconductisme, és observada mitjançant l’ús del raonament hipotetico-deductiu. Amb l’elaboració de lleis i teoremes el Neoconductisme pot predir i controlar la conducta humana utilitzant el factor estímul-resposta. Aquest Neoconductisme ha estat l’intent més important d’elaborar una teoria sobre la conducta humana.

Unknown

Els estudis sobre l’obediència d’Stanley Milgram ocupen un lloc molt rellevant en l’àmbit de la psicologia social experimental. Aquest psicòleg de l’Universitat de Yale va dur a terme una sèrie d’experiments descrits en un article publicat l’any 1963 en la revista Journal of Abnormal and Social Psychology sota el títol ‘Behavioral Study of Obedience’ i resumit l’any 1974 en el seu llibre ‘Obedience to authority, an experimental view’. Els experiments de Stanley Milgram sobre l’obediència a l’autoritat començaren l’any 1961, poc temps després de l’inici del judici al criminal de la Segona Guerra Mundial, Adolph Eichmann, jutjat i finalment condemnat a mort per l’assassinat de milions de jueus. En la seva defensa, Eichmann només va afirmar què seguia instruccions del seu superior. Aquest fet va portar Milgram a formular-se les següents qüestions: “Podria ser què Eichmann estigués seguint ordres?”, i en aquest cas, podríem dir què era còmplice? Sorgides d’aquestes reflexions, Milgram presenta una formulació amb cert grau d’originalitat, ja que el sistema d’autoritat és vist com un mode de transformació de l’individu què deixa de ser subjecte per convertir-se en agent sotmès a la voluntat d’un superior. Milgram era ven conscient de la importància de la pressió social sobre els individus i per això es preguntà perquè tanta gent va prendre part en la perpetració de crims contra els jueus en la Segona Guerra Mundial.

L’ any 1962 va començar a cercar voluntaris d’entre 20 i 50 anys mitjançant un anunci en el diari local New Haven de Conneticut. Oferia 4 dòlars i dietes a canvi de participar en un experiment què ell anunciava com “estudi de la memòria i l’aprenentatge”, però què en realitat amagava un intent d’estudiar la conducta humana sota els paràmetres de l’obediència a una autoritat. Pretenia estudiar sota quines condicions un individu és capaç de fer mal un altre en nom d’un tercer. El fet que un individu faci mal un altre per ordre d’un tercer ha estat recurrent al llarg de la història, des d’Abraham qui mata el seu fill en nom de Déu, fins a les atrocitats contra la humanitat ocorregudes en qualsevol guerra. La situació-estímul concebuda com un test d’obediència, consistia a generar un conflicte emocional entre dos imperatius molt presents en la condició humana i en totes les cultures. Per una part l’obediència a l’autoritat (sigui al pare o la mare en l’àmbit familiar) i l’amor al pròxim present en totes les religions.

L’ experiment consistia en el següent: quina quantitat de descàrregues elèctriques és capaç un individu d’administrar un altre per ordre d’un tercer. L’administració de descàrregues s’englobava falsament en el context de l’aprenentatge i de com el càstig influeix en la memòria. Això volia dir que el voluntari de l’experiment desconeixia les veritables raons d’aquest. Dels tres participants en l’experiment, dos, l’investigador de la universitat i l’estudiant eren complisses en l’experiment i el tercer, el voluntari, era l’encarregat de fer un seguit de preguntes a l’alumne i davant les errades subministrar descàrregues tal com el professor l’hi ordenava. Aquestes descàrregues augmentaven d’intensitat cada vegada que l’alumne errava. Aquest es trobava en una habitació adjacent, lligat en una cadira elèctrica. Per descomptat què els gemecs de dolor eren programats i què en cap cas l’estudiant experimentava cap descàrrega elèctrica.

La conclusió de l’experiment van ser molt sorprenent i Milgram quedà força decebut, ja no tant pèls resultats sinó perquè la condició humana es va rebel·lar com molt influenciable davant l’autoritat. Les previsions eren que cap nord-americà seria capaç d’obeir voluntàriament a l’investigador fins al final, és a dir, fins a arribar a subministrar una descàrrega de 450 volts. Una insignificant minoria catalogada de patològica s’acostaria als 300 volts mentre que la majoria només s’acostaria als 150 volts. En general, en arribar als 75 volts molts dels voluntaris tenien voluntat d’ aturar l’experiment però no ho feien davant l’autoritat de l’investigador. En arribar als 135 volts molts dels voluntaris es mostraven escèptics davant l’experiment i davant el dolor de l’alumne no se’n feien responsables de les conseqüències. Davant aquestes reaccions l’investigador incitava el mestre a continuar d’una manera rotunda i severa amb expressions i ordres del tipus: “Continuï si us plau”, “ l’experiment requereix que continuï”, “és absolutament necessari que continuï”. L’experiment s’aturava si davant aquestes ordres el voluntari no volia continuar. Si no, s’arribava als 450 volts moment que finalitzava l’experiment. Sorprenentment, el 65% dels participants van arribar als 450 volts tot i sentir-se molt incòmodes.

Per Milgram això significava el següent. L’amenaça d’agressió pot venir no només de variants extremes i radicals, de malalts o perversos anònims, sinó també de gent normal, ciutadans educats en un règim establert. De l’experiment sobre l’obediència de Milgram se’m poden treure tot un seguit de conclusions:

. Proximitat física de la víctima: si la víctima es coneguda o familiar o existeix cert lligam afectiu disminueix l’obediència a les ordres.
. Poder de l’autoritat: si l’autoritat està present l’obediència està més garantida. Al contrari quan dues fonts d’autoritat és contradiuen rarament existeix obediència.
. Efectes del grup: si en un grup algun membre se rebel·la segurament cap membre obeirà.

Milgram es va preguntar amb els resultats del seu experiment sobre la taula com és la naturalesa d’una societat com la nord-americana i va arribar a la conclusió què una societat on l’existència d’una figura, líder o autoritat política a la qual la ciutadania segueix i obeeix, no pot ser considerada en cap cas una societat lliure. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser punit justament per l’opinió, però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altre, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supòsit que totes les persones afectades són majors d’edat i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.

Analitzem tres productes culturals

images

Caldria definir en primer lloc el que es considera un producte cultural i és quelcom (tangible i intangible) creat per la industria cultural i destinat a un mercat concret (públic objectiu). En parlar de producte i mercat situem la cultura en el terreny de l’oferta i la demanda, la vinculem amb aspectes mercantils i amb la producció en sèrie. Aquesta postura, altament criticada per l’Escola de Frankfurt, fa prevaler l’interès econòmic. És, per tant, economicista i sovint utilitza fórmules de màrqueting i publicitat per promoure les diferents activitats culturals. Per altra banda, si ens allunyem d’aquestes tècniques i ens endinsem en la promoció com a estratègia de difusió cultural estarem considerant el producte cultural no com un producte en sèrie sinó com un producte únic amb plena essència.

images

En els països desenvolupats, la indústria del sector cultural s’ha desenvolupat de forma paral·lela a altres indústries i ha estat determinant en l’augment del PIB, en part perquè la societat, dins del sistema capitalista, disposa de recursos per gaudir del temps lliure. Els productes culturals tenen un doble valor: simbòlic i econòmic. El primer és el valor per se de la cultura, és expressió de l’ésser humà, és allò que transmet, que expressa, que ens fa sentir, que és tradició, que produeix efectes i que genera prestigi social. El segon és el valor de produïr-lo i la rendibilitat que produeix dins la societat, sobretot la capitalista, on el ciutadà disposa de temps lliure, demanda cultura i està disposat a pagar per poder gaudir-ne. El valor simbòlic és intangible mentre que l’econòmic és comptable. Ambdós valors conviuen i cal trobar maneres i vies pel bon enteniment.

YouTube és un lloc web creat por tres antics treballadors de PayPal l’any 2005 i on els usuaris poden pujar i compartir vídeos. La xarxa social va néixer per cobrir la necessitat que tenien els seus artífexs de compartir produccions audiovisuals casolanes, gravades amb càmeres digitals, entre amics i familiars. Avui, milions d’usuaris d’internet pengen vídeos en aquest canal i uns altres milions més els comparteixen. Aquesta pràctica, diguem-ne social, ha esdevingut cultura popular perquè s’ha instal·lat en la quotidianitat de la gent i en el seu dia a dia. La producció i consum de vídeos és una pràctica social generalitzada i el públic de Youtube és molt actiu, gairebé és productor de cultura popular entesa com a construcció de significats a partir de la creativitat de la gent. La tecnologia digital, la popularització d’Internet i la força comunicativa de les xarxes socials ha convertit l’usuari de la xarxa en un productor, alhora que consumidor, de continguts culturals. Els New Media han superat la linealitat del discurs tradicional en premsa, radio i televisió, considerats mitjans de comunicació tradicionals, per incorporar la interactivitat com a eina participativa. Els New Media, com a nou mitjà de comunicació, ha animat la gent a produir les seves pròpies creacions (textos, vídeos, fotografies) i compartir-les en la xarxa al mateix temps que, de forma massiva, la gent s’ha apropiat de productes culturals que són reutilitzats i remesclats de forma molt creativa donant lloc a noves produccions. Dins les diferents xarxes socials, Youtube ha esdevingut una eficaç eina per produir i compartir produccions audiovisual. La digitalització hi ha produït noves pràctiques culturals a tenir en compte i un augment de les produccions audiovisuals, que, si bé és cert que alguns col·loquen en un moment de saturació mediàtica, ens han fet ser protagonistes d’una revolució en la producció cultural.

Com a eina nova i innovadora però alhora força desconeguda encara, la realitat augmentada té defensors i detractors. Els primers defensen les seves possibilitats educatives i comunicatives i els contraris qüestionen l’alt cost de la seva aplicació, la saturació d’informació i les limitacions generacionals. Sigui com sigui, tots sabem que els canvis comporten un període d’adaptació lent però progressiu i les noves tecnologies han arribat per quedar-s’hi. Simplement no les podem ignorar i hem de fer un esforç per no quedar enrere. Així ho han entès els grans museus al món que progressivament van adaptant la realitat augmentada i d’altres noves tecnologies a la seva gestió diària. Es pretén acostar l’art i la cultura a una societat que demanda noves experiències i noves formes d’adquisició del coneixement. La cultura en general no podia quedar al marge d’aquesta revolució digital. A grans trets, la tecnologia de la realitat augmentada consisteix a afegir informació virtual a la informació que de per si ja ofereix un objecte físic. Mitjançant uns codis QR (que presenten una forma semblant a un codi de barres) i un dispositiu tipus telèfon intel·ligent o tableta, l’aplicació permet, enfocant el codi QR, visualitzar imatges en moviment, fotografies i narrativa que complementen allò que estem mirant. Traslladant-lo al camp de la museologia, aquesta tecnologia permet que, per exemple, mentre observem l’esquelet d’un dinosaure exposat al Museu de Ciències Natural del Smithsonian Institution a Washington DC, puguem visualitzar a través de la tableta com era aquell dinosaure en moviment, quin era el seu habitat i quan es va extingir. La visita a un museu pot resultar, en definitiva, una nova experiència i pot ser un bon reclam per cridar l’atenció del més joves, sovint poc interessat en la cultura i l’art. De què es tracta és de deixar de mirar l’objecte de forma estàtica per començar a interactuar amb ell. La realitat augmentada esdevé una nova forma de mirar i d’observar que, a més a més, fomenta la interacció, la participació, l’experimentació i el fet de compartir coneixement amb altres usuaris.

cropped-8468788107_255777d512_b.jpg

Aquesta tecnologia, així com d’altres, ha estat possible gràcies a l’adveniment de la Web 2.0, evolució natural de la Web 1.0, que ha revolucionat el camp del coneixement. Sens dubte l’aplicació del Social Mitjança (parlem de webs, blogs, xarxes socials, wikis, canals de vídeo, comunitats virtuals, fòrums) al camp de la museografia ha facilitat l’interès de la gent pels aspectes culturals. La tecnologia de la realitat augmentada, que en el camp del màrqueting i la publicitat és ja freqüent tot i l’elevat cost que suposa, és interessant en el sentit que aporta una nova experiència i per tant valor afegit a l’objecte. De què es tracta és de crear una experiència que enganxi, que impacti, que cridi l’atenció. Si això suposa que la ciutadania s’apropi a la cultura, doncs endavant. El que suposa l’aplicació de les eines 2.0 al camp de la museografia no és només el fet d’obrir nous canals de comunicació entre la institució i el visitant, sinó obrir noves maneres de comunicar-se. La comunicació ja no és unidireccional (emissor-missatge-receptor) sinó interactiva i en tots sentits.

Si els museus han trobat necessari incorporar Social Mitjança a les seves estratègies comunicatives ha estat per la voluntat d’ apropar la cultura i el patrimoni a un públic més ampli i de convertir la visita a un museu en una experiència nova i fàcil de compartir.Tenir accés i coneixement de les eines 2.0 és relativament senzill per la generació del nadius digitalitzats (aquelles joves que sembla que hagin nascut ja amb un smartphone sota el braç) però, què passa amb la generació dels nostres pares o dels nostres avis que, per motius econòmics, d’interès o educatius no han tingut accés a les noves tecnologies? Les escletxes generacionals, juntament amb la saturació informativa, són dos dels grans reptes que ha d’afrontar la museologia i en general, totes aquelles institucions culturals que adapten la realitat augmentada. S’ha de cercar una balança equilibrada perquè el públic no familiaritzat amb les TIC no se senti desplaçat en la seva visita al museu.Possiblement mai abans havíem gaudit de tants mecanismes de cerca d’ informació però alhora tan poc coneixement. I és que la gran quantitat d’informació a la xarxa no assegura en cap cas un bona assimilació del coneixement, ans al contrari, la saturació d’informació pot esdevenir perjudicial. Cal un esforç col·lectiu per crear continguts de qualitat a la xarxa on la professionalitat i l’ètica regeixin la metodologia. I també cal fomentar una cultura del sentit comú per desterrar tanta banalitat i cercar allò que ens interessa basant-nos en criteris objectius i de rigor científic.

images-1

Els castells són un producte cultural amb una altíssima càrrega simbòlica. La seva representació és visualment impactant i la seva pràctica abraça un conjunt de significats compartits dins la comunitat on es realitzen. Dins els Estudis Culturals, aquest, diguem-ne “ritual”, esdevé una pràctica social que va més enllà del que materialment suposa la seva pràctica, està lligada a processos de significació. Així, la representació castellera va lligada a la pertinència a una nació, a l’esforç, a la germanor, a “la unió fa la força”, a la superació etc. És un producte cultural col·lectiu i compartit, no és individual, està viu, es transforma i canvia per difondre’s i sobreviure.