Un català sense accents em fa perdre la son

Unknown-1

El català que ara es parla.

Toni Soler ha fet la seva personal aportació al debat sobre la normalització de la llengua catalana i ha proposat un català sense accents, si fa no fa, semblant a aquell que s’escriu a les xarxes socials i al WhatsApp. I per a defensar-ho, sota l’argument que així seria més accessible per als nou parlants, ha recorregut a la figura de Frederic Soler (1839-1895), més conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra, capdavanter durant la Renaixença en la construcció d’una literatura en «el català que ara es parla» en contraposició al «català acadèmic».

El català que aleshores es parlava, situem-nos a mitjans del segle XIX, patia de desorientació gràfica i gramatical. Li mancaven referents institucionals i socials i estava fragmentat administrativament. El contrast entre els parlants rurals i els parlants urbans era gran; els primers eren conservadors, els segons exposats a l’influx lingüístic forà.

Calia doncs fixar l’ortografia i reglamentar la llengua. Els homes de la Renaixença volien un «català acadèmic», aquell que utilitzaven els poetes cultes en la presentació de les seves obres en els Jocs Florals, i els partidaris del “català que ara es parla” ho veien arcaic, artificiós i allunyat de la majoria de la ciutadania.

Però el que obvia Toni Soler és que Pitarra i els seus coetanis, en la seva defensa del «català que ara es parla», estaven disposats a acceptar interferències lingüístiques i solucions gramaticals castellanes en un català popular que creien era el més adient per a l’elaboració teatral. I que la disputa entre cultistes i vulgaristes amagava un enfrontament ideològic entre conservadors i progressistes.

Quin català volem? La idea d’un català sense accents em fa perdre la son. Què fem, tirem per terra tota la feina feta dins l’Institut d’Estudis Catalans des del 1907; ens carreguem les normes ortogràfiques respectades per institucions públiques i societat civil? No ho sé, hi ha llengües que no tenen escriptura, si ens posem així.

Josep Ullastre: La nostra primera gramàtica catalana

La «Dedicatòria a tot patrici benèvolo» encapçala la Grammàtica cathalana embellida ab dos orthografias extensa i ab apòstrophe, per a correctament parlar i escriure en extens i apostrophada la llengua cathalana, un estudi sistemàtic de la llengua catalana que el banyolí Josep Ullastre, amb més bona voluntat que no pas èxit, va enllestir el 1743.

Unknown

La dedicatòria és tot un cant d’amor a la llengua catalana, una llengua que esdevé l’aliment de l’ànima. I és el reflex d’una ferma voluntat de fer saber, entre els seus coetanis, la necessitat d’estudiar la llengua catalana en les seves diverses formes dialectals per finalment, dotar-la d’una regulació comuna. I és important perquè la gramàtica representa el primer intent, almenys de què tinguem constància, d’unificar la gramàtica de catalana a mitjans del segle XVIII, època de decadència del català. En paraules del mateix Ullastre: “… consistéx en un nou Methodo per ‘apendrer i escriurer correctamént la tua Llengua …”.

Poc se’n sap d’aquest humil però il·lustre escriptor i eclesiàstic. Pep Balsalobre i Joan Gratacòs recullen algunes breus dades bibliogràfiques en el número 161 de la Revista de Girona en un article titulat Josep Ullastre: 250 anys de gramàtica catalana, publicat l’any 1993 per commemorar el 250è aniversari de la gramàtica. Es creu, i dic es creu perquè els incendis el 1936 dels arxius eclesiàstics de la Catedral i del Seminari de Girona van destruir certs documents que ajudaven a establir la seva bibliografia, que va néixer a Banyoles el 1690 i que fou el primer fill d’un teixidor i nét d’un moliner. Va estudiar al Seminari gironí on es va doctorar en Sagrada Teologia i el 1740 fou anomenat examinador sinodal del bisbat de Girona. Va morir al poble de Peralada el 1762.

El català pateix a partir del segle XVI una retracció que rep el nom de «decadència». Entre els segles XIII i el XV el català va gaudir d’una projecció sorprenent passant de ser gairebé una llengua desconeguda a ser la llengua oficial de la Corona d’Aragó. Però les circumstàncies històriques forcen a fer el camí invers i el català pateix, a partir del segle XVI i sobretot del XVIII, un arraconament i pèrdua de primacia davant el castellà, que es va introduint progressivament en tots el àmbits oficials.

Amb els Trastàmares es pronuncia aquest desequilibri lingüístic a favor del castellà i la presència del català disminueix considerablement. Assistim a una considerable reducció de la producció literària en llengua catalana i a una absència de documentació oficial en català que esdevé la «llengua d’estar per casa». El castellà s’imposa a la cort i al poder central i el català va quedar com a llengua de les institucions autonòmiques. La fi de l’oficialitat del català arriba amb els decrets de Nova Planta imposats a Catalunya l’any 1716 que van dibuixar un nou ordenament no només polític i jurídic sinó també lingüístic. En poques paraules, la repressió borbònica va suprimir l’ús públic del català i va fomentar la progressiva castellanització de la societat.

Aquest fet, que sens dubte va fer perillar la supervivència de la nostra llengua, va anar acompanyat de la prohibició de mostrar símbols històrics i tradicions culturals en un intent d’unificar culturalment i lingüísticament tot el territori sota la bandera castellana. Malgrat això, cal fer una puntualització: en el segle XVIII el 90% de la població (classes populars) era analfabeta i no entenia ni una paraula de castellà. Per tant, el català va continuar sent la llengua de comunicació oral en l’ús privat i sovint apareixia en gèneres paraliteraris impresos i documents tipus contractes de compravenda, testaments i llibres de comptes. Malgrat això, el català continua sent la llengua parlada pels «populars» i se segueix ensenyant a les escoles i el seu ús s’estén fins i tot a les predicacions religioses després dels decrets de Nova Planta (1716).

images

Així, amb l’entronització dels Borbons, el castellà es va introduir progressivament en les esferes elitistes i lletrades (Universistat de Cervera) fortament influenciades per les idees il·lustrades franceses. El llatí segueix sent la llengua de la cultura així com el castellà i inclús el francès mentre que el català esdevé una llengua minoritària sense cap reconeixement públic que representa el costumisme “casticista”.

Els ideals il·lustrats, sobretot la noció de llengua nacional, també s’impregna en aquells sectors cultes de les terres de parla catalana. Els precedents immediats els trobem en els anomenats novatores del segle XVII, entre ells Vicent Tosca, Narcís Feliu, Antoni Josep Cavanilles, Marc Antoni d’Orellana, Gregori Maians i Siscar que s’esforcen en recuperar el brillant llegat literari català dels segles XVI i XVII i de situar el català en l’estatus de prestigi del segle XII com a llengua nacional. Caldria matissar aquesta afirmació atès que el seu interés era més bé erudit, i fins i tot arqueològic; per als il·lustrats la llengua de cultura era el llatí i posteriorment el castellà.

En aquest context, situem el desig de Josep Ullastre d’estudiar la llengua d’una manera més sistemàtica, és a dir, de dotar-la d’una gramàtica i un lèxic. La Grammàtica Cathalana embellida abdos ortografies (1743) és una ortografia fonètica, amb criteri sistemàtic i solucions que anuncien algunes de les adoptades per l’actual normativa ortogràfica i parlem de primera gramàtica catalana perquè tot i que Llorenç Cendrós va escriure una gramàtica llatina en català l’any 1676, la resta de textos proposats són incomplets, parcials i deficients. Ullastre va enllestir la gramàtica el 1743 i el 1753 en va fer una còpia amb significatives modificacions cap a una ortografia més fonètica i una introducció de grafies etimològiques.

Josep Ullastre forma part d’un ventall d’autors que defensen la llengua i la reivindiquen durant el període de la il·lustració setcentista. Baldiri Reixach escriu el 1749 les Instruccions per l’ensenyament dels minyons , Ignasi Ferreres l’Apologia de l’idioma català i Antoni de Bastero La Cruzca provenzale (1724), on propugnava que el català, el francès el castellà i l’italià derivaven del llemosí. Al País Valencià, Carles Ros i Hebrera escriu Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734) i completa la seva producció amb sis opuscles sobre ortografia i gramàtica com la Breve explicación de las cartillas valencianas .Al Principat trobem assajos de lexicografia i gramàtica.

Una menció molt especial en aquesta dedicatòria reben dues institucions de l’època: la Universitat de Cervera creada el 1717 després que els decrets de Nova Planta forcessin a clausurar totes les universitats del Principat i La Real Academia de Buenas Letras de Barcelona que vinculava tot un seguit d’escriptors i erudits interessats per l’ortografia, la gramàtica i el lèxic català.

El què fa Ullastre és exornar els seus coetanis, il·lustres que escriuen en castellà, a recuperar textos en llengua catalana. Cal tenir en compte que el castellà continuava sent, a mitjans del segle XVIII, la llengua de l’ensenyament.  Malgrat les prohibicions, el català va mostrar sempre unes bones constants vitals en la comunicació oral i gairebé un segle després dels decrets de Nova Planta seguia sent l’idioma parlat de la immensa majoria.

El text mostra, tot i l’empobriment gramatical i lèxic i la desorientació ortogràfica, la genialitat del català que es conserva tot i la presència de castellanismes i francesismes. I això ho veiem en el ritme i l’estructura de les frases. Al segle XVIII, el català és, encara com a idioma escrit, una llengua viva en activitats i comunicacions de la vida diària i en certs documents i paperassa.

Per concloure, cal assenyalar que Ullastre va escriure una altra obra que sota el títol Exercici del christia, inclou unes interessants traduccions d’himnes litúrgics en un català àgil i planer. Van ser als voltants de 1740, data que figura en les copies de les llicències donades per poder portar aquesta obra a la impremta. Actualment l’edició més antiga que es conserva és de l’any 1764.

Veure no és mirar. Per què no m’ha convençut el nou Museu de les Cultures del Món?

L’Ajuntament de Barcelona amplia l’oferta cultural a la ciutat amb la inauguració del Museu de les Cultures del Món, un ambiciós projecte museístic resultat de la mutilació del Museu Etnològic de Montjuïc.

Captura de pantalla 2015-02-12 a la(s) 11.33.36

El nou espai, situat al carrer Montcada a tocar del Museu Picasso, acull una col·lecció d’objectes diversos entre els quals trobem figures, joies, màscares, ceràmiques, urnes funeràries i creacions fetitxe de l’ Àfrica, Oceania, Àsia i Amèrica, amb l’agosarada pretensió de mostrar les cultures del món a través de 529 peces, el gruix de les quals prové de la Fundació Folch. Tot plegat una ofensa a la diversitat cultural.

He visitat el museu i he sortit envoltada d’un cúmul de sentiments contradictoris barreja d’indignació, sorpresa i fascinació. Certament l’espai, fruit de la rehabilitació de dos edificis històrics – la casa Marquès de Llió i la casa Nadal-, és absolutament meravellós i contribueix a augmentar el patrimoni artístic de la ciutat.

Ara bé, la controvèrsia recau en la presentació del contingut. Les peces, de caràcter marcadament etnològic, són presentades seguint un cànon purament estètic i no pas científic. És a dir, la peça es presenta com una obra d’art digne d’un museu contemporani i la seva significació queda relegada a un segon pla, quan l’entorn biosocial i cultural de la societat a la qual pertany hauria de prevaler. Perquè veure, mirar l’objecte per si mateix, no és el mateix que mirar que implica interpretar i conèixer.

Si considerem la cultura com un conjunt de significats i pràctiques socials compartides no podem despullar l’objecte de la seva contextualització, presentació i interpretació etnogràfica. Per ser més precisa, el museu posa èmfasi en la bellesa artística i oblida que allò no és una peça d’art sinó un objecte amb una altíssima càrrega simbòlica i per tant, la creació d’aquest no es pot comprendre sense la paral·lela construcció d’un discurs crític i compromès que, òbviament, no aplani la seva bellesa. Només així superem la visió etnocentrista del món característic del colonialisme.

I és que el museu, com que no té la consideració d’antropològic o etnològic, representa l’alteritat mitjançant la mirada occidental. Les peces etnològiques no poden ser jutjades des de l’experiència estètica com tampoc es poden descontextualitzar. La màscara pot tenir un valor artístic – és una “bona peça”- però realment el que volem conèixer és la significació dins un context social.

He trobat a faltar una mirada que s’hi aboqui, un discurs compromès i una diferent manera de mirar i conèixer.

Gihad, distorssió d’un mot?

Abordar el concepte de gihad és complicat per dues raons: la diversitat interpretativa i la inexistència d’una figura al capdavant de la jerarquia religiosa que unifiqui i actualitzi el seu significat. Una vegada dit això, intentaré refinar una definició el més coherent possible del mot per després entrar de ple en la problemàtica que genera.

Imatge Google CC

Imatge Google CC

La paraula gihad és masculina (de l’àrab jihad) i significa, dins el context islàmic clàssic, esforç”. Els musulmans distingeixen dues formes d’esforç. La gihad gran fa referència a la tenacitat per vèncer les passions interiors i les temptacions del món. Però com bé apunta Luz Gomez[1], el gihad també és l’afany per a instaurar en la tierra la palabra de Dios, el islam, combatiendo si es preciso. Aquesta gihad, coneguda amb el nom de gihad petita, s’ha d’emmarcar en el context de l’inici de l’expansió de l’islam al segle VII i implica la lluita o guerra legal per defensar i instaurar l’islam al món però no de forma violenta ni indiscriminada, ans al contrari, només si aquest es troba en situació d’amenaça o perill. Així s’expressa en la Sura II, aleia 190: Combatid por Dios contra quienes combaten contra vosotros, pero no os excedáis, Dios no ama a quienes se exceden[2]. Aquesta lluita és doncs defensiva i en cap cas coacciona, fet que l’allunya de la consideració actual i errònia de gihad com a guerra santa”. És més, Alcorà s’oposa explícitament a la força i a la coacció en assuptes religiosos, no predica l’ exclusió ni la separació, és tolerant i inclusiu. Les dues gihad són creences d’obligat compliment, de la mateixa manera que ho són la professió de fe (shanada), la pregaria (azalà), el dejuni (saum), la peregrinació a la Meca (hayy) i l’almoina (zakat). Tariq Ramadan recorda també a The call to jihad que el missatge de l’Islam és pacífic i de coexistència entre homes i nacions, que el diàleg hi ha de prevaler sobre el silenci i la pau sobre la guerra (pàg. 4).

Diego Melo proposa a El concepto Yihad en el islam clàsico y sus etapas de aplicación, revisar el concepte clàssic de gihad, aquell que es va desenvolupar entre els segles VIII i XIII i que, Sufyan-al-Thawri va definir l’any 713 com el esfuerzo en el camino de Dios. El concepte clàssic de gihad té dues dimensions: una política (bèl·lica, la ja esmentada gihad petita) i un altra religiosa (pacífica) coneguda com la gran gihad. La seva obligatorietat no és personal, sinó col·lectiva com així s’expressa en l’aleia 9:122 No tienen por qué acudir todos los creyentes. Que de cada agrupación de ellos sólo algunos acudan a instruirse en la religión, a fin de advertir a los suyos cuando regresen a ellos[3]. Així el gihad està destinada als homes adults i sans prèvia autorització paterna, quedant excloses les dones, els malalts crònics, els menors d’edat, els sacerdots i les monjos. El gihad és un deure col·lectiu que pren força i es consolida amb l’adveniment dels turcs, la fi de les peregrinacions a Terra Santa i el desenvolupament de les croades, és a dir, una vegada superada l’Edat Mitjana. És aleshores quan s’inicia el distanciament entre occident i l’orient musulmà.

Foto Google CC

Foto Google CC

La distorsió del mot, l’abús malèfic de l’islam arriba amb el fanatisme, el radicalisme i el fonamentalisme. Certament la visió occidental de l’islam va canviar l’onze de setembre de 2001. Dinou terroristes extremistes musulmans van segrestar 4 avions comercials nord-americans i els van fer estavellar contra el World Trace Center a Nova York i contra el Pentagon a Washington DC. El resultat: més de 3000 persones mortes. Aquests atacs van marcar l’inici d’una nova modalitat de guerra fonamentalista contra la modernitat. Els terroristes, dirigits per Osama Bin Laden i tremendament influenciats pel radicalisme de Sayyid Qutb, creien que l’islam estava seriosament amenaçat. Tampoc eren els típics fonamentalistes musulmans que viuen sota normes estrictament ortodoxes; es va saber que bevien alcohol i que freqüentaven clubs nocturns. Osama Bin Laden va justificar els atacs per la presència de tropes nord-americanes en territori saidí, pel constant bombardeig i les sancions contra Iraq i per les morts palestines perpetrades per l’estat d’Israel[4]. Aquests terrorífics atacs terroristes van suposar un abús malèfic de la religió. Tot i els esforços per desvincular-los de la doctrina islàmica i la visió occidental de l’islam va quedar esbiaixada.

Shamuel Bar també recorda a Las fuentes religiosas del terrorismo islàmico, que els pitjors i més sanguinaris atacs terrorristes han estat perpetrats en nom de l’islam, fent una clara referència als atemptats a les Torres Bessones. Aquesta perversió de la religió, típica dels moviments fonamentalistes, no sorgeix de forma immediata com a resposta a la modernitat occidental, es cou lentament i bull sobretot quan aquesta modernitat es troba en procés molt avançat. No va ser casual doncs que el fonamentalisme més extrem es manifestés de forma tan brutal als Estats Units, epicentre i aparador mundial de la modernitat. Aquest moviment fonamentalista va néixer, segons Bar, a la Índia i al món àrab en època de domini britànic i les seves motivacions eren polítiques, econòmiques social i culturals: un desencís i una gran decepció vers l’experiment de la modernitat, un gran temor inclús paranoide davant la possibilitat que la religió sigui eradicada, un rebuig als valors tradicionals, l’acceptació de la cultura estrangera, les desigualtats socials, l’opressió, la corrupció. Tot plegat una situació que feia necessària la “re-Islamització” de la societat musulmana i la restauració d’un govern islàmic basat en la llei islàmica (Sharia).

 

[1] Gómez García, Luz. (2009). Diccionario de islam e islamismo. Madrid:Ed. Espasa. Sv “Yihad”, pàgs. 361-365 [2] Melo, Diego: El concepto Yihad en el islam clásico y sus etapas de aplicación 3] Melo, pàg. 3 [4] Armstrong Karen. (2013). Islam. Barcelona Ed: Random House Mondadori

CONTROVÈRSIES CIENTÍFIQUES

EL PAPER DEL PROFANS EN LES CONTROVÈRSIES

images-2

El passat mes de gener d’enguany, els mitjans de comunicació es feien ressò d’una notícia que tornava a reobrir l’etern debat entorn l’energia nuclear. El president dels Estats Units, Barack Obama, demanava al seu homòleg espanyol Mariano Rajoy permís per dipositar al port de Tarragona residus químics, en concret 15 tones de gas sarín i mostassa, prèviament tractats i destruïts en un vaixell especialitzat, de l’arsenal utilitzat en la guerra de Síria així com del seu posterior emmagatzematge. Aquesta embarcació nord-americana disposava d’un sistema d’hidròlisi desplegable de camp per neutralitzar els components usats per a la fabricació d’armes químiques. Se suposava que una vegada cremades, serien traslladades a un altre vaixell, i aquesta seria la part més sensible de l’operació pel risc de vessament al mar. Tot i la declinació de l’executiu espanyol, la polèmica estava servida perquè aviat es va saber que una empresa catalana especialitzada en la destrucció d’armament químic –no s’ha sabut mai el seu nom- s’hi havia ofert al·legant que les seves instal·lacions permetien el tractament d’aquests residus i que una vegada desembarcats, aquests ja no suposaven cap perill per a la salut ni el medi ambient.

El debat social a Catalunya entorn l’emmagatzematge de residus nuclears es remunta l’any 2005 quan el Govern espanyol es planteja la necessitat de construir un magatzem temporal centralitzat per acollir els residus nuclears d’alta activitat que es produeixen e l’Estat. Aquesta instal·lació, que estaria operativa l’any 2015, acolliria fins a 7.000 tones de residus radioactius, ocuparia unes 25 hectàrees i inclouria la construcció d’un parc tecnològic que donaria feina a més de cent persones. L’alcalde de la localitat tarragonina d’Ascó, seu de la central nuclear del mateix nom, va presentar aleshores la seva candidatura davant l’oposició del Parlament de Catalunya. La controvèrsia estava servida. Des d’aleshores tot han estat anars i venirs de grups polítics de tots els colors i tendències (CIU, ERC, ICV, PSC), Col·legis Oficials d’Enginyers Industrials, associacions en defensa de les terres de l’Ebre, Associacions de Municipis en Àrees amb Centrals Nuclears (AMAC), comissions interministerials, sindicats de treballadors com UGT, cambres de comerç catalanes, ministres, Consells Comarcals, institucions, la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC), Greenpeace, Ecologistes en Acció i la Federació d’Ecologistes de Catalunya, immersos tots plegats en una controvèrsia que inclou un aferrissat debat sobre aspectes com qui té competències per legislar sobre la matèria, sobre el futur econòmic de la comarca i del poble i sobretot sobre els perills de l’activitat a la zona. A començament de 2010 es van conèixer les conclusions d’un informe de la Comissió Interministerial encarregada d’escollir la ubicació del magatzem. Zarra, a València, era la localitat amb més possibilitats per acollir-lo. Ascó quedava finalment en segon lloc i Yebra en tercer.

 images-1

Bàsicament, una controvèrsia com l’anteriorment exposada no tindria cabuda dins la imatge tradicional de la ciència. Aquesta imatge, promoguda per les visions clàssiques de la filosofia, la història i la sociologia de la ciència, fa que les controvèrsies es vegin poc menys que com anomalies que han de ser resoltes d’una manera ràpida i fàcil en el si de l’entorn científic. En aquest sentit, la controvèrsia que esdevé pública és inimaginable. Eduard Aibar, en el seu article El conocimiento científico en las controversias públicas, es fa ressò d’aquesta consideració de la controvèrsia per part de la concepció heretada de la ciència, i la defineix com episodi d’aberració, com a error més o menys deliberat o com a producte impur dins el correcte desenvolupament de la ciència.

La intenció dels CTS ( Estudis de Ciència, Tecnologia i Societat ) és mostrar la interrelació i interdependència dels sectors científics, tecnològics i socials alhora que s’interessen per altres disciplines que a primer cop d’ull no tenen res a veure amb la disciplina científica com la filosofia, la història o la sociologia. Les controvèrsies científiques públiques, segons els CTS, són fenòmens molt característics dins la societat contemporània, tot i que han existit sempre. A més a més, i a causa de la seva condició de públiques, aquestes controvèrsies arriben a molts àmbits de la societat civil i per tant, excedeixen el cercle tancat científic. Aquestes controvèrsies sovint arriben a parlaments, mitjans de comunicació i agendes polítiques i són, segons Eduard Aibar, característiques de la nostra cultura tecnològica.

images

El cas de l’energia nuclear és un bon exemple de controvèrsia científica pública perquè, a part de l’ús polític que se’n fa d’ella, arriba a tota mena de fòrums, ja siguin jurídics, de comunicació, d’opinió pública etc. El ressò que se’n fa d’elles és enorme i des de les CTS no es veuen com un obstacle accidental o un procés anormal sinó com elements normals en el desenvolupament de la ciència. Una vegada superada la visió heretada de la ciència, les controvèrsies han tingut cabuda dins els CTS així com també ho han tingut els estudis etnogràfics de l’activitat científica. Estudiar les controvèrsies ha permés examinar amb més cura i determinació els arguments, els mètodes i els resultats del seus col·legues. Els autors d’aquests estudis (Latour, Woolgar, Kuhn, Lakatos o Laudan) consideraren la necessitat de contemplar les controvèrsies científiques com a objectes d’estudi amb entitat pròpia. Les controvèrsies mostren la veritable cara de la pràctica i l’allunyen de reconstruccions històriques i filosòfiques.

En el cas de la controvèrsia plantejada, la disputa gira entorn de l’elevada preocupació social sobre els efectes negatius i nocius de l’energia nuclear (un dels quatre plantejaments que influeixen en l’estudi de les controvèrsies). Aquest enfocament es va desenvolupar amb força durant la dècada de 1960 en plena guerra del Vietnam i es basa principalment en l’estudi de les reaccions polítiques davant la controvèrsia. El fet que en una controvèrsia intervinguin grups polítics denota la importància que la ciència té en l’àmbit polític. A més a més cal emfatitzar el sorgiment del moviment social dels activistes com a principals actors en la denúncia de què el que produeix la ciència no sempre és beneficiós per l’ésser humà. La pionera en l’estudi d’aquest tipus de disputa va ser Dorothy Nelkin qui identificà quatre tipus de controvèrsies polítiques: les que giren entorn l’impacte social, moral i religiós de la ciència, les que giren entorn interessos comercials i econòmics, les que abracen perills contra la salut pública i en darrer lloc les que afecten els interessos individuals davant els col·lectius. Les protestes entorn l’energia nuclear venen donades tant per motius econòmics, de salut pública i polítics però són realment aquests últims els que determinen la clausura de la controvèrsia.

Personalment considero l’anàlisi de les controvèrsies científiques com un moment clau a l’hora de comprendre el funcionament de la ciència i la seva dinàmica de canvi. Les controvèrsies científiques són moments diguem-ne crítics però habituals en el quefer de les diferents ciències; esdevenen gairebé quotidianes alhora que moments delicats on els diversos moments de decisió i participació poden ser dibuixats a partir de casos reals. El cas de la controvèrsia sobre l’energia nuclear és si més no, històric. Engloba un extens període de temps, engloba també diferents localitzacions geogràfiques alhora que diversos nivells d’interacció social. Es tracta d’una controvèrsia fortament influenciada per la societat civil, la ciència i els mitjans de comunicació. La controvèrsia entorn l’energia nuclear i l’emmagatzematge de residus nuclears és un bon exemple de controvèrsia científico pública. Això vol dir que la polèmica que l’envolta excedeix els límits de la comunitat científica i arriba a tota mena de fòrums civils com mitjans de comunicació, opinió pública, parlaments o tribunal de justícia. El què mostra aquesta situació és l’augment de la sensibilitat social davant els canvis tecnològics i l’exigència de respostes per part de les institucions. La imatge de la ciència i la tecnologia ha canviat. En l’actualitat es fan evidents tant els seus efectes positius com els negatius i en les darreres dècades hi ha extesa l’opinió que la tecnologia, tot i els seus èxits, ha fracassat en resoldre molts problemes socials. La societat percep noves preocupacions entorn dels riscos que pot provocar l’energia nuclear, els residus tòxics, els fertilitzants químics etc. És aleshores que surgeixen moviments de resistència social.

images

El què està clar és que vivim en un moment de crisi democràtica i de desconfiança en el sistema polític. La societat civil demanda més participació en afers de política pública i que la seva veu se senti més enllà del dret a vot en unes les eleccions generals. El camp de la ciència i la tecnologia no ha quedat al marge d’aquesta situació. Aquells assumptes que abans eren tractats en cercles purament científics i tècnics arriben a una societat que reclama ser escoltada. S’hi ha produït un creixent interès ciutadà per participar més regularment en la presa de decisions en temes de política pública que afecten directament el seu benestar.Si aprofundim en el camp de la ciència, cada vegada es fa més evident que ja no hi ha assumptes purament tecnològics sinó que tots tenen ja implicacions econòmiques, ecològiques, mediambientals, biomèdiques, polítiques o ètiques, ho hem vist amb claredat en la controvèrsia entorn l’emmagatzematge de residus tòxics. La frontera entre tecnologia (saber científic) i societat (saber profà) s’hi ha diluït i la veu de la ciutadania es fa sentir amb força, arribant a ser en alguns casos determinant. En aquest sentit, quant la situació es desborda i no s’hi arriba a un consens entre la comunitat científica i la societat civil sorgeixen les conferències del consens que esdevenen una metodologia per produir recomanacions professionals sobre assumptes controvertits. Aquests debats han mostrat que el saber profà elabora i raona proposicions coherents i sensibles entorn la controvèrsia alhora que han mostrat la poca capacitat crítica del saber científic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’ últim home de Nietzsche i el pes de la religió

images

M’ha semblat molt interessant la concepció que Nietzsche té de l’home europeu actual. L’anomena “l’últim home” i és l’ home occidental hereu del pensament de Sòcrates i Plató. Busca la veritat en el món de les idees i el sentit de la vida fóra d’aquesta vida. “L’últim home” viu subjecte a una forma de vida, de sentir i d’actuar malaltissa, pensada en termes de dolor i moralitat. La vida de l’home occidental està submergida en el nihilisme, en el no res, en la consciència dissortada i el més pur pessimisme. La manca de criteri i de capacitat per actuar que regeix aquest nihilisme es fa extensible a tots els aspectes de la vida; cal entretenir-se per no pensar gaire, per actuar poc.

Aquest nihilisme, que per Marx seria la religió (l’opi del poble) aliena els europeus actuals que es banyen en les aigües del relativisme i fan i desfan segons criteris morals. Aquesta manera de fer i pensar ha estat conseqüència de més de 2000 anys de tradició de pensament jueu-cristià, que per Nietzsche esdevé la religió de l’angoixa. Només “matant Déu” podrem alliberar-nos d’aquest pes, només deixant enrere el pes de la religió podrem iniciar un projecte d’home diferent. L’expressió “Déu a mort” és una feroç crítica a Plató, al món suprasensible. El nihilisme es torna aleshores actiu i ”l’home comú” esdevé “el Super-Home” (Übermensch), aquell capaç de viure de forma positiva i creadora, afirmativa, que pren la vida com una aventura. Cal superar la mediocritat.

El que proposa Nietzsche és reemplaçar els valors divins pels valors humans, recuperar la tradició de pensament dels presocràtics i sofistes, esperits lliures que difonien un missatge no contaminat per la moral. El “Super-Home” serà aquell que vegi la vida com un joc, com una festa, com una aventura, per això Nietzsche admira la Grècia clàssica on Dionisos, el déu del vi, de la festa i del joc i en conseqüència de l’ optimisme derrota Apol·lo, déu de l’ordre, del seny, de la prudència i la mesura. L’home occidental ha de recuperar l’element dionisíac de la vida, cercar un equilibri entre el dualisme Apol·lo-Dionisos, fet que van aconseguir els grecs en viure per igual sota el seny i la rauxa.

El què fa Nietzsche, i en general els mestres de la sospita, es trencar la lògica del sentit, és a dir, trencar amb pensaments arrelats a la cultura occidental durant segles, qüestionar allò que semblava inqüestionable.

 

 

 

IDENTITAT I TERRITORIALITAT

La crisi de l’Estat-nació davant la globalització

‘Quizá la mayor peculiaridad del Estado-nación moderno fue la idea de que las fronteras territoriales podían mantener indefinidamente las fábulas de singularidad étnica. Esa idea utópica podría ser nuestro recuerdo más perdurable del Estado-nación moderno’. – Arjun Appadurai

images

La globalització és un fenomen sovint contradictori. Per una banda ens fa més conscients de la diversitat de cultures al món alhora que mostra la dependència entre els pobles i els mercats. Per l’altra, potencia la interconectivitat entre diferents cultures alhora que imposa la “americanització” del planeta. Cal doncs abordar la globalització més enllà del vessant econòmic i analitzar les transformacions culturals i polítiques que genera. Però la globalització també té importants efectes sobre la creació de les identitats de les persones i sobre la territorialitat dels Estats-nació. En aquest assaig parlaré de la dimensió política de la globalització tot abordant qüestions com si l’ Estat-nació pot seguir sent un referent identitari.

Les darreres eleccions al Parlament Europeu, celebrades el passat 25 de maig de 2014, han posat en relleu la qüestió sobre la identitat europea. Els països de l’Europa del Nord s’hi han tancat en banda i es neguen a ajudar als seus veïns del sud. Però la generositat d’Angela Merkel té un preu i és doblegar-se davant les seves polítiques d’austeritat. Tot plegat ha provocat un efecte de rebuig a l’hegemonia alemanya que s’hi ha traduït amb un ascens del vot dels grups nacionalistes a França i Anglaterra i un auge del vot de l’esquerra als països del Sud d’Europa, com ha estat el cas de Podemos a Espanya. El que això mostra és que la defensa dels interessos nacionals s’hi ha col·locat en primer pla, sobretot arrel la crisi econòmica, contradient el procés de més integració europea preconitzat per la cancellera Merkel. En aquest context, sembla doncs utòpic imaginar una Europa unida en termes identitaris. La globalització tampoc hi ajuda gens.

Ulrich Beck, en el capítol VII del seu llibre ¿Qué es la globalización?, identifica Europa amb un espai imaginari més que no pas amb un espai geogràfic. No existeix un espai europeu en termes polítics; el projecte segueix sent econòmic i estem lluny d’una Europa unificada en un sol Estat1. Europa no és més que una etiqueta, un adhesiu enganxat al cotxe, una normativa burocràtica més. El sentiment identitari europeu no avança al mateix ritme que la unió econòmica i política. Si a tot això hi afegim que la globalització té importants efectes sobre la seva creació, el somni europeu segueix sent una utopia.

En l’assaig De la identitat als nusos identitaris, Ferran Sáez Mateu analitza el concepte d’ identitat en relació a la globalització i la digitalització. El concepte d’ identitat, dins la globalització, es relaciona amb la comunicació de masses, Internet i la xarxa i, tot i que de vegades s’interrelaciona amb els aspectes econòmics, cal abordar-lo per separat. La ciutadania viu allunyada de qualsevol decisió que és pren dins les tres grans institucions de la globalització (el Banc Mundial, els Fons Monetari Internacional i l’Associació Internacional del Comerç). En aquest sentit, els grans protagonistes de la globalització, les tres grans institucions abans esmentades, no estan sotmeses al control democràtic dels ciutadans pel simple fet de no poder votar els seus representats. Per Sáez Mateu, el què més afecta les identitats culturals són les noves tecnologies (TIC) i la digitalització. El món globalitzat ja no és un món jeràrquic i vertical, sinó reticular, en forma de xarxa, en forma de nusos. És per això que Sáez Mateu parla de nusos identitaris. El model tradicional de l’estat, el model jeràrquic, és fiable i estàtic. El model reticular de la globalització és poc fiable però alhora dinàmic. Amb això les identitats s’han tornat més flexibles, identitats líquides que diu Zygmunt Bauman, identitats que es mouen. Aquestes identitats juxtaposades, el fet de poder ser català , musulmà i ecologista alhora, de poder ser homosexual, cristià i okupa alhora, de poder viure moltes identitats individuals al mateix temps i que alhora no encaixin amb la identitat col·lectiva suposa certa complexitat. Se’ns demana sovint que participem en més d’una identitat, que anem més enllà de la identitat individual i aquesta juxtaposició d’identitats, aquests nusos identitaris.

images-2

Caldria abordar ara el concepte de sobirania i territorialitat. Al llarg del segle XIX, l’estat liberal construït a partir de la Revolució Francesa i Americana a finals del segle XVIII, va prenent la forma d’ Estat-nació caracteritzat per una forta centralització de les seves institucions i per un sistema polític multi partidista que vol ser representatiu de la sobirania popular. La base del sistema Estat-nació és la sobirania territorial; sense Estat no hi ha territorialitat. En el context globalitzat actual, la idea de sobirania territorial es troba en dissonància amb la gran proliferació de localitats emergents. Això genera tot un seguit de conflictes, des del trencament de la 1 Beck, pàg. 287 3 homogeneïtzació ètnica patrocinada per l’Estat amb la introducció d’ètnies no nacionals fins interessos tributaris. Amb la globalització l’Estat-nació han perdut part d’aquesta sobirania, ja que, per una banda, s’han hagut de transferir competències a institucions supranacionals i per altra banda s’han hagut de donar resposta a les reivindicacions de les minories que no s’han vist representades en la identitat nacional comuna. És el que Arjun Appadurai analitza en Soberanía sin territorialidad, un molt interessant assaig sobre la crisi dels Estats-nació on l’autor suggereix la necessitat de veure més enllà del concepte nació. Amb la globalització, el model de l’Estat-nació modern entra en crisi alhora que es produeix un revifament d’alguns nacionalismes. La localitat, entesa com una estructura de sentiment aferrada a un lloc i la mobilitat humana (migracions) que estimula el sorgiment de les translocalitats, desafien l’ordre i el sentit de l’ordre dels Estats-nació , bàsicament perquè aquest es basa en la tributació, l’ordre i l’estabilitat. Els moviments demogràfics característics del món contemporani, els fluxos de població en cerca d’oportunitats econòmiques, els refugiats de guerra, constitueixen, per Appadurai, una amenaça per l’statu quo d’aquests l’Esta-nació.

Sáez Mateu es pregunta sobre el futur de l’estat dins un món globalitzat i conclou que serà un estat amb similars atribucions però amb molts més conflictes a resoldre, un estat que controlarà la xarxa i Internet (ja està passant en països àrabs com l’Aràbia Saudí, en països asiàtics com la Xina o en països comunistes com Cuba o Corea del Nord), o un estat reduït als seus mínims operatius i en el qual la xarxa, tindrà un pes més gran .

Antiglobalitzadors, què volen aquesta gent?

Globalització, un debat de sords

imagesFlickr cc

En un article publicat al diari El País l’ 1 d’octubre de 2011, l’aleshores primer ministre belga i president de torn del Consell de l’ Unió Europea Guy Verhofstadt, analitzava que hi havia al darrere del moviment social antiglobalització que es va fer sentir de manera aclaparadora en la cimera del G8 a Gènova (Itàlia). En aquest article, Verhofstadt fa entreveure la necessitat d’un enfocament ètic de la globalització centrat en aspectes mediambientals, en legislacions laborals i en polítiques monetàries. No es tracte doncs de mostrar-se en contra de la globalització com a fenomen opressiu sinó de minimitzar els impactes negatius que té en el món i potenciar els positius. Aquesta síntesi no tracta d’explicar el fenomen de la globalització sinó d’analitzar l’impacte i les conseqüències de les seves accions i quins són els arguments que s’extreuen d’un debat que sembla no tenir fí entre partidaris de la mundialització i detractors del sistema econòmic neoliberal.

La globalització és conseqüència de la intensitat de l’intercanvi comercial mundial provocat alhora per la revolució en les comunicacions i en el transport. La possibilitat d’establir intercanvis comercials a escala planetària, d’externalitzar part de la producció en països en vies de desenvolupament on la mà d’obra és més barata i la possibilitat de gaudir de descomptes fiscals, ha produït el fenomen conegut com a deslocalització de les empreses, que permet a multinacionals nord-americanes com Nike, establir les seves fàbriques a l’estranger i des d’allà exportar els seus productes arreu del món. La deslocalització té importants conseqüències negatives sobre l’estat del benestar tant en els països d’origen de les empreses com en els països receptors de les activitats productives2. Els països en vies de desenvolupament, normalment receptors d’aquesta deslocalització, arrosseguen un gran deute extern i veuen en la inversió estrangera una forma de fer-hi front. Es genera aleshores una ferotge competència deslleial (dúmping social) per veure qui ofereix una mà d’obra més barata, qui ofereix menys obligacions fiscals o menys regulacions mediambientals. Aquesta pràctica és difícil de perseguir en l’àmbit internacional i possiblement d’això se’n beneficien multinacionals com Nike al Vietnam. L’intercanvi comercial fa augmentar considerablement els fluxos de capital financer, les divises es mouen d’un país a l’altre però no són necessàriament conseqüència de la compra i venda de béns materials. Desapareixen les fronteres i apareixen els paradisos fiscals, uns es fan més rics i d’altres més pobres; augmenten les desigualtats socials i el capitalisme es torna ferotge.

L’any 1989, després del fracàs ideològic del model socialista al món, l’historiador nordamericà F. Fukuyama formula la idea de la fi de la història. El darrer estadi del procés històric ha estat la constitució de les democràcies capitalistes liberals que ha posat punt final a l’ evolució ideològica de la humanitat, la forma final de la història. El model capitalista i la liberalització dels mercats ha fet necessària la creació de tres institucions que esdevenen les tres grans protagonistes d’aquesta globalització, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, que reforcen aquestes estructures neoliberals permetent l’acumulació de riquesa en poques mans. El sistema neoliberal que representen reforça les desigualtats alhora que defensen que el comerç és l’única eina per sortir de la pobresa.

Els partidaris del neoliberalisme entenen la globalització com una medicina que cura tots els mals. Només cal que aquells països que encara no se l’han pres ho facin al més aviat possible; els hi proporcionarà creixement econòmic i reduiran els seus nivells de pobresa. La fórmula matemàtica que proposen és ben simple: liberalització=creixement econòmic=menys pobresa. Obliden que no tothom es beneficia de la mateixa manera de les conseqüències positives de la globalització, que no tothom aprova les bondats del sistema neoliberal.

EdinburghProtests5Flickr cc

El Moviment de Resistència Global o el mal anomenat “moviment antiglobalització” sorgeix com a rebuig al sistema capitalista i al model econòmic neoliberal. Les regles econòmiques que promou el neoliberalisme són injustes, no beneficien per igual i fan augmentar les desigualtats socials. Aquests grups antimundidalització s’organitzen ens’organitzen en campanyes planetàries i exigeixen una societat més justa, el control del poder il·limitat de les multinacionals, la democratització de les institucions econòmiques mundials, una redistribució més equitativa de la riquesa i la condonació del deute extern dels països en vies de desenvolupament. Per aquest extens grup, que inclou ciutadans anònims però també experts de renom en totes les matèries, la globalització no fa res més que 3 incrementar les desigualtats. Crea estructures injustes de relació entre països que porten a l’explotació dels uns pels altres3. Els aspectes positius de la globalització solament afecten els països del primer món que reben els ingressos provinents de l’especulació que probé d’una  trama mundial que permet sense cap ètica que països com els E.U.A s’aprofitin de la política i l’economia de països pobres o amb governants corruptes, per estendre la seva teoria capitalista taxativament.

Aquests són els arguments al voltant del debat entorn la globalització. No es tracta tant d’anar-hi a favor o en contra sinó de minimitzar l’impacte negatiu de les seves accions, no només sobre l’economia sinó també sobre la societat i la política. Sembla clar que cal redefinir les regles del joc, que cal un diàleg més consistent i compromès en el si de les grans institucions i que cal que els països del G7 s’impliquin de forma més justa donant més veu als països en vies de desenvolupament. Un bon començament seria la condonació del deute extern, l’eliminació de les barreres proteccionistes per part de països europeus que impedeixen l’arribada de productes i el compromís de cedir el 0,7% del PIB al desenvolupament per part de tots els països i no només de cinc4. També cal democratitzar institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional i reforçar el paper d’altres com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització Internacional del Treball (OIT). Amb això es podria lluitar contra el monopoli farmacèutic o contra la precarietat laboral en fàbriques tèxtils que produeixen roba per a grans marques occidentals en països com Bangladesh. Tampoc semblen ni clars ni efectius els preceptes que recull el Consens de Washington i el Tractat de Maastricht pel que fa a la seva implantació. Països com l’ Índia i la Xina no s’hi ha adscrit i els hi va força bé. Tal com deia Gandhi potser cal que comencem a aprendre a viure senzillament perquè d’altres puguin, senzillament, viure.

Tenen política els artefactes?

Langdom Winner i les propietats polítiques de la tecnologia

2620989632_3e7fca547dFoto Flickr CC

Les eines han dotat als éssers humans de l’oportunitat de millorar les seves capacitats productives. Canvis en els processos productius han provocat alhora canvis en els estils de vida de les persones d’acord amb la perspectiva de Langdon Winner. Aquest teòric polític es planteja el repte de veure que en certs dissenys s’hi poden trobar certs graus de flexibilitat i que al darrere s’hi amaga intencions polítiques que permeten obtenir avantatges sobre el control de la població a partir de l’ ús de la tecnologia més enllà de les seves funcionalitats. Diu Winner “las máquinas también pueden ser juzgadas por el modo en que pueden encarnar ciertas formas de poder y autoridad específicas”. A partir d’aquesta idea, qualificada pel mateix Winner de provocadora, s’afirma que els artefactes, i en general la tecnologia, poden tenir propietats polítiques en tant que la invenció i el disseny d’aquests es converteix en un mitjà per assolir una determinada finalitat; diu Winner “la invención, el diseño y los preparativos de un determinado instrumento o sistema técnico se convierten en un medio para alcanzar un determinado fin dentro de una comunidad” , i en tant que el disseny neix amb una intenció clara i precisa que necessita ser compatible amb certs tipus de relacions socials; en paraules de Winner “sistemas ideados por humanos que parecen necesitar o ser fuertemente compatibles con ciertos tipos de relaciones sociales” .

A partir d’aquestes dues premises, Winner es centra en la figura de Robert Moses, enginyer i constructor de més de 200 passos elevats a Long Island (Nova York) durant l’època que comprén els feliços anys vint fins als setenta, per descriure com, intencionadament, el disseny baix dels ponts es va fer per impedir la presencia d’autobusos en les seves avingudes. Darrera el disseny s’hi troben les conseqüents implicacions racistes i classistes de l’època: impedir la població negra treballadora accedir a les platges de Long Island amb transport públic. Només els blancs, capaços d’adquirir cotxes, podien gaudir dels parcs i les platges d’aquella zona exclusiva. El personatge en qüestió, va pactar amb alcaldes, gobernadors i presidents, la construcció de tot un seguit d’obres públiques que afavorien la circulació de l’automòbil i que avui encara dibuixen el perfil de Nova York. A París, i en època de Lluís Napoleó, el baró Haussmann va dissenyar amples avingudes per evitar els desordres públics i, en els anys marcats per la guerra del Vietnam, els Estats Units impedien les manifestacions estudiantils construïnt enormes edificis de formigó en els campus universitaris.

Aquest són alguns exemples que mostren que la tecnologia no és neutre, que hi ha la possibilitat de creure que darrera cada invenció hi ha la mà intencionada de l’home que cerca unes conseqüències sobre allò que fà. Aquestes conseqüències bé podriem ser l’ordenació de l’activitat humana, en definitiva l’ordenació del món. És a dir, no només les lleis, els decrets o les instituciones regeixen i ordenen la vida de les persones en societat, sinó també els artefactes i la tecnologia, això sí, de manera més súbtil i no tan evident.

Lagndon Winner en el seu extens article ¿Tienen política los artefactos?, afirma veure intencions polítiques al darrere del desenvolupament tecnològic. Les tecnologies esdevenen formes de regir el món i els artefactes condicionen la vida de les persones de la mateixa manera que ho fan els decrets legislatius o els reglaments polítics. D’aquesta manera hi ha artefactes que permeten una gran flexibilitat i per tant, escollir-los d’entre d’altres és escollir en el fons certa forma de vida política. Si acceptem la construcció d’una central nuclear en el nostre poble, per exemple, estem acceptant conseqüentment totes les conseqüències que se’n deriven, bones i dolentes. Des d’estar a favor de l’ús de l’energia nuclear fins a la creació d’un cos jeràrquic i especialitzat dins d’aquest àmbit sense oblidar els riscos que suposa la seva implantació. Si per contra ens hi neguem i ens posicionem a favor de l’energia solar, estarem defenent la descentralització de l’energia en un sentit tant econòmic com polític.

El que mostra el model constructivista i en especial el model SCOT de Trevor Pinch i Wiebe Bijkeres és que en el desenvolupament tecnològic hi estan implicats molts altres factors a part de l’estrictament tècnic. Existeixen determinats agents socials que influeixen de forma decisiva en el desenvolupament de la tecnologia. Aquests agents socials poden ser usuaris específics, corporacions empresarials, agències governamentals o associacions professionals; tots elles determinen i influencien el desenvolupament sota criterisd’interés personal o corporatiu.

Quan en l’entorn de l’escola constructivista es parla del caràcter social de la tecnologia, s’està fent referència a aquells artefactes que encarnen compromisos i intercanvis socials, polítics i econòmics. Dir que els artefactes estan construïts socialment equival a dir que factors externs i sovint il·legítims (interessos polítics, geoestratègics, psicològics, històrics etc.) intervenen en la seva construcció i per tant posa en dubte el paper neutral de l’enginyer, científic o constructor. Són els casos de Roberts Moses a Long Island o del baró Haussmann en el París de 1848 que Winner exposa brillantment en l’article i que mostren aquesta intencionalitat o conspiració darrere decisions urbanístiques. La visió constructivista no contempla el caràcter social de la tecnologia sota aquesta premissa de manipulació, engany o conspiració. Simplement posa de manifest que factors socials com relacions de poder entre grups socials, competències entre empreses, diferents estructures organitzatives o enfrontament entre cultures enginyeres intervenen en el procés evolutiu de la tecnologia, i que per tant, es pot afirmar que els artefactes tenen política.

 

 

Tenen gènere els artefactes?

El model SCOT i la construcció social de la tecnologia.

5947858858_089ed3e433 Foto Flickr CC

L’aplicació dels estudis de gènere a les diferents disciplines humanístiques com l’antropologia, la literatura, l’etnologia o la filosofia, ha servit per il·luminar, en alguns casos, espais foscos complicats de desxifrar i en d’altres per entendre i modificar la visió androcentrisme del món. Malgrat això, en el camp de la ciència encara hi manca un anàlisi feminista sobre qüestions tecnològiques que ni tan sols l’escola constructivista, amb el programa SCOT i la teoria de l’actor-xarxa al capdavant, ha sabut donar resposta. Els diferents estudis sobre el gènere han produït una àmplia historiografia al llarg dels darrers anys que han aportat tot un seguit de raonaments i fonaments per explicar que la qüestió del gènere és una concepció que es construeix per raons socials, culturals i ideològiques. De la mateixa manera, l’assimilació de la tecnologia i la ciència amb la masculinitat és també una construcció social, que amaga, com veurem tot seguit, relacions de poder.

L’escassa presència de la dóna en el camp de la ciència, l’exclusió o marginació a què ha estat sotmesa al llarg deels anys o la indiferència que sembla mostrar davant certs avenços tecnològics, han dibuixat un panorama preocupant. Tot i que Carme Alemany fa un pas endavant en l’anàlisi de la tecnologia des d’un punt de vista feminista, en el seu article Tecnología y género, la reinterpretación de la tecnología desde la teoría feminista preocupant m’ha semblat reduir el camp d’estudi al sector domèstic, allà on s’hi troben les dones segons les seves paraules, perquè implícitament està considerant la rentadora un aparell d’ús exclusiu per part del sexe femení. I potser té raó i ho fa per emfatitzar aquesta construcció social del gènere que situa la dona en l’esfera privada (casa) i l’home en l’esfera pública (fàbrica).

El fet és el següent: en el disseny i la fabricació de la rentadora, la presència masculina és majoritària. La dona només hi és present, dins d’aquesta cadena de muntatge, en les fases de prova, disseny de comandaments per programar la màquina o comoditat per introduir la roba. S’associa així l’ ús de la rentadora al sexe femení i per aquest motiu hi és present en la fase de prova perquè és ella la que majoritàriament en fa ús. L’imaginari col·lectiu s’impregna així de la idea d’una dona relega a les tasques de la casa i atorga el control i el domini tècnic a l’home. Si a més a més, hi afegim el component publicitari sexista, la neutralitat d’aquests aparell domèstic desapareix per complet.

En aquest sentit, el que l’autora denuncia és que els electrodomèstics de la llar estan revestits d’un component sexista des del moment del seu disseny, que continua durant tot el procès de la cadena de muntatge i que s’emfatitza amb campanyes de màrqueting i publicitat que el mostren com un element més d’un conservadorisme exacerbat. Aquesta imatge, encara força estesa tot i la tendència actual de participació masculina en les tasques domèstiques, fa que l’aparell en si no es vegi com una eina d’ajut sinó com un aparell de subordinació.

3950171218_b97e4577f0_zFoto Flickr CC

Al voltant dels anys vuitanta i dins els Estudis de Ciència i Tecnologia es va perfilant una visió constructivista del desenvolupament tecnològic. La versió més moderada sosté que l’anàlisi de la tecnologia no es pot realitzar sense tenir en compte el context social en el qual es desenvolupa i la versió més radical arriba a afirmar que el contingut mateix de la tecnologia és fruit de processos socials. Aquest és l’enfocament que proposa el model SCOT (Social Construction of Technology) de Trevor Pinch i Wiebe Bijker.

Aquest model parteix de la premissa que el desenvolupament tecnològic pot ser adequadament descrit com un procés de variació i selecció. Elabora models multi direccionals que intenten explicar perquè unes variants sobreviuen i d’altres no. El model SCOT té una vocació marcadament empírica; analitza tots els processos de creació de l’artefacte (des del disseny fins a l’acabament) i no només el procés de difusió i ús. Estudia també els períodes d’inestabilitat on es produeixen les controvèrsies, també tots els factors i agents implicats en la fabricació de l’artefacte, els episodis d’innovació fracassada i el principi de simetria.Tot aquest estudi empíric ha afavorit la tesi de considerar que el canvi tecnològic està configurat per forces i agents de diferents tipus. La influència de factors professionals, tècnics, econòmics, polítics però també certes preferències i prejudicis socials en el disseny de certs artefactes s’evidencia en el cas de la rentadora.

El model SCOT determina tres preceptes. El primer són els grups socials rellevants (GSR) que són aquell grup de persones que atribueixen a la rentadora un mateix significat, un cert ús, una sèrie d’avantatges, problemes, objectius i funcions. El segon precepte és la flexibilitat interpretativa que són les diferents formes d’entendre el funcionament de l’artefacte (si funciona correctament o no) o si el disseny és el correcte o no. La flexibilitat interpretativa mostra que no estem davant d’un únic artefacte sinó de múltiples artefactes, fet que demostra aquesta construcció social de la tecnologia i fet que demostra que és línies de desenvolupament de la rentadora segueixen criteris de moralitat, virilitat, sexisme i seguretat. El darrer precepte del model SCOT s’anomena estabilització de l’artefacte i és el moment on la flexibilitat interpretativa disminueix i on hi predomina una única significació.Aquest moment es consolida sobretot en les campanyes de publicitat on l’aparell perd neutralitat i en el cas de la rentadora s’emfatitza aquesta visió de la dona com a eix central del treball domèstic. Per concloure, el model SCOT introdueix el concepte de marc tecnològic per entendre perquè la construcció social de l’artefacte s’hi ha produït d’una manera o altra.

L’escola constructivista ha mostrat que el ventall de factors que intervenen en el desenvolupament tecnològic és molt divers i que hi ha decisions que es prenen més enllà de consideracions merament tècniques. La ciència i la tecnologia no són coneixements neutres ans al contrari, tenen un caràcter marcadament social . Les aportacions del programa SCOT i la teoria de l’actor-xarxa han estat decisius per revestir la tecnologia d’aquest caràcter social però sembla, segons Carme Alemany, que aquest argument no han estat suficients alhora de donar resposta a la qüestió de si els artefactes tenen gènere.

Segons Carme Alemany i dins el seu estudi sobre la rentadora , la teoria de l’actor-xarxa oblida analitzar l’ús i el consum dels artefactes, se centra exclusivament en el procés d’elaboració i construcció i no analitza les relacions socials d’interès, de poder i de dominació que es generen al voltant de l’artefacte. La teoria de l’actor-xarxa exclou la dona i situa l’home en l’epicentre del seu estudi reforçant la visió androcentrisme de la ciència. La imatge generalitzada d’una ciència i una tecnologia vinculada al sexe masculí és doncs una construcció social, de la mateixa manera que ho és el gènere. Per Carme Alemany, el model SCOT sembla il·luminar aquests espai obscur i és un punt d’inflexió en l’estudi feminista de la tecnologia. El precepte metodològic dels grups socials rellevants(GSR) que Alemany anomena “grupos sociales pertinentes”, inclou els usuaris i beneficiaris femenins de la tecnologia i dins la flexibilitat interpretativa –que afirma que les innovacions tecnològiques poden ser modificades en darrer moment i que no es poden donar per acabades fins que se’n fa ús d’elles- el paper de la dona sembla rellevant en tant que és la que major ús fa dels artefactes domèstics.

Malgrat aquests avenços, l’anàlisi feminista de la tecnologia sembla coix i no aconsegueix donar resposta al perquè les dones es mostren reticents davant la tecnologia. El que si sembla clar, segons Alemany, és que certs interessos masculins envolten determinades opcions tecnològiques. L’estudi de la rentadora n’és un bon exemple. L’estudi que Carme Alemany fa d’aquest electrodomèstic es basa en la metàfora del teixit sense costures que descriu el caràcter heterogeni dels sistemes tecnològics i la manera com aquests constitueixen entramats estables d’elements tècnics i socials.

Quan diem que la tecnologia és heterogènia estem dient que els artefactes encarnen compromisos, intercanvis i tensions socials, polítiques etc. Per tant s’exclou tot determinisme tecnològic. Tot i que es reconeix l’esforç per trobar respostes a la qüestió del gènere en els artefactes, el text de Carme Alemany no m’ha semblat gens representatiu. Considerar que les dones s’hi troben en l’àmbit domèstic i centrar la investigació sobre el gènere en un aparell com la rentadora no em sembla l’únicaalternativa possible per elaborar un teoria feminista sobre la tecnologia, tampoc considerar aquest aparell un electrodomèstic exclusivament femení. No crec que formular una teoria feminista entorn una rentadora sigui ni possible ni significatiu, simplement s’elabora un estudi d’un cas concret que mostra que en tota la cadena de creació i elaboració d’aquest aparell l’home és qui pren el control tècnic.

Debatre sobre la neutralitat de l’artefacte en aquest procès no em sembla determinant. Més aviat considero que la neutralitat es perd en el moment de l’estabilització de l’artefacte (un dels grans preceptes del model SCOT) i que el caràcter eminentment femení se li atorga en les nefastes campanyes publicitàries i de màrqueting que situen la dona en l’epicentre del treball domèstic. Les campanyes als mitjans de comunicació contribueixen a reforçar la imatge d’una dona en l’entorn domèstic, usuària d’una rentadora que en el moment d’espatllar-se requereix la presència masculina d’un tècnic que és qui té el control tècnic de l’aparell.