Veure no és mirar. Per què no m’ha convençut el nou Museu de les Cultures del Món?

L’Ajuntament de Barcelona amplia l’oferta cultural a la ciutat amb la inauguració del Museu de les Cultures del Món, un ambiciós projecte museístic resultat de la mutilació del Museu Etnològic de Montjuïc.

Captura de pantalla 2015-02-12 a la(s) 11.33.36

El nou espai, situat al carrer Montcada a tocar del Museu Picasso, acull una col·lecció d’objectes diversos entre els quals trobem figures, joies, màscares, ceràmiques, urnes funeràries i creacions fetitxe de l’ Àfrica, Oceania, Àsia i Amèrica, amb l’agosarada pretensió de mostrar les cultures del món a través de 529 peces, el gruix de les quals prové de la Fundació Folch. Tot plegat una ofensa a la diversitat cultural.

He visitat el museu i he sortit envoltada d’un cúmul de sentiments contradictoris barreja d’indignació, sorpresa i fascinació. Certament l’espai, fruit de la rehabilitació de dos edificis històrics – la casa Marquès de Llió i la casa Nadal-, és absolutament meravellós i contribueix a augmentar el patrimoni artístic de la ciutat.

Ara bé, la controvèrsia recau en la presentació del contingut. Les peces, de caràcter marcadament etnològic, són presentades seguint un cànon purament estètic i no pas científic. És a dir, la peça es presenta com una obra d’art digne d’un museu contemporani i la seva significació queda relegada a un segon pla, quan l’entorn biosocial i cultural de la societat a la qual pertany hauria de prevaler. Perquè veure, mirar l’objecte per si mateix, no és el mateix que mirar que implica interpretar i conèixer.

Si considerem la cultura com un conjunt de significats i pràctiques socials compartides no podem despullar l’objecte de la seva contextualització, presentació i interpretació etnogràfica. Per ser més precisa, el museu posa èmfasi en la bellesa artística i oblida que allò no és una peça d’art sinó un objecte amb una altíssima càrrega simbòlica i per tant, la creació d’aquest no es pot comprendre sense la paral·lela construcció d’un discurs crític i compromès que, òbviament, no aplani la seva bellesa. Només així superem la visió etnocentrista del món característic del colonialisme.

I és que el museu, com que no té la consideració d’antropològic o etnològic, representa l’alteritat mitjançant la mirada occidental. Les peces etnològiques no poden ser jutjades des de l’experiència estètica com tampoc es poden descontextualitzar. La màscara pot tenir un valor artístic – és una “bona peça”- però realment el que volem conèixer és la significació dins un context social.

He trobat a faltar una mirada que s’hi aboqui, un discurs compromès i una diferent manera de mirar i conèixer.

Obediència a l’autoritat: reflexions sobre la societat lliure

 

 

images

Obediència i conformitat són dues formes d’influència social però amb una marcada diferència: l’obediència implica una font d’influència que exerceix pressió i controla el compliment d’una sèrie de normes i ordres. En cas de no obeir es presenten càstigs que el subjecte pren com penalitzacions i què en el fons intimiden l’individu per acatar les ordres. Aquesta obediència prové d’un ampli rang de variades figures, des dels pares en l’ambient familiar a la bata blanca del personal sanitari. Tot això suposa, en la seva descripció, que els membres d’un grup social han de cedir cert nivell de drets personals perquè prevalguin uns altres de naturalesa grupal. En això es manifesta la tradicional controvèrsia dicotòmica de l’individu versus grup social, perquè els beneficis de la majoria han d’anar sobreimpostos als personals.

Tots dos conceptes, obediència i conformitat social, suggereixen un nivell intrínsec de conflicte inevitable entre l’individu i societat, encara en el seu grau més mínim, doncs estableixen que ser membre de qualsevol grup social humà comporta cert nivell explícit de subordinació i compliment de normes establertes que poden, o no, ser voluntàriament escollides. Presumeix, a més, que els beneficis del col·lectiu satisfan en igual mesura a tots els membres del grup, la qual cosa no necessàriament és cert. Moltes vegades l’obediència es manifesta com a conducta i actitud de conformisme, altres vegades ocorre com a reacció a mecanismes més complexos de l’estructura social com són la marginació, l’estratificació en classes i la pressió social.

L’autoritat és vista com un factor de control social i l’obediència és un motiu de conducta humana. Aquesta conducta humana, estudiada en profunditat dins l’Escola del Neoconductisme, és observada mitjançant l’ús del raonament hipotetico-deductiu. Amb l’elaboració de lleis i teoremes el Neoconductisme pot predir i controlar la conducta humana utilitzant el factor estímul-resposta. Aquest Neoconductisme ha estat l’intent més important d’elaborar una teoria sobre la conducta humana.

Unknown

Els estudis sobre l’obediència d’Stanley Milgram ocupen un lloc molt rellevant en l’àmbit de la psicologia social experimental. Aquest psicòleg de l’Universitat de Yale va dur a terme una sèrie d’experiments descrits en un article publicat l’any 1963 en la revista Journal of Abnormal and Social Psychology sota el títol ‘Behavioral Study of Obedience’ i resumit l’any 1974 en el seu llibre ‘Obedience to authority, an experimental view’. Els experiments de Stanley Milgram sobre l’obediència a l’autoritat començaren l’any 1961, poc temps després de l’inici del judici al criminal de la Segona Guerra Mundial, Adolph Eichmann, jutjat i finalment condemnat a mort per l’assassinat de milions de jueus. En la seva defensa, Eichmann només va afirmar què seguia instruccions del seu superior. Aquest fet va portar Milgram a formular-se les següents qüestions: “Podria ser què Eichmann estigués seguint ordres?”, i en aquest cas, podríem dir què era còmplice? Sorgides d’aquestes reflexions, Milgram presenta una formulació amb cert grau d’originalitat, ja que el sistema d’autoritat és vist com un mode de transformació de l’individu què deixa de ser subjecte per convertir-se en agent sotmès a la voluntat d’un superior. Milgram era ven conscient de la importància de la pressió social sobre els individus i per això es preguntà perquè tanta gent va prendre part en la perpetració de crims contra els jueus en la Segona Guerra Mundial.

L’ any 1962 va començar a cercar voluntaris d’entre 20 i 50 anys mitjançant un anunci en el diari local New Haven de Conneticut. Oferia 4 dòlars i dietes a canvi de participar en un experiment què ell anunciava com “estudi de la memòria i l’aprenentatge”, però què en realitat amagava un intent d’estudiar la conducta humana sota els paràmetres de l’obediència a una autoritat. Pretenia estudiar sota quines condicions un individu és capaç de fer mal un altre en nom d’un tercer. El fet que un individu faci mal un altre per ordre d’un tercer ha estat recurrent al llarg de la història, des d’Abraham qui mata el seu fill en nom de Déu, fins a les atrocitats contra la humanitat ocorregudes en qualsevol guerra. La situació-estímul concebuda com un test d’obediència, consistia a generar un conflicte emocional entre dos imperatius molt presents en la condició humana i en totes les cultures. Per una part l’obediència a l’autoritat (sigui al pare o la mare en l’àmbit familiar) i l’amor al pròxim present en totes les religions.

L’ experiment consistia en el següent: quina quantitat de descàrregues elèctriques és capaç un individu d’administrar un altre per ordre d’un tercer. L’administració de descàrregues s’englobava falsament en el context de l’aprenentatge i de com el càstig influeix en la memòria. Això volia dir que el voluntari de l’experiment desconeixia les veritables raons d’aquest. Dels tres participants en l’experiment, dos, l’investigador de la universitat i l’estudiant eren complisses en l’experiment i el tercer, el voluntari, era l’encarregat de fer un seguit de preguntes a l’alumne i davant les errades subministrar descàrregues tal com el professor l’hi ordenava. Aquestes descàrregues augmentaven d’intensitat cada vegada que l’alumne errava. Aquest es trobava en una habitació adjacent, lligat en una cadira elèctrica. Per descomptat què els gemecs de dolor eren programats i què en cap cas l’estudiant experimentava cap descàrrega elèctrica.

La conclusió de l’experiment van ser molt sorprenent i Milgram quedà força decebut, ja no tant pèls resultats sinó perquè la condició humana es va rebel·lar com molt influenciable davant l’autoritat. Les previsions eren que cap nord-americà seria capaç d’obeir voluntàriament a l’investigador fins al final, és a dir, fins a arribar a subministrar una descàrrega de 450 volts. Una insignificant minoria catalogada de patològica s’acostaria als 300 volts mentre que la majoria només s’acostaria als 150 volts. En general, en arribar als 75 volts molts dels voluntaris tenien voluntat d’ aturar l’experiment però no ho feien davant l’autoritat de l’investigador. En arribar als 135 volts molts dels voluntaris es mostraven escèptics davant l’experiment i davant el dolor de l’alumne no se’n feien responsables de les conseqüències. Davant aquestes reaccions l’investigador incitava el mestre a continuar d’una manera rotunda i severa amb expressions i ordres del tipus: “Continuï si us plau”, “ l’experiment requereix que continuï”, “és absolutament necessari que continuï”. L’experiment s’aturava si davant aquestes ordres el voluntari no volia continuar. Si no, s’arribava als 450 volts moment que finalitzava l’experiment. Sorprenentment, el 65% dels participants van arribar als 450 volts tot i sentir-se molt incòmodes.

Per Milgram això significava el següent. L’amenaça d’agressió pot venir no només de variants extremes i radicals, de malalts o perversos anònims, sinó també de gent normal, ciutadans educats en un règim establert. De l’experiment sobre l’obediència de Milgram se’m poden treure tot un seguit de conclusions:

. Proximitat física de la víctima: si la víctima es coneguda o familiar o existeix cert lligam afectiu disminueix l’obediència a les ordres.
. Poder de l’autoritat: si l’autoritat està present l’obediència està més garantida. Al contrari quan dues fonts d’autoritat és contradiuen rarament existeix obediència.
. Efectes del grup: si en un grup algun membre se rebel·la segurament cap membre obeirà.

Milgram es va preguntar amb els resultats del seu experiment sobre la taula com és la naturalesa d’una societat com la nord-americana i va arribar a la conclusió què una societat on l’existència d’una figura, líder o autoritat política a la qual la ciutadania segueix i obeeix, no pot ser considerada en cap cas una societat lliure. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser punit justament per l’opinió, però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altre, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supòsit que totes les persones afectades són majors d’edat i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.

Analitzem tres productes culturals

images

Caldria definir en primer lloc el que es considera un producte cultural i és quelcom (tangible i intangible) creat per la industria cultural i destinat a un mercat concret (públic objectiu). En parlar de producte i mercat situem la cultura en el terreny de l’oferta i la demanda, la vinculem amb aspectes mercantils i amb la producció en sèrie. Aquesta postura, altament criticada per l’Escola de Frankfurt, fa prevaler l’interès econòmic. És, per tant, economicista i sovint utilitza fórmules de màrqueting i publicitat per promoure les diferents activitats culturals. Per altra banda, si ens allunyem d’aquestes tècniques i ens endinsem en la promoció com a estratègia de difusió cultural estarem considerant el producte cultural no com un producte en sèrie sinó com un producte únic amb plena essència.

images

En els països desenvolupats, la indústria del sector cultural s’ha desenvolupat de forma paral·lela a altres indústries i ha estat determinant en l’augment del PIB, en part perquè la societat, dins del sistema capitalista, disposa de recursos per gaudir del temps lliure. Els productes culturals tenen un doble valor: simbòlic i econòmic. El primer és el valor per se de la cultura, és expressió de l’ésser humà, és allò que transmet, que expressa, que ens fa sentir, que és tradició, que produeix efectes i que genera prestigi social. El segon és el valor de produïr-lo i la rendibilitat que produeix dins la societat, sobretot la capitalista, on el ciutadà disposa de temps lliure, demanda cultura i està disposat a pagar per poder gaudir-ne. El valor simbòlic és intangible mentre que l’econòmic és comptable. Ambdós valors conviuen i cal trobar maneres i vies pel bon enteniment.

YouTube és un lloc web creat por tres antics treballadors de PayPal l’any 2005 i on els usuaris poden pujar i compartir vídeos. La xarxa social va néixer per cobrir la necessitat que tenien els seus artífexs de compartir produccions audiovisuals casolanes, gravades amb càmeres digitals, entre amics i familiars. Avui, milions d’usuaris d’internet pengen vídeos en aquest canal i uns altres milions més els comparteixen. Aquesta pràctica, diguem-ne social, ha esdevingut cultura popular perquè s’ha instal·lat en la quotidianitat de la gent i en el seu dia a dia. La producció i consum de vídeos és una pràctica social generalitzada i el públic de Youtube és molt actiu, gairebé és productor de cultura popular entesa com a construcció de significats a partir de la creativitat de la gent. La tecnologia digital, la popularització d’Internet i la força comunicativa de les xarxes socials ha convertit l’usuari de la xarxa en un productor, alhora que consumidor, de continguts culturals. Els New Media han superat la linealitat del discurs tradicional en premsa, radio i televisió, considerats mitjans de comunicació tradicionals, per incorporar la interactivitat com a eina participativa. Els New Media, com a nou mitjà de comunicació, ha animat la gent a produir les seves pròpies creacions (textos, vídeos, fotografies) i compartir-les en la xarxa al mateix temps que, de forma massiva, la gent s’ha apropiat de productes culturals que són reutilitzats i remesclats de forma molt creativa donant lloc a noves produccions. Dins les diferents xarxes socials, Youtube ha esdevingut una eficaç eina per produir i compartir produccions audiovisual. La digitalització hi ha produït noves pràctiques culturals a tenir en compte i un augment de les produccions audiovisuals, que, si bé és cert que alguns col·loquen en un moment de saturació mediàtica, ens han fet ser protagonistes d’una revolució en la producció cultural.

Com a eina nova i innovadora però alhora força desconeguda encara, la realitat augmentada té defensors i detractors. Els primers defensen les seves possibilitats educatives i comunicatives i els contraris qüestionen l’alt cost de la seva aplicació, la saturació d’informació i les limitacions generacionals. Sigui com sigui, tots sabem que els canvis comporten un període d’adaptació lent però progressiu i les noves tecnologies han arribat per quedar-s’hi. Simplement no les podem ignorar i hem de fer un esforç per no quedar enrere. Així ho han entès els grans museus al món que progressivament van adaptant la realitat augmentada i d’altres noves tecnologies a la seva gestió diària. Es pretén acostar l’art i la cultura a una societat que demanda noves experiències i noves formes d’adquisició del coneixement. La cultura en general no podia quedar al marge d’aquesta revolució digital. A grans trets, la tecnologia de la realitat augmentada consisteix a afegir informació virtual a la informació que de per si ja ofereix un objecte físic. Mitjançant uns codis QR (que presenten una forma semblant a un codi de barres) i un dispositiu tipus telèfon intel·ligent o tableta, l’aplicació permet, enfocant el codi QR, visualitzar imatges en moviment, fotografies i narrativa que complementen allò que estem mirant. Traslladant-lo al camp de la museologia, aquesta tecnologia permet que, per exemple, mentre observem l’esquelet d’un dinosaure exposat al Museu de Ciències Natural del Smithsonian Institution a Washington DC, puguem visualitzar a través de la tableta com era aquell dinosaure en moviment, quin era el seu habitat i quan es va extingir. La visita a un museu pot resultar, en definitiva, una nova experiència i pot ser un bon reclam per cridar l’atenció del més joves, sovint poc interessat en la cultura i l’art. De què es tracta és de deixar de mirar l’objecte de forma estàtica per començar a interactuar amb ell. La realitat augmentada esdevé una nova forma de mirar i d’observar que, a més a més, fomenta la interacció, la participació, l’experimentació i el fet de compartir coneixement amb altres usuaris.

cropped-8468788107_255777d512_b.jpg

Aquesta tecnologia, així com d’altres, ha estat possible gràcies a l’adveniment de la Web 2.0, evolució natural de la Web 1.0, que ha revolucionat el camp del coneixement. Sens dubte l’aplicació del Social Mitjança (parlem de webs, blogs, xarxes socials, wikis, canals de vídeo, comunitats virtuals, fòrums) al camp de la museografia ha facilitat l’interès de la gent pels aspectes culturals. La tecnologia de la realitat augmentada, que en el camp del màrqueting i la publicitat és ja freqüent tot i l’elevat cost que suposa, és interessant en el sentit que aporta una nova experiència i per tant valor afegit a l’objecte. De què es tracta és de crear una experiència que enganxi, que impacti, que cridi l’atenció. Si això suposa que la ciutadania s’apropi a la cultura, doncs endavant. El que suposa l’aplicació de les eines 2.0 al camp de la museografia no és només el fet d’obrir nous canals de comunicació entre la institució i el visitant, sinó obrir noves maneres de comunicar-se. La comunicació ja no és unidireccional (emissor-missatge-receptor) sinó interactiva i en tots sentits.

Si els museus han trobat necessari incorporar Social Mitjança a les seves estratègies comunicatives ha estat per la voluntat d’ apropar la cultura i el patrimoni a un públic més ampli i de convertir la visita a un museu en una experiència nova i fàcil de compartir.Tenir accés i coneixement de les eines 2.0 és relativament senzill per la generació del nadius digitalitzats (aquelles joves que sembla que hagin nascut ja amb un smartphone sota el braç) però, què passa amb la generació dels nostres pares o dels nostres avis que, per motius econòmics, d’interès o educatius no han tingut accés a les noves tecnologies? Les escletxes generacionals, juntament amb la saturació informativa, són dos dels grans reptes que ha d’afrontar la museologia i en general, totes aquelles institucions culturals que adapten la realitat augmentada. S’ha de cercar una balança equilibrada perquè el públic no familiaritzat amb les TIC no se senti desplaçat en la seva visita al museu.Possiblement mai abans havíem gaudit de tants mecanismes de cerca d’ informació però alhora tan poc coneixement. I és que la gran quantitat d’informació a la xarxa no assegura en cap cas un bona assimilació del coneixement, ans al contrari, la saturació d’informació pot esdevenir perjudicial. Cal un esforç col·lectiu per crear continguts de qualitat a la xarxa on la professionalitat i l’ètica regeixin la metodologia. I també cal fomentar una cultura del sentit comú per desterrar tanta banalitat i cercar allò que ens interessa basant-nos en criteris objectius i de rigor científic.

images-1

Els castells són un producte cultural amb una altíssima càrrega simbòlica. La seva representació és visualment impactant i la seva pràctica abraça un conjunt de significats compartits dins la comunitat on es realitzen. Dins els Estudis Culturals, aquest, diguem-ne “ritual”, esdevé una pràctica social que va més enllà del que materialment suposa la seva pràctica, està lligada a processos de significació. Així, la representació castellera va lligada a la pertinència a una nació, a l’esforç, a la germanor, a “la unió fa la força”, a la superació etc. És un producte cultural col·lectiu i compartit, no és individual, està viu, es transforma i canvia per difondre’s i sobreviure.

Comunicació digital

images

Internet i les noves tecnologies de la informació i la comunicació han comportat canvis significatius en la gestió del patrimoni cultural. Potser el desplaçament més significatiu ha estat el de situar el visitant en el centre de la seva activitat fent-lo protagonista de la visita amb tot un seguit d’activitats i eines que permeten la interacció, la participació i el diàleg. Les institucions culturals que han pujat al tren de la digitalització són les més interessants, bàsicament perquè ofereixen noves experiències i perquè arriben a un públic més nombrós gràcies a estratègies comunicatives digitals que espremen la xarxa al màxim.

Per arribar a l’usuari de forma immediata i directa i alhora oferir una informació de qualitat actualitzada en temps real, institucions, organitzacions i entitats culturals han incorporat els mitjans digitals dins els plans de comunicació. Internet obre un gran ventall de possibilitats comunicatives que supera les mancances que ofereix la comunicació unidireccional dels mitjans tradicionals, que són lents i costosos. Els primers són dinàmics, immediats, fàcilment accessibles, interactius i converteixen l’usuari en un agent actiu dins el circuit de la comunicació. A més, els mitjans digitals faciliten la tasca del periodista perquè multipliquen la rapidesa i l’eficàcia del missatge. Per arribar a un gran públic, heterogeni i de totes les edats, és necessari però cercar un equilibri entre noves tecnologies i mitjans tradicionals, cal tenir en compte les escletxes generacionals i les possibilitats d’accés als nous mitjans per no excloure ningú de les ofertes culturals actuals al nostre país.

Donar a conèixer i difondre l’oferta cultural és possible mitjançant la publicitat a la xarxa, també coneguda com a publicitat en línia. Les pàgines web i les xarxes socials, sobretot Facebook i Twitter amb Facebook Ads i Tuits Promocionats, esdevenen potents canals no només per promocionar productes sinó també per vendrel’s alhora que són mitjans molt adients en les estratègies comunicatives. Els productes arriben a un públic molt divers, arreu del món, de forma directa i immediata al mateix temps que les ofertes es poden anar actualitzant en temps real, segons les demandes o l’èxit. A més, el seu cost és molt més baix si les comparem amb la publicitat tradicional, que resulta molt costosa i és més selectiva. En la web si poden anunciar en diferents formats: bàners, pop-ups i webs trampa sense deixar d’esmentar altres formats a Internet com el ja clàssic correu electrònic, els bolletins de notícies (newsletters), els xats i els jocs en línia. Les possibilitats a la Xarxa són infinites. Podem optar per la publicitat d’empenta (push advertising), per la publicitat d’espera o pels microllocs.

Per tant, alhora d’elaborar una estratègia comunicatica a la xarxa cal tenir present totes aquestes possibilitats i escollir aquella que millor respon a les nostres necessitats.

Llibertat de què?

boca_jennifer_moo-650x411

Les Humanitats m’han complicat l’existència. Enteneu-me, si alguna cosa he après al llarg dels anys ha estat a dominar la lectura lenta, reposada i profunda dels fets. És a dir, a qüestionar els grans titulars, a dubtar dels presumptes experts i a defugir dels ‘opinòlegs’ instal·lats en el comentari superficial. Per projectar una mirada objectiva dels esdeveniments cal, prenent distància i esprement la reflexió, haver-la treballat des de la llibertat, la comprensió i la crítica.

una_altra_foto.jpg-650x380

La barbàrie dels darrers atemptats gihadistes a París fa necessària una urgent diferenciació entre allò que designa la religió, l’islam, el moviment que la polititza, l’islamisme i els sectors que la criminalitzen, el fonamentalisme radical dels grups terroristes. La distinció és vital per vèncer el desconeixement, l’islamofòbia i per entendre que la massacre és molt més que un atac contra la llibertat d’expressió; és un atac contra l’avançament dels moderns valors occidentals. Però també cal una contundent crítica a l’assistència d’alguns governants d’arreu del món a París. A la capçalera de la multitudinària manifestació popular de rebuig celebrada el passat 11 de gener, els més de 50 caps d’Estat i de Govern que hi van assistir van recórrer la seva particular marxa de la hipocresia, allunyats de la ciutadania i dibuixant una significativa metàfora de l’enorme distància que separa els governants i el poble.

La imatge no deixa de ser un exercici de cinisme total. Molts dels polítics presents, nous amics de Charlie Hebdo, no es caracteritzen per un respecte escrupolós a la llibertat d’expressió, ans al contrari, sovint l’han coartat. El president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker va estar implicat en el cas Bommeleeër, la trama d’ultradreta de terrorisme d’estat Gladio a Luxemburg i el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, amb 17 periodistes assassinats en l’ofensiva israelí sobre la Franja de Gaza en 2014, va fer una crida als jueus francesos a emigrar a Israel. Ahmet Davutoglu, primer ministre turc i el cap de govern que més periodistes ha empresonat del món també hi era present amb l’estela d’un Erdogan en perpètua creuada per il·legalitzar les xarxes socials al país després dels aconteixements de la Primavera Àrab. A Irlanda la blasfèmia està penada amb multes de fins a 25.000 euros i a Bahrain la repressió a la premsa és un fet quotidià. Recentment, Aràbia Saudita ha condemnat un bloguer a 10 anys de presó i 1000 fuetades per ser crític amb l’islam. I així un llarg catàleg de mandataris enarborant la bandera dels valors occidentals en una Europa on no es viu una democràcia exemplar amb grans llibertats. Tampoc podem obligar la darrera ‘ley mordaza’ aprovada pel govern de Rajoy ni la imputació al comediant Facu Diaz per un vídeo on ridiculitza el govern del PP.

Quedem-nos amb la irracionalitat i el sense sentit de la matança, sí. Quedem-nos amb la intransigència i el radicalisme dels assassins, sí. Quedem-nos amb les horroroses imatges i el dolor, també. Però allunyem-nos del missatge parcial i interessat, de les imatges estereotipades, de la tergiversació producte de la ignorància i de la reacció –comprensible i humana- immediata als fets. Cal entendre que les caricatures puguin ofendre a musulmans de bé i cal entendre que és arriscat fer mofa del món islàmic en plena guerra contra el terrorisme global. Cal entendre que els valors occidentals no són universals ni extrapolables i sobretot cal entendre que el fanatisme, la intolerància, la discriminació, la violència i la imposició del gihadisme no tenen res a veure amb la religió.

Les tres branques de l’islam

images

Actualment, l’islam es troba dividit en tres branques: sunnites, xiïtes i kharigites, sent la primera la que abracen la major part de musulmans del món, entre un 85% i un 90%. L’ escissió de la unitat es va produïr arran l’arbitratge imposat al quart califa, cosí i gendre de Mahoma, Alí ibn Abi-Tàlib (656-661), acusat pel governador de Damasc d’assesinar el seu predecessor Alí-ibn Abi-Tàñib (656-661). Els sunnites eren partidaris de la tribu dels quraixites d’on pertanyia l’esmentat governador de Damasc, Muàwiya ibn Abi-Sufyan, mentre que els xiïtes creien que els califes havien de pertànyer a la línia succesòria directe de Mahoma, tal com ho era Alí. Els darrers, els kharigites, recolzaven la idea de que qualsevol musulmà bo podia arribar a ser califa. Aquesta disputa va posar fí a la primera època de l’islam, coneguda amb el nom dels quatre Califes Ortodoxos o Ben Guiats.

 Però cal assenyalar també que les disputes entre sunnites i xiïtes (majoria a països com Irán, Bahrein, Líban, Iemen, Oman, Iraq, l’Afganistán i Pakistán) anaven més enllà d’una lluita pel poder. Les dues principals branques van construïr al llarg de tres segles, doctrines diferents al voltant de l’autoritat religiosa. Pels sunnites aquesta autoritat es concentra en el llibre sagrat dels musulmans, l’Alcorà, i en la interpretació que d’ell fan les diferents escoles jurídiques: l’escola malikita, l’escola safita, l’escola hanafita i l’escola hanbalita. Els sunnites han construit la seva cosmologia, no al voltant d’un Imam, com sí ho fan els xiïtes, sinó al voltant del dret islàmic, de la Sunna i el Fiqh.

La cosmologia xiïta, per contra, pren força arran la violenta mort de Hussein, un dels fills d’Alí, i es basa en tres doctrines: la creença en un Madhi, la continuitat del missatge profètic a partir de la veu del imans i la necessitat d’una hermenèutica corànica. Pels xiïtes, la figura de l’Imam és vital perquè esdevé el descendent directe de Mahoma. Els 12 imams de la comunitat islàmica representen el màxim poder, per això els països xiïtes són teocràtics, no hi separació entre religió i poder estatal. Els xiïtes veneren l’ulema, l’expert en dret alcorànic que es converteix en ayatollah i consideren sagrats els llocs de Nayaf (on tradicionalment el gendre de Mahoma Alí, fou enterrat) i Karbala, a l’Iraq, on el fill d’Alí, Hussein, va morir en acte de lluita contra els omeies al 680. Segons la tradició, la mort per decapitació de Hussein el va consolidar com el darrer martir dels xiïes i per això la seva figura és tan important per aquesta branca.

Precisament de la figura de Hussein i de com el seu martiri s’ha re interpretat entre els xiïtes del Líban reflexiona A.R. Norton a Being a Shii Muslim in the twentieth century. Considerat succesor del profeta, l’Imam Hussein esdevé un referent pels xiïtes. El seu martiri és símbol i model de coratge, lluita i superació per molts musulmans. La seva mort es commemora el dia 10 del primer mes (Muhàrram) en una festa anomenada Ashura. La festivitat no està lliure però de certa controvèrsia inclús dins la comunitat xiïta. Els homes, vestits de dol i al crit de “Ya Hussein” s’auto flagelen fins a sagnar mitjançant forts cops al cap amb una espasa o donant-se cops a l’esquena amb cadenes. En l’actualitat hi ha seguidors i detractors no tan de la celebració en sí sinó de la seva vessant més violenta. Aquesta auto flagelació no es produeix, per exemple en l’actual Irán, però si amb força al Líban on l’Ashura és festa nacional tot i que els xiïtes són minoria.

L’Iraq és fruit del repartiment colonial entre britànics i francesos. El 60% de la població és xiïta davant els sunnites que representen el 35% de la mateixa i, juntament amb els kurds, van ser tots obligats a conviure sense tenir pràcticament res en comú. Quan Sadam Hussein (sunnita) accedeix al poder l’any 1979 s’inicia la persecució de xiïtes i kurds. La pugna confessional va adoptar una nova forma després de la invasió de l’Iraq per part dels EUA el 2003 dins la seva política de lluitar contra el terrorisme, un conflicte que va esmicolar l’ordre regional i va obrir la capsa de pandora de la competició política i l’odi religiós. Els Estats Units van creure que comptaven amb el recolzament dels xiïtes però no va ser així . Aquest es van fer forts i l’ocupació per restaurar una pseudo-democràcia van fer fallida. Un cop les tropes nord-americanes van marxar del país, els radicals sunnites d’ISIS “Estat Islàmic d’Iraq i Síria”, intenten controlar les zones petrolíferes situades al nord-oest de l’Iraq, enfront de l’actual govern xiïta d’Al Maliki. Ens trobem davant del conflicte històric religiós entre sunnites i xiïtes, però també una lliuta pel control econòmic de la zona.

Gihad, distorssió d’un mot?

Abordar el concepte de gihad és complicat per dues raons: la diversitat interpretativa i la inexistència d’una figura al capdavant de la jerarquia religiosa que unifiqui i actualitzi el seu significat. Una vegada dit això, intentaré refinar una definició el més coherent possible del mot per després entrar de ple en la problemàtica que genera.

Imatge Google CC

Imatge Google CC

La paraula gihad és masculina (de l’àrab jihad) i significa, dins el context islàmic clàssic, esforç”. Els musulmans distingeixen dues formes d’esforç. La gihad gran fa referència a la tenacitat per vèncer les passions interiors i les temptacions del món. Però com bé apunta Luz Gomez[1], el gihad també és l’afany per a instaurar en la tierra la palabra de Dios, el islam, combatiendo si es preciso. Aquesta gihad, coneguda amb el nom de gihad petita, s’ha d’emmarcar en el context de l’inici de l’expansió de l’islam al segle VII i implica la lluita o guerra legal per defensar i instaurar l’islam al món però no de forma violenta ni indiscriminada, ans al contrari, només si aquest es troba en situació d’amenaça o perill. Així s’expressa en la Sura II, aleia 190: Combatid por Dios contra quienes combaten contra vosotros, pero no os excedáis, Dios no ama a quienes se exceden[2]. Aquesta lluita és doncs defensiva i en cap cas coacciona, fet que l’allunya de la consideració actual i errònia de gihad com a guerra santa”. És més, Alcorà s’oposa explícitament a la força i a la coacció en assuptes religiosos, no predica l’ exclusió ni la separació, és tolerant i inclusiu. Les dues gihad són creences d’obligat compliment, de la mateixa manera que ho són la professió de fe (shanada), la pregaria (azalà), el dejuni (saum), la peregrinació a la Meca (hayy) i l’almoina (zakat). Tariq Ramadan recorda també a The call to jihad que el missatge de l’Islam és pacífic i de coexistència entre homes i nacions, que el diàleg hi ha de prevaler sobre el silenci i la pau sobre la guerra (pàg. 4).

Diego Melo proposa a El concepto Yihad en el islam clàsico y sus etapas de aplicación, revisar el concepte clàssic de gihad, aquell que es va desenvolupar entre els segles VIII i XIII i que, Sufyan-al-Thawri va definir l’any 713 com el esfuerzo en el camino de Dios. El concepte clàssic de gihad té dues dimensions: una política (bèl·lica, la ja esmentada gihad petita) i un altra religiosa (pacífica) coneguda com la gran gihad. La seva obligatorietat no és personal, sinó col·lectiva com així s’expressa en l’aleia 9:122 No tienen por qué acudir todos los creyentes. Que de cada agrupación de ellos sólo algunos acudan a instruirse en la religión, a fin de advertir a los suyos cuando regresen a ellos[3]. Així el gihad està destinada als homes adults i sans prèvia autorització paterna, quedant excloses les dones, els malalts crònics, els menors d’edat, els sacerdots i les monjos. El gihad és un deure col·lectiu que pren força i es consolida amb l’adveniment dels turcs, la fi de les peregrinacions a Terra Santa i el desenvolupament de les croades, és a dir, una vegada superada l’Edat Mitjana. És aleshores quan s’inicia el distanciament entre occident i l’orient musulmà.

Foto Google CC

Foto Google CC

La distorsió del mot, l’abús malèfic de l’islam arriba amb el fanatisme, el radicalisme i el fonamentalisme. Certament la visió occidental de l’islam va canviar l’onze de setembre de 2001. Dinou terroristes extremistes musulmans van segrestar 4 avions comercials nord-americans i els van fer estavellar contra el World Trace Center a Nova York i contra el Pentagon a Washington DC. El resultat: més de 3000 persones mortes. Aquests atacs van marcar l’inici d’una nova modalitat de guerra fonamentalista contra la modernitat. Els terroristes, dirigits per Osama Bin Laden i tremendament influenciats pel radicalisme de Sayyid Qutb, creien que l’islam estava seriosament amenaçat. Tampoc eren els típics fonamentalistes musulmans que viuen sota normes estrictament ortodoxes; es va saber que bevien alcohol i que freqüentaven clubs nocturns. Osama Bin Laden va justificar els atacs per la presència de tropes nord-americanes en territori saidí, pel constant bombardeig i les sancions contra Iraq i per les morts palestines perpetrades per l’estat d’Israel[4]. Aquests terrorífics atacs terroristes van suposar un abús malèfic de la religió. Tot i els esforços per desvincular-los de la doctrina islàmica i la visió occidental de l’islam va quedar esbiaixada.

Shamuel Bar també recorda a Las fuentes religiosas del terrorismo islàmico, que els pitjors i més sanguinaris atacs terrorristes han estat perpetrats en nom de l’islam, fent una clara referència als atemptats a les Torres Bessones. Aquesta perversió de la religió, típica dels moviments fonamentalistes, no sorgeix de forma immediata com a resposta a la modernitat occidental, es cou lentament i bull sobretot quan aquesta modernitat es troba en procés molt avançat. No va ser casual doncs que el fonamentalisme més extrem es manifestés de forma tan brutal als Estats Units, epicentre i aparador mundial de la modernitat. Aquest moviment fonamentalista va néixer, segons Bar, a la Índia i al món àrab en època de domini britànic i les seves motivacions eren polítiques, econòmiques social i culturals: un desencís i una gran decepció vers l’experiment de la modernitat, un gran temor inclús paranoide davant la possibilitat que la religió sigui eradicada, un rebuig als valors tradicionals, l’acceptació de la cultura estrangera, les desigualtats socials, l’opressió, la corrupció. Tot plegat una situació que feia necessària la “re-Islamització” de la societat musulmana i la restauració d’un govern islàmic basat en la llei islàmica (Sharia).

 

[1] Gómez García, Luz. (2009). Diccionario de islam e islamismo. Madrid:Ed. Espasa. Sv “Yihad”, pàgs. 361-365 [2] Melo, Diego: El concepto Yihad en el islam clásico y sus etapas de aplicación 3] Melo, pàg. 3 [4] Armstrong Karen. (2013). Islam. Barcelona Ed: Random House Mondadori

Un fotògraf detallista


Captura de pantalla 2014-10-22 a les 16.52.55

Aquests dies, i fins al 28 d’octubre, l’espai La Farinera Ateneu del Clot acull una col·lecció de 60 instantànies del fotògraf Emilio Durán. Els protagonistes de la selecció són set creacions del genial arquitecte català Antoni Gaudí però, sorprenentment, aquestes no hi apareixen. L’Emili ha agafat la càmera i ha convertit els detalls en els protagonistes de les seves fotografies.

Vaig conèixer l’Emilio de forma fortuïta. Esmorzava en un Bracafé del carrer Padilla de Barcelona quan un desconegut es va aproximar per oferir-me dos punts de llibre preciosos. Per una banda, el detall d’una de les torres de la Casa Batlló, per l’altra tres colorits punts més de la genialitat “gaudiniana” i a peu, la presentació de la seva exposició. Em va convidar molt amablement a fer-hi una visita i el seu entusiasme em va animar. Ha estat gratificant recórrer les dues sales de l’Ateneu seguint els seus comentaris.

L’Emili és amable, compromès i pacient. L’apassiona la seva afició i en parla amb goig. A 14 anys ja tenia una càmera a les mans, és autodidacta, fuig de la burocràcia i del Photoshop i no comercialitza amb la seva obra, senzillament fotografia per pur plaer.

Qui més qui menys coneix l’obra d’Antoni Gaudí però sovint hom es perd en la magnificència i grandiositat de la seva arquitectura. En aquesta exposició, Emilio aparca per un moment el gran angular i capta, amb precisió i sentiment, allò que als comuns mortals se’ns escapa, el detall. I és que aquest entusiasta granadí, establert a Barcelona des de fa molts anys, és el fotògraf de la particularitat, dels primers planells, del punt. Retrata portes i finestres, balcons i picaportes, d’aquests en té més de 1000 diferents.

Ha recorregut el Parc Güell, la Casa Batlló, la Colònia Güell, la Sagrada Família, la Torre Bellesguard, la Casa Vicenç i el Palau Güell i ha vist allò que els altres no veiem. A allò que queda més ocult, l’Emili hi posa una lupa: gírgoles, forja, mosaics multicolors, vitralls elaborats, pedres i totxos. Emilio atribueix als detalls sentit i significat, i el resultat és sorprenent. Sembla ven bé que hi puguis percebre la textura i el material de què estan fabricats. Des de perspectives alternatives els apropa i els fa més visibles, els fa protagonistes de la fotografia. I per concloure, i afegeix un subtil punt de color, sense perdre la naturalitat de l’original, sense modificar la seva essència.

Si Gaudí era un geni, l’Emilio és un artista genial.

Fonaments teòrics de la comunicació

Unknown 

Aquest post és un recorregut per les principals escoles de comunicació, prenent com a punt de partida el vessant més teòric de la relació entre societat, cultura i llenguatge.

L’itinerari s’inicia amb l’Escola de Chicago, pionera entre el 1915 i el 1940 en l’estudi sociològic de l’urbanisme occidental. L’escola va convertir la capital de l’estat d’Illinois en un autèntic laboratori social, un excel·lent impulsiu per poder, no només examinar la naturalesa de les relacions socials sinó també per copsar com la massificació, la immigració, la vida urbana, els estímuls i les pressions socials afecten i transformen l’individu. L’escola desplaça l’antropologia des del món rural a la ciutat per concloure que la metròpoli aliena i despersonalitza alhora que minva la identitat i la individualitat del subjecte que esdevé part d’una massa impersonal.

Aquest itinerari fa una primera parada en l’estudi de la recerca comunicativa (Communication Research). Harold Lasswell estudia l’efecte perniciós de la propaganda en la societat i de com aquesta esdevé una eina de persuasió per aconseguir fites polítiques. Lasswell atribueix un paper gairebé malèfic als mitjans de comunicació de masses (premsa, televisió, ràdio) i considera l’audiència un públic obedient i fàcil de manipular. És sobre aquesta audiència que actuen els mitjans de comunicació, instruments d’influència directa sobre el pensament de la població (model de l’agulla hipodèrmica). No podem però, descontextualitzar la recerca comunicativa. És més, considero indispensable entendre aquest model dins l’època de les dictadures totalitàries (feixisme i nazisme) on la propaganda política penetrava com una agulla dins la pell d’una població indefensa, amb por i altament influenciable.

Faig una parada ara davant la teoria de la informació de Claude Shannon. Tot i trobar-la massa rígida i mancada d’una perspectiva social i cultural, considero que és la base de la comunicació actual. La informació esdevé per primer cop, un símbol calculable, és a dir, les dades es poden mesurar mitjançant una fórmula matemàtica. Dins el seu esquema de la comunicació, que inclou la font d’informació, el transmissor, el descodificador i la destinació, Shannon introdueix en el procés de transmissió del missatge el concepte de soroll, element que interfereix en el trànsit de la comunicació i eleva el seu cost. La comunicació és informació i alhora dades brutes. Si l’entenem com un conjunt de dades mesurables estarem oferint un missatge neutre entre emissor i receptor, la informació estarà ben organitzada i el missatge arribarà amb claredat. El problema apareix amb les dades brutes, extrapolable al concepte actual de Big Data, dades que no es poden mesurar amb metodologia tradicional. Aquestes dades que produïm constantment en la comunicació en cap cas asseguren una millor comprensió del missatge, ans al contrari, estem sobre informats, mig intoxicats i sovint saturats. Correm el risc que, davant tanta informació, ens sigui difícil arribar al coneixement pur de les coses. Ja ho deia Wiener el 1948 en parlar d’una societat futura basada en la informació. No podia haver estat més encertat. Però ull, aquesta informació desmesurada i desorganitzada (entropia) en cap cas porta a l’avenç de la societat, ans al contrari, el progrés de la societat retrocedeix.

Va ser l’Escola de Frankfurt qui va donar veu a la visió més crítica dels mitjans de comunicació de masses utilitzant fonaments marxistes com el concepte d’alienació, que per Marx era una autèntica categoria sociològica, un producte de la societat, una mena de malaltia social que no permet el pensament crític i que crea falses expectatives. Pels teòrics alemanys, els mitjans de comunicació de masses envaeixen l’espai privat i deixen el receptor totalment indefens davant el missatge de l’emissor que és unidireccional, manipulador i dominant. Com a conseqüència d’això l’home es veu progressivament empobrit en aspectes humans i morals mentre el producte fabricat va adquirint valor. La denuncia constant a la comercialització de la cultura per part del sistema capitalista va dur Adorno a la publicació de La industria cultural al 1961. Aquesta esdevé un mer producte que aliena i controla perquè en les societats capitalistes de consum l’home es converteix en un ser apàtic i oprimit dirigit pels grans propietaris d’aquestes empreses culturals controladors de la societat capitalista. La indústria cultural és repetitiva, basada en estereotips mancats de significació. Els continguts que genera no fan pensar ni reflexionar, no cal cap esforç intel·lectual per entendre’l, tendeixen a l’absurd.

Als anys seixanta, els estudis culturals van suggerir noves formes d’observar la cultura. Els principals autors d’aquest curs provenien de la classe treballadora i sovint veien l’impacte de la cultura en els grups socials més marginats i desfavorits. La cultura popular característica d’aquestes classes treballadores topava amb l’elitisme i l’hegemonia de les classes mitjanes i altes les quals dominaven l’esfera cultural des de ben bé el segle XIX. Aquests autors utilitzen eines sociològiques, antropològiques, psicològiques i filosòfiques per abordar aspectes de la cultura popular que inclouen la literatura, els mitjans de comunicació, els estudis de gènere, de raça i de nacionalitat, les cultures urbanes etc. Per tant, els estudis culturals s’endinsen en les subcultures urbanes, en la classe obrera.

images

El viatge finalitza en plena era de la globalització. L’adveniment de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ha revolucionat el sistema d’accés a la informació. Vivim, en paraules del sociòleg Manuel Castells, en una societat interconnectada que s’organitza mitjançant la tecnologia, la producció del coneixement, les TIC i la comunicació simbòlica. La tecnologia ha esdevingut el centre de tota comunicació i Internet ha posat els fonaments d’una nova estructura de les relacions social. No podria estar més d’acord quan Castells considera que les telecomunicacions reorganitzen la societat. Però, a més a més, Internet també ha modificat les estratègies comunicatives dels mitjans de comunicació tradicionals. Sense voler entrar en el debat sobre la supervivència del diari de paper davant la seva versió digital, sí és cert que els professionals del periodisme s’enfronten des de fa un temps considerable a un nou paradigma. L’escenari virtual requereix de noves competències i habilitats, una dedicació gairebé a temps complet. La urgència per publicar allò que està passant al moment esdevé en part una exigència d’un públic sobre informat que reclama immediatesa, innovació, creativitat i qualitat.

En aquest context sorgeix el New Media, concepte que abraça tot un conjunt de mitjans de comunicació i d’entreteniment que ofereixen infinites possibilitats per a difondre continguts digitals –gràcies a la web 2.0- i on s’inclouen des de versions electròniques de diaris i revistes fins a emissores de ràdio i televisió, portals web, xarxes socials, blogs i tots els avenços tecnològics derivats de la digitalització. La xarxa 2.0 es nodreix de les aportacions de cada usuari i fomenta la posada en comú del coneixement com a mètode d’enriquiment. Però el que més ha caracteritzat aquesta web 2.0 han estat , per una part, el fenomen de la retroalimentació; el contacte entre persones i el contacte entre persones, entitats i institucions. La informació flueix constantment, en temps real, i la comunicació ja no és unidireccional. Per altra banda, convivim ja amb el fenomen de la viralització on el contingut publicat mana d’un usuari a un altra a velocitat gairebé supersònica. Davant aquest panorama anomenat entorn digital, l’usuari de la xarxa disposa de tota una sèrie de plataformes per expressar-se, debatre, opinar, queixar-se i reivindicar-se. L’usuari té ara un doble paper: consumeix continguts alhora que els genera. I les xarxes socials han estat les grans protagonistes d’aquest canvi de paradigma comunicatiu tot i que sovint es criminalitzen, però això seria un altra debat.

************

Nadie lee la letra pequeña

 images

Sobre privacidad en la red

En abril de 2010, el diario El Mundo se hacia eco de una noticia acontecida en el Reino Unido que volvía a poner de manifiesto una realidad: nadie lee la letra pequeña de los contratos de privacidad en internet. La empresa de videojuegos Gamestation consiguió 7500 clientes a pesar de las condiciones que se expresaban en su contrato de compra que venían a decir lo siguiente:

“Al enviar una orden de compra por la web el primer día del cuarto mes del año 2010, Anno Domini, estás de acuerdo en concedernos la opción no transferible de reclamar, por ahora y para siempre, tu alma inmortal. Si deseamos ejercer esta opción, permitirás rendir tu alma inmortal y cualquier reclamación que puedas tener sobre ella en un plazo de cinco días laborales tras recibir la notificación escrita de Gamestation o uno de sus secuaces debidamente autorizados”.

Por fortuna, se trataba de una broma en el día de los inocentes británico (April Fool’s Day) pero vista la realidad, bien podría haber sido cierto.

El tema de la privacidad en la red es un tema espinoso que sigue estando de actualidad. Leer el largo listado de condiciones a la hora de registrarse en Facebook produce pereza, cierto. Pasa lo mismo con otras redes sociales, webs de comercio electrónico (e-commerce) o chats. A menudo, estos términos de privacidad son auténticas sábanas de texto que ignoramos y pasamos por alto, olvidando que son un contrato que nos vincula a la empresa de forma voluntaria.

La información personal en internet es un bien que hay que gestionar con prudencia, cuidado, responsabilidad, sensatez y criterio. Tengamos en cuenta que una total despreocupación al respecto puede conducir a errores graves e irreparables. Con el uso de las redes sociales, y casi sin darnos cuenta, creamos una identidad al mismo tiempo que dejamos una huella que es casi imposible borrar. Esta huella y esta identidad se construyen a través de nuestros mensajes, comentarios en los blogs, fotografías, opiniones etc…es nuestro rastro digital.

Es importante dimensionar la funcionalidad de las redes sociales, nadie pide alejarse de ellas. Se trata de sacar provecho de una herramienta multidisciplinar, una herramienta de consulta y de información, nunca un modo de vida. Es preciso ser cuidadoso y saber en todo momento que es lo que se quiere compartir. Toda aquella información que dañe a terceros, que contenga material ética o moralmente inaceptable o comentarios desafortunados dibujará un perfil de nosotros que en muchos casos perjudicará nuestra carrera profesional o nuestra marca corporativa.

Unknown

Además del cuidado que podamos tener cuando navegamos en Internet, hay cosas que escapan a nuestro control, como por ejemplo el uso que “terceros” pueden hacer de nuestros datos. Por ejemplo cada vez navegamos y utilizamos más webs y aunque no esté permitido, es evidente que hay webs que realizan intercambios de bases de datos. Me estoy refiriendo por ejemplo a cosas como cuando nos llegan mailings spam de empresas y webs en las que nunca nos hemos registrado.

Es cierto que normalmente no leemos los contratos de privacidad, simplemente aceptamos y listo. Si lo hacemos es porque en el fondo y conscientemente asumimos que el contrato ofrece un servicio a cambio de vender unos datos personales. Deberiamos hacerlo, sí. Y ser conscientes de que nuestros datos personales son oro, el activo mas preciado de las redes sociales. Quizás es el precio a pagar. No nos extrañemos entonces con la invasión de publicidad y spams que llegan o por la utilización de fotos colgadas. Al final resulta que nada es gratuito, una especie de contrato donde yo recibo un servicio a cambio de vender mis datos. Por ejemplo, la política de protección de datos (términos legales, cláusulas y palabras técnicas) de Twitter especifica que nuestros datos pueden ser fusionados, vendidos o transferidos e incluso así los usuarios siguen creciendo.

Es cierto que deberíamos diferenciar quizás los perfiles profesionales de los perfiles personales en las redes sociales. Los primeros son útiles y importantes en nuestra proyección empresarial y el rastro que dejan puede no tener tantas desventajas como una foto o un comentario desafortunado colgado en Facebook. Además proyectar nuestro perfil empresarial o académico en la web nos sirve para múltiples ventajas a la hora de encontrar trabajo o darnos a conocer.