images-1Las guerras de Indochina

La guerra del Vietnam va tenir lloc al Vietnam des de 1959 fins a 1975. L’origen del conflicte  va ser la determinació de les guerrilles comunistes (l’anomenat Viet-cong) de Vietnam del Sud, que rebien el suport de Vietnam del Nord, de derrocar el govern sud-vietnamita. L’enfrontament va desembocar en una guerra entre aquests dos estats que ben aviat es va convertir en un conflicte internacional quan els Estats Units i altres 40 estats més van donar suport a Vietnam del Sud, mentre que l’URSS i la Xina van subministrar municions a Vietnam del Nord i al Viet-cong. El conflicte també va afectar Laos, on la guerrilla comunista del Pathet Lao va combatre el govern des del 1965 fins al 1973 i va aconseguir derrocar el règim monàrquic l’any 1975, i també va involucrar Cambotja, el govern de la qual es va rendir el 1973 davant del grup comunista Khmer Roig. Segons Chomsky, en ambdós casos, els mitjans de comunicació nord-americans van jugar un paper notable, van seguir el model de propaganda i les notícies van pasar pels diferents filtres.

Conclusions de Noam Chomsky

 
contrainformacion-1
El model de propaganda

Al llarg de les diferents lectures hem vist la denúncia de Chomsky al model de propaganda dels mitjans de comunicació nord-americans. Ha intentat mostrar com la premsa nord-americana, lluny de ser independent davant l’autoritat, és un instrument social de control. Els qüalifica com a veu propagandística del govern, sobretot pel què fa referència a la seva política exterior (amb clars exemples en el cas Nicaragua, Timor, Vietnam) i en casos de política interior (atac a les Torres Bessones més recentment). Ha denunciat la manipulació de la consciència pública a través de figures intel·lectuals que treballen a favor del poder establert. I això és possible perquè, segons Chomsky, les mateixes estructures dels mitjans de comunicació están dissenyades per induir a la conformitat amb la doctrina que domina.Tot i això, hi ha hagut casos on la premsa ha estat vigilant, però no ha estat una pràctica habitual. Els mitjans liberals es van enfrontar amb l’admisnistració conservadora de Nixon (Guerra del Vietnam) sent aquest un gran exemple juntament amb el cas Watergate. 

Els cinc filtres de Noam Chomsky

Imatge

Un model de propaganda

La funció dels mitjans de comunicació de masses és el de divertir, entretenir i informar però, a més a més, també tenen la funció de transmetre valors, creences i codis de comportament que ajuden  l’individu a integrar-se en el sí de la societat. Les notícies, les informacions, el que Noam Chomsky anomena model de propaganda passa per cinc filtres diferents abans d’arribar al consumidor. Aquests filtres, que actuen de manera gairebé natural i són difícils de percebre, són una mena de colador informatiu que fan que la notícia ens arribi després de passar una sèrie de controls. Crèiem estar davant una notícia tractada objectivament però veurem com els filtres actuen a favor de certs interessos.

-Primer filtre: beneficis dels mitjans de comunicació

Es tracta de la limitació de la propietat dels mitjans de comunicació per exigir aquesta una gran inversió. Només les grans cadenes de televisió, sota el control de grans fortunes familiars, semblen tenir la possibilitat de capitalitzar aquests mitjans. Amb els ingressos en publicitat es multipliquen les seves fortunes i aquestes famílies gaudeixen d’una especial posició en l’status quo social. A més a més, tenen importants contactes amb el món empresarial a través de juntes directives i vincles socials. Negocien amb banquers i inversionistes comercials aconseguint bons crèdits, préstecs, asesoria etc. També tenen relació amb els governs que els recolcen segons certs interessos. Tot això fa que aquests filtre afecti poderosament la selecció de la notícia.

-Segon filtre: la publicitat

Amb la publicitat el mercat de la notícia no es mostra neutral. Segons els anunciants es determina la prosperitat i supervivència del mitjà de comunicació. Els ingressos en publicitat permeten competir de manera més efectiva i els que no gaudeixen d’aquesta tenen grans possibilitats de desaparèixer perquè no poden competir al no tenir ingressos extres. Les empreses enunciants són realment les que compren i paguen els programes, subvencionen els mitjans i cerquen programes on el seu producte pugui ser fàcilment vendible.

Tercer filtre: suministre de notícies

Els mitjans de comunicació de masses necessiten d’un flux constant de notícies, és a dir, de matèria prima. Les troben i concentren els seus recursos en llocs importants on pot sorgir la notícia: sales de premsa, fonts oficials de governs etc. La notícia que surgeix d’aquestes fonts sol ser fiable i objectiva però el predomini d’aquestes es veu debilitat per altres fonts que són molt fiables però no oficals i que presenten altres punts de vista.

-Quart filtre: reforçadors d’opinió

Són productors de respostes crítiques a programes. El més gran exponent és el propi govern qui dona resposta, critica i ataca els mitjans de comunicació per desviar-se de la línia establerta. Els patrocinadors publicitaris d’aquests programes també poden arribar a retirar el seu suport si veuen que el programa es desvia de la línia desitjada.

-Cinquè filtre: l’anticomunisme

L’oposició al comunisme s’ha convertit en el primer principi de la ideologia i de la política occidental. El control contra aquest exerceix una gran influència en els mitjans de comunicació. 

Teorías de lo posmoderno

Imatge

Fredric Jameson

Segons Fredric Jameson el postmodernisme seria la cultura dominant en el tardo capitalisme. Esdevé una manera nova de pensar i ser en el món. És una ideologia que justifica aquest ordre econòmic. Es caracteritza per reduïr tot producte a mercaderia, per fer desaparèixer el valor de l’ ús i per consolidar una societat dominada pel gust i la moda. A més a més,  en el camp de la cultura tot espectacle es redueix a la imatge, al simulacre, a la ficció. Tota cultura esdevé imatge. Manca, per tan, una visió crítica perquè l’essència característica del postmodernisme és la superficialitat i la frivolitat. En el món postmodern tot és simbòlic. La televisió, l’ordinador i la imatge, són els símbols d’una cultura que ha abolit els conceptes espai-temps, reduint-se a una experiència superficial i puntual, en la que tot acaba transformat en imatge. 

 

Theodor W. Adorno

images

La industria cultural – La Ilustración como engaño de masas- (primera part)

     La I.lustració va ser la creació d’un nou marc d’idees sobre l’ èsser humà , la societat i la naturalesa que va posar en dubte els conceptes tan arrelats en la visió tradicional del món, dominada pel cristianisme. Els il·lustrats animaven a pensar, a dubtar i a criticar la visió tradicional de la naturalesa. Les innovacions culturals com l’impremta , l’escriptura, la música i la pintura també van influïr en aquesta nova manera de pensar. Tot aquest pensament il·lustrat, que després sentaria les bases del capitalisme, va ser criticat de forma ferotge per Theodor W. Adorno, que juntament amb Walter Benjamin, formularen una dura crítica a la indústria de la cultura. Adorno creia que la racionalitat il·lustrada portava a la dominació de l’home, al seu control, al seu fi i només fomentava la seva conformitat. Portat al camp de la cultura, la indústria cultural esdevindria un producte que aliena i controla perquè en les societats capitalistes de consum l’home es converteix en un ésser apàtic i oprimit dirigit pels grans propietaris d’aquestes empreses culturals que controlen la societat capitalista.

     Poc abans que morís Adorno, Armstrong va trepitjar per primera vegada la lluna. Aquest aconteixement va ser retransmés per la televisió i va esdevenir un aconteixement sense precedents. Dècades després, la pluralitat dels missatges i l’ampli ventall de productes culturals han fet que les fronteres intel·lectuals i culturals caiguin per sí mateixes. Qualsevol aconteixement o succés esdevé monòton i normal, rés sembla ser ja del món de la fantasia. La indústria cultural actual, que aliena al ciutadà en no deixar-lo participar activament en rés, s’ha estandaritzat i la seva producció en sèrie crea cultura de molt baixa qualitat. Els mitjans de comunicació ocupen gran part del temps lliure del ciutadà, mimben la seva imaginació i capacitat fantàstica. Es creuen amb capacitat per secuestrar i aniquilar la capacitat intel·lectual de l’individu, creuen que en són propietaris.

     La indústria cultural no deixa de ser una indústria repetitiva, de estereotips, sense cap mena de significació. Ens creiem estar davant un producte novedós, però tot el que produeix la indústria cultural és herència cultural, intel·lectual i social.  La indústria cultural s’identifica amb la indústria de la diversió. Els continguts no han de fer pensar ni reflexionar, no cal esforç intel·lecual, es tendeix a l’absurd. L’experència d’anar al cinema també ha patit amb la indústria cultural. No hi ha espai per l’imaginació ni la fantasia, allò que passa al cinema s’identifica amb la realitat actual. Per comprendre allò que veiem cal intuició, observació i competència específica. Les imatges corren a gran velocitat, cal estar atent per no perdre el fil, no hi ha espai per l’evasió. El cinema no produeix art sinó porquería.

 

 

 

 

La televisió aliena

images-2

Els investigadors de l’ Escola de Frankfurt (Adorno, Horkheimer) van elaborar una dura crítica contra la indústria cultural basada  en fonaments marxistes com el concepte d’alienació. Per Marx, aquest concepte és una categoria sociològica. És a dir, és un producte de la societat, una mena de malaltia social que no permet el pensament crític i que crea falses necessitats. En el context històric on es va formular aquesta teoria (el desenvolupament capitalista), Marx va observar que la massa proletaria es veia degradada econòmicament i moralment per l’explotació capitalista. L’home es veu progressivament empobrit en aspectes humans i morals mentre el producte fabricat gaudeix de valor. El treball es converteix en una activitat mancada de sentit, perd valor perquè el treballador es converteix en esclau d’una cadena productiva. Si extrapolem aquest concepte marxista a la industria cultural veurem com Adorno i Horkheimer tenen una visió apocalíptica dels mitjans de comunicació de masses. Aquests han invaït l’espai privat deixant al  receptor totalment indefens davant el missatge de l’emisor. El missatge és unidireccional, manipulador i dominant. La televisió és, en definitiva, una nova forma d’allò que Marx va anomenar alienació. 

La construcció del missatge de Stuart Hall

raval_316

Qui no ha escoltat alguna vegada la frase: “aquesta persona no parla el meu llenguatge”. I no ens estem referint a que la esmentada persona estigui parlant un altra llengua que nosaltres, en no conèixer, no parlem; sinó que aquesta persona té uns altres interessos, unes altres aficions i unes altres idees. No parlem el mateix llenguatge perquè possiblement no compartim la mateixa posició social ni tenim el mateix bagatge cultural i per tan la comunicació entre nosaltres no será fluïda.

Aquest exemple vindria a resumir una mica la interessant aportació que a l’estudi dels mitjans de comunicació de masses ha dut a terme el  sociòleg Stuart Hall de l’Escola de Birmingham, qui a enfatitzat la rellevant importància del procés comprenssiu dels  codis i signes en el llenguatge comunicatiu (sobretot en el llenguatge televisiu).  La comprensió d’aquests codis per part del receptor del discurs televisiu és, en part, el què determina l’ èxit de la comunicació.

Hall ha fet una contundent crítica a la consideració tradicional de què el sistema comunicatiu (emisor–missatge-receptor) com a sistema de comunicació lineal no és possible perquè aquest és, en definitiva, una cadena estructurada de moments diferents i per tan, la comunicació no pot ser en cap cas unidireccional. En aquesta cadena, el procés d’emetre i rebre el missatge és independent i diferent i entren en joc circumstàncies tan culturals com sociològiques. L’emisor, en voler transmetre una idea, codifica mitjançant uns signes el missatge;  el receptor en rebre’l, el descodifica mitjançant els codis (llengua, costums, història etc.) . Els moments són diferents en el temps i per tant no és pot considerar la comunicació un procés lineal.

Els codis de codificació i descodificació juguen un paper molt impotant perquè determinen el nivell d’enteniment. Han de ser el més simètrics possible perquè sinó el missatge pot no ser entés i per tan, malentés. En el camp de la televisió, el signes són determinats, sobretot el visual que possiblement s’imposa davant el lingüístic. És important i necessari que emisor i receptor tinguin els mateixos codis, parlin el mateix llenguatge, per què sinó el missatge no arriba de manera satisfactoria. 

Uses and gratifications

L’ ús públic del mitjans de comunicació de masses

Sovint, quan analitzem els index d’audiència de certs programes televisius de dubtós gust i nefasta moralitat, ens preguntem perquè hi ha gent que consumeix aquest tipus de televisió. Una possible resposta la podem trobar en la teoria dels usos i gratificacions de la comunicació de masses. Aquesta teoria otorga a la televisió una funció gairebé terapèutica perquè satisfà certes necessitats psicològiques del públic. Fins ara aviem estudiat com els mitjans de comunicació de masses influencien la ciutadania; aquesta teoria és un punt i apart. L’individu no és un actor passiu davant el televisor sinó que demanda aquest tipus de programes per satisfer i complaure certes necessitats, normalment de caire psicològic. Necessita experimentar una satisfacció que possiblement no troba en cap altra aspecte de la seva existència quotidiana. D’aquesta manera, si hom té la necessitat d’estar ben informat i de saber què passa, triará programes culturals o informatius; si hom vol evadir la realitat triará programes d’entreteniment fàcil o d’humor i si hom vol emocionar-se triará programes o sèries d’alt contingut emotiu. Aquesta teoria però, va ser força criticada pels estudis culturals perquè enfatitza molt l’individualisme  i la vessant psicològica de l’individu i deixa de banda la dimensió cultural i ideològica dels significats culturals.

 

Lazarsfeld i Merton

Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada

Després de llegir aquesta lectura em reafirmo en pensar allò que els mitjans de comuniccaió de masses, i en especial la televisió, són mitjans  sobrevalorats.Als Estats Units hi ha una preocupació generalitzada sobre el paper social d’aquests mitjans degut, en part, a que esdevenen  poderoses eïnes de control social. La televisió ocupa un paper rellevant perquè ja es considera un agent de socialització, com ho pot ser la família o l’escola. No és tracta d’un mitjà unidireccional sinó que la informació que d’ella rebem ens aporta una gran quantitat de continguts i significats de la cultura en la qual hi vivim. El coneixement que ens aporten els mitjans de comunicació de masses, i si ens referim al concepte massa com un grup conglomerat, indiferent, al que li manca certa coherència i criteri, és evasiu i manipulador.Massa seria allò contrari a individu. La massa demandaría una cultura de masses, una cultura de poca qualitat, conformista, irracional amb pocs valors estètics i artístics, tot allò contrari a la cultura culta. La televisió emet aquests efectes negatius i en estar dirigida a les masses, vulgaritza els seus continguts i en definitiva el gust general de la població es vulgaritza també (només cal donar un cop d’ull als programes amb més audiència al nostre pais per veure això).Aquests mitjans emeten programes i publicitat institucionalitzada, no hi ha una coerció directa però sí una explotació psicològica a través dels seus continguts. Per exemple, el tractament de la dona en la televisó encara deixa molt a desitjar i triomfen els estereòtips. El coneixement que transmet és passiu, no fomenta la crítica i els espectadors es converteixen en mers subjectes passius narcotitzats. El sistema es manté a través de les empreses industrials i comercials i, com que són els que paguen, la publicitat transmet la  moralitat que  desitjen crean normes socials que després els més vulnerables segueixen com éssers al·lienats.Sembla que allò que surt per televisió ha de ser important pel simple fet de sortir. És el què Lazarsfeld i Merton anomenen status.

Per altra banda sembla ser que l’impacte social i psicològic de la televisió està per estudiar. Les audiències registren les xifres de consum en un moment determinar però no els efectes en la población. Potser ni interessa ni cal.Els sociòlegs sí es reafirmen en la idea de què cada missatge que rebem a través a de la televisió acaben configurant marcs de referència molt influents en la socialización. Però aquest fet ni interessa ni importa a les grans industries que mouen els fils dels mitjans i en aquest sentit cal una televisió més compromesa socialment.

 

 

 

La guerra dels mons

La guerra dels mons i el poder persuassiu de la radio

La radio es va convertir en la dècada dels anys trenta, i coincidint amb la primera etapa de la recerca comunicativa (que estudia el paper social dels mitjans de comunicació de masses), en un mitjà de difusió basat principalment en la persuasió. Això implica un procés que consisteix en fer creure alguna cosa al receptor perquè actuï d’acord a la voluntat de qui emet el missatge. L’any 1938 la ràdio als Estats Units difonia espais comercials i propagandístics. Les reunions familiars entorn a l’aparell per escoltar música o notícies eren freqüents perquè la radio esdevenia un instrument d’influència directa i molt eficaç. Aquesta capacitat va quedar definitivament confirmada amb la retransmissió de La Guerra dels mons que Orson Welles va narrar la nit de Halloween d’aquell any. L’impacte social, tot i que després s’ha minimitzat molt, no només va servir per fer les primeres reflexions sobra la condició humana sinó que va demostrar el poder mediàtic de la radio. Sobre això es basara aquest assaig que analitza el paper social dels mitjans de comunicació de masses arrel  l’obra de Welles.

 La nit de Halloween de 1938 es va convertir, per milions de nord-americans, en un mal son. Aquella nit, un jove Orson Welles va adaptar i dirigir per la cadena de ràdio CBS  la novela de H.G. Wells La Guerra dels mons on, amb un realisme molt dramàtic, narrava la invasió de la Terra per part d’uns marcians hostils. Tot i els advertiments de què allò que s’anava a interpretar era pura ficció, aquells oients que s’incorporaren més tard van creure realment que el món s’acabava i la histèria col·lectiva es va apoderar dels carrers de New York i New Jersey. L’amenaça es va sentir en primera persona; alguns es van amagar en refugis, altres s’armaren i d’altres inclús s’embolicaren el cap amb tovalloles  per evitar el gas mortal dels marcians. Fos com fos, el que va quedar clar va ser el poderós control persuasiu de la ràdio.

 En els seus inicis la recerca comunicativa es basava en el concepte de persuasió, és a dir, en estudiar els efectes persuasius dels mitjans de comunicació de masses en la societat. En aquest sentit el model imperant en la dècada dels anys trenta era el model hipodèrmic (model de l’agulla hipodèrmica) que defineix els mitjans de comunicació com instruments d’influència directa, poderosa i eficaç amb efectes clarament persuasius.

 Per entendre una mica més aquest model caldria situar l’acció en el moment històric. L’ambient bèl·lic  i la incertesa vers el que havia de passar mermava l’ànim d’una població, la de l’època d’entreguerres, presa de la por  i altament influenciable. La radio va esdevenir un instrument de difusió propagandística. El missatge calava directament en el subconscient del oient, atacava el receptor talment com una agulla penetra en la superfície de la pell. En aquest sentit i segons la teoria hipodèrmica, la narració de Orson Welles pretenia, des de bon principi, espantar la població. L’efecte ja es pressuposava i la intencionalitat va ser precisa i clara.

 Si anem més enllà dels efectes i ens preguntem sobre les funcions dels mitjans de comunicació de masses ens endinsem en la teoria funcionalista de Luhmann, Merton i Lazarsfeld que analitza com aquests mitjans poden promoure la integració social o pel contrari poden facilitar la seva desintegració. Per aconseguir un sistema social en equilibri, ordenat i coherent cal que totes les parts que integren la societat funcionin perfectament. Si apliquem aquesta teoria al món de la comunicació hauríem de veure si els mitjans de masses fomenten i reforcen aquest equilibri social desitjat o pel contrari el desestabilitzen ( Wolf, 1994  ). En aquest sentit la funcionalitat que regeix les relacions socials ajuda en els casos de conflicte social assegurant la conservació del model desitjat, ajuda en l’adaptació a l’ambient, facilita la persecució de la finalitat i fomenta la integració (Wolf, 1994 ). També Merton va vestir els mitjans de masses amb una capacitat per la integració i per la resposta en cas de contingències. Luhmann va anar una mica més enllà i amb el seu funcionalisme sistèmic va definir els mitjans com a instruments que garanteixen la confiança.

 El poder social del grans mitjans de comunicació de masses, tot i l’impacte de la narració de Welles s’ha sobre-valoritzat (Lazarsfeld i Merton, 1992) perquè les xifres sovint fan referència al consum comercial però rarament registren els efectes, és a dir, no proven l’impacte social ni psicològic.

Lazarsfeld i Merton han fet a Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada (1992) una dura crítica al paper dels mitjans de comunicació de masses als Estats Units, en part per la seva condició d’un mitjà sobrevalorat. La preocupació es basa en el control social i en l’explotació psicològica que porten a terme els mitjans de comunicació de masses i que actuen com a mitjans de propaganda, sense una clara coerció, però si amb una latent finalitat persuasiva a través de la publicitat institucionalitzada. A més a més, un altre efecte negatiu d’aquests mitjans és l’empobriment en el gust, en  l’estètica de la població que es vulgaritza considerablement (Lazarsfeld y Merton, 1992).

 D’acord a la idea de sobre-valorització del mitjans, Lazarsfeld i Melton introdueixen el concepte de status com aquella característica que atorguen els mitjans de comunicació i que revesteixen de cert prestigi a tothom que hi apareix. En poques paraules, si hom apareix en la petita pantalla és que deu ser personatge important (però no és garantia de ser-ho).

Per altra banda, sembla que els mitjans de masses transmeten, a través de la publicitat,  unes normes socials i de comportament úniques i força pre-establertes. En aquest sentit els consumidors dels mitjans de masses esdevenen un públic apàtic, amb un coneixement passiu de la realitat perquè lluny de promoure la reflexió crítica els mitjans actuen com una dosi narcotitzant (Lazarsfeld i Merton, 1994). Aquesta funció narcotitzant dels mitjans fa que les opinions crítiques es dirigeixen sempre cap a la mateixa vessant i que s’estableixin estereòtips als qui tothom s’adapta.

 L’ obra de Lazarsfeld i Merton conclou emfatitzant els tres condicionants necessaris que farien possible la realització d’uns objectius socials per part dels mitjans de comunicació de masses. Amb aquests tres condicionants la propaganda esdevé més efectiva. En aquest sentit, els mitjans de masses podrien implicar-se més en la promoció de relacions socials no discriminatòries, en reformes escolars etc…sempre i quant es donés una situació de monopolització, és a dir, on no hi hagués una contrapropaganda. La propaganda també hauría de ser canalitzadora de tot un seguit d’esquemes, actituds i comportaments ja establerts i en cap cas amb finalitat modificadora, i per últim, s’hauria de donar la condició del cara a cara (transmisió directa de la propaganda lluny del mitjà de comunicació).

*************